Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A la Casa de Convalescència de l'Hospital de la Santa Creu, instal·lada en un palau del segle XVII, avui seu de l'IEC és, hi anaven els malalts que tot hi haver-se curat, necessitaven un temps per refer-se i no tenien ningú que en pogués tenir cura. Un dels seus benefactors més destacat va ser el comerciant Pau Ferran. En honor al patronímic a l'entrada hi ha un singular mural de ceràmica valenciana exposant la vida del sant apòstol i al pati o claustre dues imatges.
Hi ha dues imatges de Sant Pau. Una en una fornícula de la cantonada amb el carrer Egipcíaques és de Domènec Rovira, el Jove, autor també de les escultures de la façana de Poblet. La segona escultura de Sant Pau, sobre el pou del pati, és de l'escultor marsellès establert a Barcelona, Lluís Bonifaç. D'ell també són les gàrgoles que envolten el pati.
En unes dependències situades a la planta baixa hi ha la Fundació Mercè Rodoreda que gestiona el llegat de l'autora. Situats en qualsevol punt del pati podem llegir el poema que dedicà a aquest espai Alexandre Plana (Lleida, 1889 — Banyuls de la Marenda, 1940) i el text autobiogràfic que Joan Coromines (Barcelona, 1905-Pineda de Mar, 1997), membre de l'Institut d'Estudis Catalans i romanista insigne, confia a Josep Pla i en el qual descriu el procés de la seva formació científica i acadèmica.
Pati dels convalescents a l'Hospital de la Santa Creu
Pati clos d'hospital amb les arcades
que volten el vell pou, i la figura
de sant Pau, les parets emblanquinades
i la sentor dels mals i la vellura.
Per mig les galeries
s'entrelluquen les parres verdoloses.
S'alça la torre del rellotge en l'aire
que mou les campanetes: compta els dies
de dolor i cansament
dels qui no poden esperar-ne gaire
d'aquesta vida que se'ls va fonent.
La calma és fosa amb la remor del prec
de les velles malaltes
que barbotegen, entre plany i ofec,
el llarg rosari de les seves faltes.
En l'aire, poc a poc
s'adorm la tarda com un plany i finen
les pregàries. S'encén i bleixa el foc
en l'ànima poruga de les velles
que vers la mort s'inclinen
com si la tremolor de les estrelles
pogués fondre la vida en l'or del cel
on han de fer estada
devora d'Eva i de son fill Abel.
Al bell cim de la torre, obrint els braços
una Verge somriu i dolça mira,
amb ulls immòbils, com s'acluquen lassos
els ulls d'una velleta que sospira
retuda en sa cadira.
Com si tingués l'albir del moviment
la Verge fa com sí renyés el vent
que aixecava la gira
de la vella malalta que es dormia
i amb el son es distreia el mal turment
i de seguir com cal la lletania.
Vell pati d'hospital. La llum hi fila
la serenor que amoixa el dolor viu.
Un ocell hi refila
com en l'arbreda verda vora el riu.
Una campana dringa en el blavís
espai de cel que envolta
el clos del pati i cau en l'aire llis,
veu trèmula que afina
com si una mica de dolor morís
en una llenca fosa de boirina.
No cal dir-li que vaig estudiar a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. En aquesta Facultat vaig tenir la sort d'ésser alumne de Joaquim Balcells, professor de llatí, traductor de Lucreci, aquell animador genial, que em tingué una estimació de pare i que, perquè em conegués Meyer-Lübke, se'l va endur al seu mas d'Alforja i va mantenir-hi a ell i les dues enormes i voraces matrones de la seva dona i la seva filla durant moltes setmanes, en els anys de la primera postguerra, en l'època de la més profunda crisi monetària alemanya. A l'Institut d'Estudis Catalans vaig ésser deixeble de Massó i Torrents en occità antic; de Nicolau d'Olwer, en baix llatí; a la Fundació Bernat Metge, vaig fer els cursos de grec amb Carles Riba; a la Facultat, vaig aprendre les primícies del basc amb Odón de Apraiz; de l'àrab, amb Maximiliano Alarcón, i de toponomàstica i fonètica, amb Josep M. de Casacuberta (que aleshores encara feia el servei militar i un dia es presenta a la Universitat, distretament, amb ros de soldat i americana de paisà). Érem en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, i, com sigui que els exaltats ens preparàvem per prendre part en un alçament de Macià, vaig escapar-me per pocs minuts d'anar a passar una llarga temporada a la Model i vaig passar a França. L'estada d'un any a Montpeller em va marcar per tota la vida, car hi vaig tenir com a mestres dos lingüistes de primera qualitat: Maurice Grammont i Georges Millardet. També visitava a casa seva Josep Sebastià Pons, el gran poeta, i d'ací l'amistat que benèvolament va donar-me. L'any següent vaig anar a Madrid i vaig fer la tesi doctoral; hi vaig estudiar amb Menéndez Pidal i Américo Castro. L'altre any, vaig anar a Zuric, on vaig seguir els cursos de Gauchat, de Steiger, de l'indòleg Manu Leuman i l'arabista Herx von Wyas, i sobretot de Jacob Jud, que entre tots els meus mestres és el que ha tingut una influència més permanent damunt meu i el que va persistir més a guiar-me, per carta, després de perdre'm de vista. I encara va venir mig any a París, on estudiava amb Oscar Bloch, l'etimologista francès, aprenia el rus amb Paul Boyer, el romanès amb Mario Roques i l'indoeuropeu amb Antoine Maillet, a qui vaig tenir la mala idea de dur una carta de l'Estelrich (de presentació), a conseqüència de la qual va trigar moltes setmanes a fixar-se en aquell jove català, "probablement tan lleuger com el seu presentador".
Pompeu Fabra? És l'únic mestre que, entre tants com us n'he citats, he deixat d'anomenar, però ell fou el comú denominador de tots aquells anys i de molts anys després.
Altres indrets de Barcelona: