Tomba de Josep Maria de Sagarra (Montjuïc)

Autor: Lluís Permanyer i Lladós
Obra: Sagarra vist pels seus íntims , 1982

Molta gent va anar al cementeri de Montjuïc, on l'Ajuntament li havia fet l'ofrena d'una tomba.

No hi hagué discursos. Només el seu amic entranyable de joventut Lluís Valeri no va poder resistir dir-li en veu alta unes paraules emocionades de comiat. Un home va posar un gran esqueix d'un llorer que el mateix Mossèn Cinto havia plantat a Folgueroles.

Al peu de la làpida de marbre blanc hi són esculpits aquests dos versos de Chora:

Aquesta gràcia de la terra
no creguis que amb la mort hagi acabat.

 

Des d'allà mateix es veu una llenca de mar: a la ratlla de l'horitzó el mar blau es confon amb el cel blau.

Autor: Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau
Obra: Obres completes. Poesia , 1962

Chora (fragment)

Jo sento com una gran alegria,
perquè en el meu camí no hi son abrulls;
com m'és plaent la pròdiga masia!
Tinc or i porpra al baterell dels ulls.

Sento la terra! I veig totes les coses
tan dintre meu, i tot tan viu, tan clar,
que jo penso el mateix que les aloses,
i com el bou i l'ase del quinta.

I miro el cel: que és alt, quin blau desert!
I miro aquesta pau del meu camí;
no n'hi ha pas cap al món de tan obert,
que tingui tant perfum de romaní!

Sento la sang que em puja de la terra
i va pujant fins a enardir-me el cor;
oh terra, que nostra carnal desferra
recolliràs a l'hora de la mort!

Oh terra, tu has de fer-nos companyia
amb ton contacte tebi, humit i dolç;
fins que siguem el que fórem un dia:
una mica de cendres i de pols!

I en tant havia jo acabat de dir,
tremolava del pit fins al pregon,
i una altra veu mes clara vaig sentir,
com si vingués d'un altre món.

I em diu: —Aquesta gràcia de la terra
no creguis que amb la mort hagi acabat
ni resti sols amb la carnal desferra,
que és pervinguda a la immortalitat!

En el repòs de l'altra vida,
cada sant portarà en els ulls lluents
la gràcia i la claror de la florida
del camp que trepitjava entre els vivents.

Cada verge tindrà un color a la cara,
que el sol, segons els punts, és més sobtat,
i a una la fa bruna, a l'altra clara,
segons la terra que Déu li hagi dat.

Les vídues que duran les mans plegades,
tu veuràs com els fan distinta olor
del blat que van pastar, de les fornades
que els pobres recollien al sarró.

I tu, que ets fill d'una nissaga forta,
ja pots córrer i rodar per tot el món,
que de la terra ta mirada porta
l'empremta que no es borra ni difon.

I els pobles que t'escoltin les cantades,
veuran flotar dins l'aire transparent
el repòs de les hores passades
vora la flama del tió roent.

I tu també a la pau de l'altra vida
portaràs el color del teu quintà,
els jocs amb ta germana preferida,
l'ull de la mare que us va vigilar;

i la dansa amb les noies lleugeres,
i la pua d'amor a les nits,
i tot aquell perfum de cabelleres
que eternament ha de quedar-te als dits!—