Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Mercat de Sant Josep, popularment conegut com la Boqueria,i antigament com el Bornet, és municipal i ocupa l'espai que havia pertangut a un antic convent, el de Sant Josep. Amb l'enderroc del convent, es va construir una plaça amb grans columnes voltada de porxos, que havia de ser la més gran de Barcelona. És el mercat més gran de Catalunya, 2.583 m² amb més de 300 parades, el més variat en oferta alimentària, i també el més visitat pels turistes.
La coberta metàl·lica actual es va inaugurar el 1914. L'última modificació arquitectònica del Mercat va ser a l'any 2000. En el seu interior, vivint en directe la multitud que a tothora hi compra i el visita, podem llegir, primer, una anotació de dietari del Baró de Maldà que fixa les imatges d'una altra època però coincidents amb les actuals en els aspectes bàsics. Una fragment de La papallona de Narcís Oller ens presenta la Madrona, una de les protagonistes en aquest marc quan encara no hi havia coberta i les parades eren disposades a l'entorn de la plaça amb columnes. De la mà de Sempronio farem un repàs del mercat de la Boqueria però també de tots els altres barcelonins que la seva memòria evoca.
Encara, un fragment d'Els plàtans de Barcelona, de Víctor Móra (Barcelona, 1931) ens en donarà una visió menys idíl·lica, centrada en el rerefons de la Gardunya, on la gent pobre i desvalguda s'intercanviava les deixalles que havien arreplegat de les diferents parades del mercat. En canvi, un fragment d' Un amor a l'ombra de la pedra blava, de Lluís Permanyer (Barcelona, 1939) ens convida d ela mà de la protagonista a penetrar per la porta presidida per un vitrall modernista a entrar al mercat i deixar-nos prendre per l'hedonisme espectacular que captivarà els nostres ulls. Finalment, Maria Antònia Oliver (Manacor, 1946), per la seva banda, ens transmet les sensacions d'una illenca que descobreix el moll de l'os de la ciutat i l'anècdota lingüística quan a la Boqueria demanaren tomàtigues madures per fer trempó.
Dia 1 de setembre [1806]. Aquest matí, a dos quarts de deu, amb bona fresca que me'n so eixit a passejar a la Rambla des d'eixida de la Portaferrissa, caminant per la vora d'aquell born de tanta fruita, verdura, cebes i demés vitualla, a comprar i vendre tot aquell ramellet de pageses i hortelanes, minyonetes pageses, i de bonicoies, ben limpias de camisa en les mànigues dels gipons, amb rets encarnats i sense, i faldilles de blauet i d'indianes, totes amb ses portadores al davant de fruita de préssecs, peres, raïms i figues, amb les càrregues a terra de cebes, albergínies i tot lo que dóna la corrent estació.
Quan encara el rejovenit sol d'abril tot just havia baixat als tercers pisos de Barcelona, per on vola enjogassada, gronxant els arbres, una marinada frescal; quan encara no formiguegen per la Boqueria les cuineres de davantal blanc, pentinats esbojarrats i corbates replanxades que abans lluïren llurs mestresses, sinó un eixam de mossos de fonda i de menestrales que es disputen els millors talls i la fruita mes primerenca a més bon preu; eixint d'una de les altes porxades d'aquella plaça, barrejades en l'amoïnós corrent de compradors carregats de grans cistells al braç, que, com corns de l'abundància, vessaven, per la badada tapa, fresca verdura, argentades cues de peix i fruites carmínies o daurades, tres dones travessaren esverades l'empedrat i s'arrambaren al peu d'un arbre de la Rambla de les Flors per trobar quiet recer.
Una d'elles, la Madrona, ja de mitja edat, era corpulenta, morena i de faccions gegantines. Anava vestida, com les nostres jornaleres, amb colors moradencs i grisos, duia mocador de seda al cap deixant guaitar la migrada cabellera que començava a blanquejar-li, i tot son conjunt respirava un geni endreçat i recollit.
L'altra era baixeta i rodanxona, bé que de musculatura flonja. Son color trencat i la profusió d'arrugues que li ratllaven en totes direccions la cara, mal enquadrada per una mantellina espessa que li queia de gairell damunt del gran mocador de catifa que duia pengim-penjam, pregonaven aquella pobresa dolorosament disfressada que arrela sols en les ciutats grans i que arrossega amb enganyosos goigs el més dur martiri del treball. Duia al costat una minyona de servei, també tota mal engiponada i que amb prou feines podia aguantar la gran cistella que la decantava amb son pes. I, ja al peu de l'arbre, l'acomiadà perquè se n'anés a casa, amoïnant-la amb una tal lletania d'ordres i contraordres que era impossible de recordar sense ajuda de taquígraf.
La plaça per antonomàsia, la més popular, era la Boqueria, dita oficialment de Sant Josep. Era, ensems, mercat central, abans d'instal·lar-lo al Born. De matinada, la Rambla s'omplia de carros de verdura i fruita, vinguts del delta del Llobregat i del Maresme. La Boqueria era la catedral del proveïment. A la banda de la Rambla, hi compraven els senyors. La zona del darrera, llindant amb l'Hospital, era el mercat popular, la Gardunya. Hi paraven les pageses, amb fama de vendre a preus inferiors. La Gardunya era, naturalment, un mercat pletòric de color i de pintoresquisme, subministrador de primera matèria als escriptors costumistes. És allí on s'estilava principalment l'epítet de «cabassos de dotze» designant les compradores que es llevaven tard i que amb ínfules de senyoriu, però amb la butxaca prima, confiaven que les pageses sacrificarien preus abans que tornar-se'n la mercaderia a casa.
A primers de segle calculo que hi devia haver a la ciutat una quinzena de mercats. Sant Josep, Santa Caterina, la Concepció i Sant Antoni eren, per llur importància, considerats de primera. Una mena de segona divisió la formaven els mercats de la Llibertat, del Born, de la Barceloneta, de Sants, d'Hostafrancs, del Ninot, Abaceria Central (Travessera de Gràcia), de Sant Gervasi, d'Horta, del Clot, de la Sagrera, de Sant Andreu i de la Unió (Poble Nou).
El de Sant Josep i el de Santa Caterina eren per essència els majoristes. Hi acudien a proveir-se els venedors dels altres mercats i de les tendes de barri. Naturalment, l'esperança i la il·lusió que un centre de venda a l'engròs vendria més barat a la menuda, feien que Sant Josep i Santa Caterina gaudissin d'una nodrida concurrència de consumidors. L'àrea d'influència de la plaça de la Boqueria, sobretot, s'estenia molt enllà
Quan plovia, tots els que de dia recorrien el mercat de la Boqueria i els carrers veïns —plens de petits comerços del ram de l'alimentació— a la recerca de deixalles per menjar o a l'aguait de possibles distraccions per part de venedors i clientes, es refugiaven a la Gardunya. Homes i dones, coberts de parracs, es reunien sota la gran teulada amb els seus farcells, a l'entorn de focs de fusta humida que ho omplien tot de fum. En Lluís els mirava triar curosament el contingut d'aquells farcells. Quasi tots portaven, a més, una gran llauna que havia contingut codonyat o tonyina i que ara els servia de plat.
Aquestes reunions, determinades pel mal temps, eren conegudes pels funcionaris de l'Ajuntament, que no trigaven a presentar-se. Embarcaven sense contemplacions, a les seves camionetes grises, tots aquells que no podien escapar i, alhora, les venedores ambulants que trobaven. Sempre hi havia un o altre dels venedors autoritzats que cridava:
—Duru! Duru, que és sevillanu! S'ha de deixar guanyar la vida als que paguen una contribució!
També s'emportaven les estraperlistes que podien. Queia mentrestant la pluja en franges primes i transparents des del ràfec del mercat, i l'olor dolcenca de les taronges macades i amb floridura i l'olor agra dels tomàquets de Canàries fets malbé, es tornaven més intenses, dominaven les altres...
Tenia setze o disset anys. Era la primera vegada que sortia de Mallorca. Dues ties joves, la germana, el cosí i jo. ¡Quina meravella, aquella Rambla plena de gent i de llum a tothora, al costat del nostre poble somort! Als vespres, cansats de descobrir la ciutat, després de sopar al Túria, ens assèiem a les cadires de Canaletes a veure passar la gent. ¿Hi són, encara, les cadires? ¿S'ha de pagar per seure-hi? Nosaltres pagàvem religiosament cinc cadires cada nit, fins que a la quarta nit l'amo dels bitllets només ens en va cobrar quatre perquè la meva germana, que llavors només tenia vuit anys, es passava tot el temps marranejant perquè s'avorria, tenia son i volia anar a dormir, o senzillament ens feia la punyeta, i nosaltres, ens l'assèiem damunt perquè volíem gaudir de l'espectacle. Cada nit el mateix, cada nit canviant, com la mar.
Una nit, un senyor vellet —ara pens que potser no ho era tant, però als meus setze anys m'ho va semblar—, amb vestit fosc i corbata de llacet —i érem a finals de juliol—, va voler casar-se amb la tia Margalida. S'havia encaparrat en que era viuda —pobra senyora, tan jove i tan manca, deia l'home—, i com que ell s'havia quedat sense mare feia poc temps, s'oferia en matrimoni a la tia i oferia el seu pis a tota la seva família. Fins i tot li va donar la seva targeta —que s'ha perduda, com jo he perdut la tia Margalida, fa uns anys, morta d'una malaltia estranya. De nit, però, mai no vam gosar anar més avall de l'església de Betlem. El meu cosí era massa jove per protegir quatre dones d'allò que ens havien dit que era la part baixa de la Rambla —un cau de pecat— a aquelles hores. De dia sí, que ens hi passejàrem. A veure les flors, i el monument a Colom —aleshores tan brut que gairebé ni es veia—, i la Boqueria. No record el monument a Pitarra, però en general vàrem trobar que a la ciutat hi havia moltes escultures, com pertocava. També record que un dia vàrem entrar al mercat: la meva germana volia menjar trempó. I totes les tomàtigues que vèiem eren verdes. Vàrem demanar a una placera si en tenia de madures. «Ben madures», deia la tia Francisca, «les volem per trempar». L'expressió de la placera em va quedar gravada per sempre: estupor als seus ulls pintats de blau, els llavis vermells en forma d'o i una mà damunt la pitrera blanca del davantal.
Un vitrall, que sembla modernista, fa de teló ja alçat per rebre i obrir un espai enorme, ple d'un seguit de parades. Les primeres que trobo, de fruites i de fruits secs, són com un Mondrian, de tan perfecte que és l'ordre i l'organització muntada en quadrats. Les peixateries, amb la seva olor inconfusible, són espectaculars per la varietat i pels colors, però també per estar servides per les dones més repentinades, més enjoiades i més cridaneres. «És més fresc que el teu home, reina!», em crida una de les venedores amb accent marcat, que em sembla d'allò més curiós. Llàstima que el Roger no sigui amb mi per a dir-me d'on procedeix. M'agrada de veure com darrere els taulells cada especialista demostra la seva professionalitat en el moment de tallar i d'arreglar la comanda, amb els moviments precisos, escaients i aconsellats per l'experiència monòtona; una exactitud que fascina. Les carnisseries i les parades de les verdulaires, cada una amb el seu perfum ben particular, juguen dins de la varietat de tons lligats a un sol color. No havia vist mai cap mercat tan espectacular com aquest, que evidencia el mateix hedonisme de ciutat mediterrània que avui triomfa al bell mig del carrer, sota un sol estimulant i un poble que no frena el desig de gaudir, sinó més aviat el contrari.
Altres indrets de Barcelona: