Plaça del Duc de Medinaceli (Gòtic)

Autor: Carles Soldevila i Zubiburu
Obra: Del llum del gas al llum elèctric , 1967

Al peu de casa tenia el carrer Ample, que havia estat la via millor de la ciutat durant un parell de segles i que en el meu temps conservava encara un aspecte nobilíssim del qual, ho confesso, a penes vaig adonar-me. El trobava fred, amb poques botigues i no gaire circulació. Potser la sola cosa que va impressionar-me des de la primeria va ser la Plaça de Medinaceli amb el seu reixat (després estúpidament suprimit), la seva vegetació atapeïda, frondosa i acollidora, després negligentment esclarissada, i la seva graciosa columna amb els dos fanals coronada per l'estàtua de Galceran Marquet. No sabia que allò era un "square" anglès fet i pastat, però hi girava els ulls amb una admiració tenyida de sorpresa. Al carrer Ample es dreçava i es dreça encara, tota convalescent de les ofenses, la basílica de la Mercè. Hi entrava de tant en tant amb "Madrina", però en sentia parlar contínuament a les altres ties, que hi feien totes les seves devocions i hi passaven moltes hores. La Capitania General, d'aspecte força més modest que avui, m'oferia l'espectacle d'una guàrdia i d'unes entrades i sortides de militars. La llarga paret, sense portes, del Parc d'Enginyers accentuava la desolació del darrer tram del carrer Ample i feia pressentir el gran esbatanament de la Porta de la Pau.

En general, per anar i venir del col·legi tant el meu germà com jo passàvem pel carrer dels Escudellers. Fins a l'indret on fa la recolzada, i que avui, potser per influència de Nicolau d'Olwer, que va ser tinent d'alcalde i hi va viure tants anys, ha canviat de nom i ha pres el de la via que realment sembla prolongar, la d'Avinyó, era un carrer perfectament burgès.

Autor: Miquel Arimany i Coma
Obra: Poesia 1938-83 , 1985

Paisatge urbà

Com una vella rere la finestra

passar mirava els del seu món petit,

el pas dels uns i els altres us contemplo.

M'enamora el pas d'un, els mots d'un altre

que percebo en fragment, talment el xiscle

lineal i veloç d'una oreneta

quan vola del seu niu de sota un ràfec

cap a un seu objectiu que jo ignorava

en un record d'infant que ara em retorna.

Veus i més veus, i rostres i figures,

vianants de l'entorn, del meu defora,

que m'ignoreu i jo sovint ignoro

que us duc ja a dins també, afegint-se a la càrrega

de tantes altres coses que aniran envellint-me.

Autor: Celestí Martí i Farreras
Obra: Antologia Lírica de Barcelona , 1950

Plaça Medinaceli

 

Aquesta plaça de Medinaceli

té un regust vuitcentista penetrant;

no hi ha ni un crit, ni una ombra que l'enteli,

ni un pols de febre, ni un color llampant.

 

La font al mig, que ombregen les palmeres,

l'alè del port com a teló de fons,

una nostàlgia densa d'havaneres

i la mort espiant des dels balcons.

 

I la mitologia casolana

dels tritons i els dofins, i a la barana

un cel de molsa humit i circular...

 

Calma, repòs, silenci de cisterna;

i la tristesa intemporal, eterna,

de Galceran Marquet mirant el mar.

Autor: Miquel Arimany i Coma
Obra: Memòria de mi i de molts altres , 1993

L'abril de 1944 l'Enriqueta observà que treien mobles del número 7 de la mateixa plaça. «No m'havies dit que aquella casa és propietat d'uns teus amics? —va dir-me—. No podries parlar-los de traslladar-nos-hi?»

Vaig parlar amb l'amic Boix. La casa era de propietat dels seus pares. El senyor Boix —Josep M. Boix i Raspall— em féu els millors tractes, i a més de l'avantatge extern que la meva germana hi havia pogut apreciar —defugir la humitat del número 1, que, situat cara al mar, rebia de front l'embat de l'aire marí i conservava la d'haver hagut de suportar obres recents — ens vam trobar amb un pis esplèndid — la casa és l'única de la plaça de la qual parla Alexandre Cirici en el seu Barcelona pam a pam; tot i que hi ha enfront d'ella el palau d'en Girona, en Cirici es fixà en els aplics de Cerámica de la façana, jo hi afegiré o faré ressaltar de l'interior l'esplèndid parquet a la part del davant; al seu costat m'ha resultat pobre el de l'alcalde de Barcelona i el d'un ministre francès; únicament hi he trobat una semblança, però de realització i de resultat més limitat, en el del palau Dalmases al carrer de Montcada.

Hi anàrem tots: jo i les germanes solteres i la casada, amb el gendre i la filla, i en Perenya i tot. Pocs anys més tard, però, engrandint-se el negoci, calgué buscar un pis a part per a la germana casada, i marit i neboda, o sigui filla d'ella, i, per allò que si dius que no a un germà i segueixes tenint-hi algú que no és de la família... calgué que en Perenya es busqués dispesa. I amb més anys d'augment d'activitat editorial, s'ha demostrat que el pis resultava un pis prou gran per viure-hi i prou gran també per tenir-hi un negoci, però petit per ambdues coses alhora. Però ens hi vàrem anar mantenint negoci i família, jo i les dues germanes solteres, fins a la mort d'elles, i negoci i vida un servidor, després.