Presó Model (Nova Esquerra de l'Eixample)

La impressió que produeix, a l'entrar, la presó nova de Barcelo­na, la veritable presó, que comença després del primer pati, difícilment s'oblida. Quin barceloní no l'ha rebuda alguna vegada? Les persecucions socials i polítiques dels últims anys han sigut tant fortes i tant seguides, que gairebé tot Bar­celona s'ha vist obligada a fer coneixença amb l'ombriua casa. Qui per visitar-hi un amic, qui per tenir-hi tancat un correligionari, són ben pocs els barcelonins que no han tingut de passar, un dia o altre, per aquell tenebrós corredor de volta baixa, massissa, i aquells reixats-cancells de ferro, fets a posta, diríeu talment, per a evocar angunioses idees de duresa, d'implacable càstig. Fins sabent que ha de sortir-ne tot seguit, que a fóra l'esperen altre cop la llum del sol i l'aire lliure, quan se veu dessota d'aquella volta i entremig d'aquelles reixes, l'home més flemàtic sent oprimit el cor i una fredor de glaç li davalla al moll dels ossos.

L'arquitecte de l'obra se'n va ben assegurar de que, bon punt de posar-hi els peus, tots els sentits rebessin, anguniats, l'evidència de trobar-se dins d'una presó, sense que fos possible confondre l'edifici amb altra cosa. Si era aquest l'ideal que perseguia, aconseguí realitzar amb plenitud lo que desitjava. Car difícilment podria imaginar-se quelcom que produís en tanta manera la impressió depriment, ergastularia, d'aquella entrada ombrívola, evocadora de visions migevals, de siluetes d'inquisidor, de complicats instruments de tortura.

Si el que visita la presó en ple dia i per poca estona, tan penosament impressionat ne queda, no cal dir quina és la impressió del que hi entra a hora baixa, quan el sol ja arriba a la posta i sabent que té per davant llargues hores, i dies i mesos, de viure reclòs en­tre aquelles parets odioses. Lo que és a mi, per anys que visqui, mai se me n'esborrarà el dolorós record d'aquella entrada a l'ergàstula, d'aquell dringar de claus i grinyolar de reixes, d'aquell pelegrinatge per obscurs passadissos, fins a la rònega estància, on un empleiat de l'administració, a través l'escretlla de reduïda finestreta, registrà el meu nom i es feu càrrec de la mo­neda que duia.

Elegia

Salvador, per a tu no hi ha Amnistia;
cap joc de queixes no té res a fer;
però el teu pensament, gall guerriller,
recosirà la llum en el nou dia.

M'empeny el seny, i aquesta ofrena té
afany de lluita que el fullam canvia;
el teu exemple, vora d'alegria,
darà salut a qui no perd carrer.

La Llibertat, columna de la fruita,
fa clara la diada de la lluita,
que a poc a poc va esdevenint filó.

Rellotge sempre de la gent que lluita,
obres la gàbia a muntanyes. No
has caigut pas! Puig Antich, Salvador!

En la paret que correspon a l'interior de la galeria, paret massissa, d'uns tres pams de gruixa, com totes les demés, s'hi troba la porta d'entrada, l'única porta, doble i forrada de planxa de ferro interiorment, amb un finestró, que s'obre de dalt a baix, en la seva part mitja, formant el batent part de fóra com una lleixa, per on el pres rep el menjar; damunt d'aquest batiport hi ha un petit forat, que s'eixampla en embut esfèric de la banda de dintre i serveix per als menesters de la vigilància. Mirant per aquest forat, que anomenen la mirilla, el personal pot veure tota la cel·la i enterar-se de lo que fa el seu habitant, sense necessitat d'obrir la porta.

Entrant, a la dreta d'aquesta i en el recó, hi ha el wàter, amb el dipòsit de l'aigua, penjat prop del sostre, la descàrrega del qual se fa dues vegades al dia des de fora. Més enllà, seguint la inspecció pel mateix costat i en la paret lateral, s'hi troba la pica de l'aigua, amb aixeta i dipòsit d'una mitja dotzena de litres de cabuda. Per lo que més tard vaig veure, aquest dipòsit s'omple dos cops cada dia, havent de servir indistintament per a la beguda del pres i la neteja diària dels seus utensilis i de la seva persona. Tant la pica com el wàter són de ferro colat, recobert d'una capa de pin­tura a l'oli. Naturalment, amb la humitat continuada, aquesta capa de pintura desapareix tot seguit, formant-s'hi unes clapes d'engrut, amb aspecte de repugnant llatzeria. L'interior del wàter sobretot, a conseqüència de les emanacions amoniacals, sembla talment recobert de llotosa posterma. A l'istiu el seu tuf ha d'esser inaguantable.

Enllà de la pica, en el mateix pany de paret, clavada en aquesta i sostinguda part de sota per uns tirants de ferro que formen escaire, hi ha una tauleta, de cosa de cinc pams de llarg per tres d'ample. Al damunt, a alçada d'home, una llarga lleixa, també de fusta i clavada de la mateixa manera. Al costat de la taula, un massís tamboret, rodó i amb tres peus, fermat per una cade­na, que no el deixa moure sinó en petit radi.

L'altre pany lateral gairebé l'ocupa tot el llit, un llit de ferro, clavat horitzontalment per medi d'unes barres amb xarneres, que de dia permeten aixecar-lo tot, en el sentit de l'amplada, fins a tenir-lo en posició vertical, aplicat contra la paret i mantingut per un baldó, deixant mes lliure el petit espai de la cel·la. Quan el llit és parat, entre ell i la taula descrita no hi queda lloc sinó per a la cadira de braços.

En la paret del fons, la que dona al defora, i a una alçada molt su­perior a la normal de l'home, s'obre la finestra, de forma apaïsada, aproximadament d'un metre de llarg per quatre pams d'ample.

En eixir del bany et dugueren al Centro: una mena de rotonda on convergien les galeries de la casa i en mig de la qual hi havia una mena de quiosc vidrat i, engabiat dintre del quiosc, un funcionari que et demanà el domicili, nom i cognoms, lloc i data de naixença, professió, estat civil. Després, com que es veu que amb allò no n'hi havia prou, t'escorcollaren —operació que et semblà francament denigrant— i et prengueren els diners que duies. Per finalitzar l'amable cerimònia et preguntaren si volies cel·la de preferència. Tu, que no sabies de què anava, que no sabies què era cel·la de preferència, digueres que no, que no calia que es molestessin. No t'explicaves aquell tracte que creies de favor i en el fons temies que el tracte de favor et fes mal veure dels altres estadants de la casa. La teva negativa tallà en sec l'amabilitat del funcionari, que ordenà a un subaltern:

—Llévenle al gabinete antropométrico. Y des­pués al 545, Quinta Galería. (O tercera, no ho recordes bé.)

Al gabinet antropomètric? ¿Per què fixar un escriptor? Si no és pel goig sàdic d'humiliar-lo, quina utilitat té fitxar un escriptor? Comprens la necessitat de conservar les fotos de cara i de perfil i les empremtes digitals del lladre i de l'assassí, però les de l'escriptor? És una estupidesa, una cruel estupidesa.

(Temps després t'enorgulliràs de la teva fitxa antropomètrica, car per les presons d'Espanya no hi han passat tots els delinqüents, però sí els homes més dignes, els de la més alta, més ínte­gra i més insubornable dignitat.)

Els galápagos era una mena de plaça de braus de reduïdes dimensions, murs molt alts i compartiments de traçat rectangular. En cada compartiment hi tancaven set o vuit presos que així que es veien lliures de la companyia del guàrdia es posaven a caminar amunt i avall a grans gambades i a parlar adeleradament i a crits.

Arrambat al mur, contemplaves amb neguito­sa estranyesa aquell neguitós gambadejar, escoltaves aquelles neguitoses converses. No aconseguies explicar-te semblant brogit, que t'atordia i marejava. A poc a poc, però, te l'explicares: els malaurats es passaven sols i tancats vint-i-tres hores i mitja cada dia i aquella mitja hora de passeig matinal, massa matinal, era el seu únic esplai. Per al pobre ésser que no sap estar sol la reclusió deu ser espantosa. A tu, en canvi, la solitud sempre t'ha estat plaent, malgrat que aquesta afirmació pugui semblar gratuïta als que creuen conèixer-te.

Mentrestant, fèiem la visita. Passàvem el primer cancell, vèiem els locutoris i sentíem llur soroll eixordador, perquè visitants i reclusos estaven separats per dues reixes amb un passadís entremig i tothom es veia obligat a cridar si volia fer-se entendre, i després donàvem un cop d'ull als locals de la fitxa antropomètrica. Vàrem travessar el segon cancell —el rastri­llo, que se'n diu en els termes generalment castellans de l'ofici— i vàrem arribar a la presó pròpiament dita. Va sobtar-me el moviment dels presos que anaven amunt i avall de l'ample passadís que condueix a la rotonda central. Molts d'ells amb pijama, ostentant una ornamentació facial molt variada, amb un llibre sota el braç o amb l'aire de prendre la fresca i matar l'estona, van acollir el nostre pas amb una certa deferència no pas excessivament temorosa. El senyor V. m'explicà que alguns d'aquells homes anaven a «polítics», d'altres al locutori d'advocats, uns a la infermeria, i els més a l'economat, a comprar les poques coses que encara s'hi podien trobar: vi, tabac, sabó i conserves.

És necessari encara descriure la topografia de la Presó Model de Barcelona? Són sis galeries de longitud irregular però de construcció idèntica que surten radialment d'un punt rodó central. Entre galeria i galeria queda un espai triangular, que serveix de pati d'esbarjo de la galeria que hi té accés. Travessa la rotonda central, en la qual s'aixeca una mena de quiosc vidrat destinat al cap de serveis, el llarg i ample passadís per on nosaltres havíem entrat, el qual continua endavant fins a un edifici ruïnós, condemnat de feia anys a la demolició i aleshores en desús, que abans era destinat a pe­nal. També en aquesta part darrera del passadís s'obren les escales que donen a unes peces del primer pis on hi havia instal·lades la biblioteca, l'escola i els tallers de relligats, corresponents a les que, del costat de l'entrada, allotjaven el departament de «polítics», el locutori d'advocats i alguna altra dependència. El pla de la presó forma, doncs, una estrella de vuit branques desiguals, unides dues d'elles a dos travessers —el correccional i el cos d'edifici on hi ha els locutoris, les cui­nes i el cos de guàrdia. Les sis galeries tenen una cabuda diferent. La tercera i la quarta són les més grans. La segona i la cinquena, les més petites. Les altres dues són més aviat grans. En aquell moment totes estaven ben plenes i tenien una distribució d'estadants que em fou descrita així, a mesura que les visitàvem.

Per últim, com ja he dit, a la sisena hi havia capellans i frares en abundància, i això li feia merèixer el sobrenom del «Monestir». Encara hi eren en nombre ben considerable i potser això en feia la galeria més pacífica, en contrast amb la pri­mera i la quarta, fàcilment excitables.

Totes les cel·les estaven obertes de les set del matí a les deu del vespre, i els presos que volien es passejaven pels patis annexos a cada galeria. Alguns d'ells «feien bronze», gairebé nus sota el sol de juliol, arrambats a la paret. El pas de la nostra petita comitiva no va desvetllar gaire sensació. Jo vaig trobar alguns coneguts, que em saludaren amb més o menys timidesa. D'altres reclusos s'atansaren al director per fer-li al­guna indicació o algun prec. En conjunt, tot tenia l'aire de rutllar bé.

Quan un hi entrava, la taula quedava lluny i calia anar caminant, acostant-s'hi per a poder parlar. Això era deliberat per tal de crear una situació de domini sobre el pres que era sotmès al procés de disciplina. Em van demanar: «¿Usted, cómo se lla­ma?». «Jordi Carbonell i de Ballester». «Yo le ruego, que en atención a mis colegas, que algunos no entienden el catalán, tenga usted la amabilidad de hablar en español». Vaig suggerir, tan suaument com vaig poder: «Miri, senyor director, jo considero que si l'administració posa uns funcionaris que són incapaços d'entendre els administrats, aquest és un problema de l'administració i, per tant, amb tota la cortesia li prego que demani un intèrpret jurat». La resposta, tallant, va ser: «Puede retirarse». Em van enviar a observació psiquiàtrica.

A la marinada del dia de Sant Jordi de 1974 la policia va irrompre a la meva casa del carrer d'Aragó arrasant. No es pogueren emportar altra cosa que a mi, la meva muller Anna i els meus fills Joan Ramon i Lluís, que eren els fitxats en l'agafada dels 113. Davant dels socials vaig fer solemne lliurament al meu fill Jordi del rellotge que li havíem comprat entre tots per ser la seva festa. La indagació policial fou dura, però pel que vaig comprovar després poc fructífera. Vam ingressar a la Model sense fiança: J. M. Cervelló, F. Xavier Elias, Albert Sans, Jordi Alier, Francesc Codina, Víctor Atienza, M. del Carme Traveset, Carles Castellanos i jo.

La segona estada a la Model, que s'inicià el 2 de maig, fou molt diferent de la primera. Hi havia una sensació de malestar entre el personal de vigilància. Feia poc, dos mesos justos, que al magatzem d'empaquetatge s'havia executat al garrot Salva­dor Puig i Antich.

Els esforços que molts vam fer per evitar aquella mort foren en va. Els funcionaris de la presó semblava com si es volguessin desmarcar d'un acte tan brutal. Joan Miró el traslladà a la plàstica amb el seu tríptic L'esperança d'un condemnat, donat a conèixer el febrer de 1974. Contra el que es pot pensar la reglamentació interna per als reclusos era més estricta i dura. Les cel·les sempre eren tancades i els polítics no ens podíem reunir. He de dir que hi havia una bona convivència amb els presos comuns. Però a la presó passen coses absolutament aberrants. L'any 1973, en la primera estada, vaig conviure en una mateixa cel·la amb un xicot molt jove que estava acusat de consum de drogues. Només del consum. Estava pendent de judici. Quan hi vaig tornar, al cap d'un any, encara hi era. No semblava el mateix.

Vaig conviure amb Carles Castellanos i un altre empresonat, Allí vaig començar a escriure el meu llibre Crònica, que comenta així:

Avui a set de maig de l'any setanta-quatre,
em trobo empresonat. El cel és ple de núvols.
fa uns dies sóc ací. Vegeu, coses que passen.
Em sembla un bon moment, company, per a contar-te
apòcrifes histories, la real vida
que hauríem volgut fer, i que potser és viscuda...

1 de desembre [1973], dissabte. Començo la vaga de fam. He tingut visita de la família. Després he comunicat la vaga als funcionaris. He estat molt correcte i ells també. He transmès la finalitat al director per mitjà del cap de serveis. Un paquet de casa, de moment, no me'l do­nen. He demanat abans advocat —Benet— i director es­piritual —Just. Telegrama, 25 pessetes. M'han prohibit sortir al pati. M'han canviat de cel·la. La nova és més calenta i no dóna al pati dels presos polítics. Tinc moltes hores buides. Enceto Subjecte. Estic més seré que els dies passats. Es pensaven que estava en relació amb els de Zamora. Sembla que em volien enviar a Zamora, però la meva vaga allí hauria creat un «shock peniten­ciario» (!). Al vespre, ha vingut el funcionari a preguntar-me, confús, si persistia. Es veu que tenen l'obligació de preguntar-m'ho a cada àpat.

14 de gener de 1974. Dilluns. 61,5 Kgs. Em vaig refent. Soledat. L'Hospital, malgrat totes les promeses eufòriques del funcionari-cap a la meva mare, em manté castigat en «cel·les». No puc parlar amb els companys. Avui el metge m'ha permès banyar-me i alçar-me. A les sis m'he banyat i he estat alçat fins a dos quarts de deu del vespre. He començat a reemprendre el diari monòton d'un pres. Havien donat permís per a llegir el diari, però per més que el demano no me'l passen. Només em passen llibres de la biblioteca que em trien ells. L'advocat m'havia dit que vindria en Peces-Barba per explicar-me com va un judici. No ha vingut.

23 de febrer de 1974. Dissabte. Avui fa tres mesos de la meva detenció. Que poca cosa, comparat amb els que tenen 20, 50, 70 anys. Ací n'hi ha, d'aquests. I, tanmateix, que llarg per als qui estem acostumats a viure al carrer i encara tenim el cor en les coses de fora. Si vuit hores al Palau de Justícia se'm feren tan llargues, dijous passat, què no són tres mesos! La meitat l'he passada en vaga de fam, i l'altra meitat en la recuperació, el judici, la sentència... Ara espero l'advocat des fa dotze dies.

A Margalida

Vas marxar no sé on
ni les cims ni les aus
no et saben les passes.
Vas volar sens dir res
deixant-nos només
el cant del teu riure.

No sé on ets Margalida
però el cant si t'arriba
pren-lo com un bes
crida el nom del teu amant
bandera negre al cor.

I potser no sabràs
que el seu cos sovint
ens creix a les venes
en llegir el seu gest
escrit per parets
que ploren la història.

No sé on ets Margalida...

I que amb aquesta cançó
reneixi el seu crit
per camps, mars, i boscos
i que sigui el seu nom
com l'ombra fidel
que es nostra a tothora.

No sé on ets Margalida
però el cant si t'arriba
pren-lo com un bes
crida el nom del teu amant
bandera negre al cor.

La família s'havia espantat molt quan van saber que era a observació psiquiàtrica, perquè els malalts mentals estaven en unes condicions terribles. Però quan van saber que era a la infermeria es van quedar mes tranquils. Jo tenia molt bona moral: sabia que estava guanyant la batalla. Em va ve­nir a veure Felip Solé i Sabarís, com a metge. Em va visitar i va poder dir a la família que estava bé i els va tranquil·litzar del tot.

El dia 28 a la tarda em van passar a la quarta galeria, amb els presos polítics: era el que jo demanava. Jo, al metge, que teòricament era psiquiatre, li deia: «Jo no en sóc, de boig». Ell feia: «Oh, tots els bojos diuen el mateix». Era un cínic. Hi parlava en català perquè n'era, encara que indigne. «Sí, però vostè sap perfectament que jo no ho sóc, que jo sóc aquí per una altra qüestió». Demanava un tracte igual que els altres presos polítics. Em deien: «Si tu estàs millor aquí, a la infer­meria, que en un altre lloc». Fins que, a l'últim, em van pas­sar a la quarta galeria, la dels presos primaris, els que eren per primera vegada a la presó, i allà hi vaig trobar altres pre­sos de Comissions Obreres, de la CNT, del PSUC, del FAC. Allí es redactaven documents polítics que es passaven de sotamà al carrer per mitjà dels advocats. Jo revisava els textos catalans. El dia 30, a quarts de dues, vaig sortir de la presó. El director havia rebut cartes d'amenaça i moltes sol·licituds de gent que demanava que fos posat en llibertat. Hi va haver molta pressió internacional, cartes de professors universitaris, protestes als consolats i, finalment, aquest dia vaig ser posat en llibertat provisional, bé que processat per «peligro contra la seguridad interna del Estado».

La presó tenia la seva entrada pel carrer Entença, on hi havia les dependències centrals i el pati d'entrada de les visites, on tam­bé descarregaven les conduccions. Tenia una estructura radial en forma d'estrella amb sis naus de dimensions irregulars: unes eren més llargues que les altres. Crec recordar que una nau era ocupa­da, potser parcialment, pels tallers, i que hi havia una sala d'actes com de teatre (o de cinema) on una vegada feren una pel·lícula, però no sé si només m'ho imagino. En el complex hi havia un cos central amb una cúpula sobresortint que donava llum a la roton­da de la planta baixa on hi havia la peixera, és a dir, el despatx vidriat des del qual els funcionaris podien observar les diverses galeries en què els reclusos havien estat distribuïts. Una balco­nada circular donava la volta a l'espai central al primer pis de la rotonda.

Com que en principi tots els presos estaven pendents de judici, aquests havien estat agrupats més o menys segons els motius: per exemple, els presos governatius de la llei de «vagos y maleantes», que entraven i sortien més, vivien separats dels detinguts per delictes de sang. Els acusats de delictes econòmics i alguns «habituals» solien tenir els «destins» (és a dir, ser cuiners, barbers, escrivents, ajudants dels funcionaris, mossos de l'economat, escolans o ajudants de la biblioteca); anaven i venien amb una certa, per bé que limitada, llibertat de moviments. Si estaven complint alguna condemna, el destí els servia per redimir la pena, perquè no era estrany que hi hagués gent que acumulés una con­demna i un sumari en tràmit. Tampoc era estrany que algú afir­més que s'havia autoinculpat de coses petites o inventades per tal de retardar l'anada al penal i quedar-se més temps a Barcelona, on tenia la família més a prop. Alguns destins eren, doncs, més aviat presos «estables». Corria la brama que el barber que teníem a la quarta galeria (la dels perillosos, la dels delictes de sang o amb violència) hi era acusat d'haver tallat el coll a algú. No ho sé; en tot cas, afaitava bé.

Potser allò que he retingut més de la Model és la impressió que em produí el locutori. Jo, a una banda d'una reixa, parlava amb la meva família situada al darrere d'una altra reixa, amb un passadís entremig per on es passejava un guàrdia. Hi entràvem sis o vuit presos alhora i, per mor de la distància, tots, presos i visites, cridàvem al mateix temps; gairebé no s'entenia res. A més a més, quan passava el vigilant canviàvem de conversa i de llengua, per si de cas. «T'han pegat?» La pregunta era feta amb un pel d'angoixa. Havia passat ja la por a les pallisses, a cedir, a viure en un interrogatori permanent; encara que sempre et podien excarcerar i tornar-te a la Via Laietana. Havia passat una setmana a comissaria i tornar-hi era un temor sempre present. La detenció preven­tiva segons les lleis que havia estudiat a la Facultat era de tres dies, però segons la legislació que funcionava era indefinida si el jutge militar així ho decidia. Formalment quedaves només a la seva disposició, però podies ser-hi retornat en qualsevol moment per tal d'ampliar les diligències. Algú podia haver-nos-ho explicat (i potser criticat). D'aquí potser deriva el meu distanciament anímic, instintiu, respecte als discursos sobre la relació entre la justícia i el dret.

Un dels funcionaris, acompanyat d'un cabo que li feia d'ajudant, va exigir que s'identifiquessin mentre es posaven dempeus. El funcionari va començar a cridar els noms que figuraven en el llistat amb rigor militar. Els presos que col·laboraven amb els funcionaris sempre havien de fer algun comentari absurd i innecessari, la impertinència del bufó. El brogit estrepitós de portes obrint-se i tancant-se durava aproximadament quaranta minuts. Quaranta minuts que Dani patia mentre s'obria i es tancava cada porta al seu cervell, amb gran estrèpit. A vegades, durant els recomptes encenien la il·luminació general, d'altres no. Podien reduplicar els recomptes. Era el mateix destorb de cada nit després d'un assassinat que s'havia produït un mes abans en una venjança provocada pel control de l'economat que delegaven els mateixos funcionaris.

La intimitat no existia. Dani s'enfonsava mentre caminava pels camins més fràgils de la consciència, mentre aixecava la pols del pati i recordava obsessivament Maite i la seva filla. Les paraules podien ser la racionalització de l'irracional i ell s'omplia el cap de conceptes, d'arguments per resistir l'irresistible, per ser fort. Com li recalcava Rafael, un veterà dels recintes penitenciaris, quan un entrava en l'espiral de l'entra i surt, la llibertat era un sistema de parèntesi. Qualsevol comportament s'havia de valorar des de la perspectiva dels sis metres quadrats on havien de conviure set homes. Sis metres incloent-hi el reservat de la tassa del vàter, separat per uns vidres translúcids d'un metre i poc d'alçada.

Una vida modélica (fragment)

Sense innocència i sense càrrecs,
tot alhora i a deshora, hem vingut
a llegir poemes a la presó.
La perfecció, brama algú.
La veritat, diem.
Som a la Model —a la pressió model—
i, per tant, el laconisme imposa un ganxo vertical
que ens impel·leix a travessar el tercer reixat.
Es tanquen les portes darrere nostre,
automàticament,
deixant el vell món enllà. I n'entrem a un altre:
observa el Panòptic i el Centre Totpederós
amb les pantalles de control,
del qual sorgeixen les sis galeries
i el record, funest, de los Vencedores.
Pensa, doncs, el que vulguis:
Dant o la capsa d'esca d'Andersen.
Condorcet o El Vaquilla.
Vine, soldadet, sóc la bruixa indefensa.
Quina opció triaràs?
Cada porta obre un món dins un món,
un nou argot, un aire irrespirable,
un pati amb mirades esquinçades
que es claven com ferros oxidats
mentre els traficants de la quarta galeria
ens saluden amb desgana i fum hostil.
I n'hi ha molts més, de presos,
però no els hem vist.
A la barana, repenjats, senten l'estigma
de repetir el mateix dia
i la mateixa hora del pati, inacabable i buida.

L'Esteve ha passat els últims dos anys, tres mesos, onze hores i disset minuts fent elucubracions sobre què seria el primer que faria en sortir. Finalment ha deixat discórrer pel seu interior el flux dramàtic que li ve de part de germana i, tot girant-se cap a uns portons que es tancaven amb lentitud, silenci i il·luminació cinematogràfica, ha exclamat: «Fins aviat.»

Després l'ha envaït una mena de desassossec, de sentiment d'indefensió, fins i tot de por. Té ganes de córrer, però no sap cap a on. Té ganes d'amagar-se, però no sap de què. Té ganes de plorar, però si una cosa ha après al llarg d'aquests dos anys, tres mesos, onze hores i disset minuts, és a no plorar sota cap circumstància.

No té ni un duro a la butxaca. De fet no té ni un duro a la bossa que du penjada a la cintura. Les butxaques del xandall que du posat fa bastant que van quedar desfondades. Els últims diners que tenia els ha hagut de pagar. Deutes contrets amb gent de bona memòria. Tant és, ell ara pot tornar a casa. Un plat a taula sí que li posaran. Poca cosa més. Ningú l'ha vingut a rebre. Xungo. No el perdonen. Això deu ser el que l'ha deixat més fotut així que ha sortit de la Model.

La Model, que va ser inaugurada el 1904, està construïda en forma radial en una superfície de 28.000 metres quadrats i dividida en set galeries. La primera, que acull uns 200 presos, és la dels adaptats socialment, els de coll blanc, els engarjolats per delictes econòmics. La segona, amb menys de 100 presos, és per als inadaptats, els perillosos, els que han de ser vigilats de prop. La tercera, on malviuen 500 o 600 presos, és la dels delinqüents comuns, els reincidents, els fills de barris marginals. La quarta, tan massificada com la tercera o més, és la dels que ingressen a la presó per primera vegada, sobretot estrangers. La cinquena, amb poc més de 50 presos, és la dels durs, la dels realment perillosos, la dels aïllats. A la sisena hi van a parar els que, tot i ser reincidents, es comporten de manera més pacífica i tenen una millor predisposició a rehabilitar-se un cop hagin complert la condemna. Per últim, la setena és per als presos que, segons les ordenances, no poden compartir cel·la: transvestits, homosexuals, majors de 65 anys i persones que han patit algun problema psiquiàtric.

El Terra Alta, el bar que hi ha davant de la presó, atreu l'Esteve, però no creu que li fiïn una copa. El millor que pot fer és caminar. Es despenja la bossa d'esports de l'espatlla i l'agafa per les nanses. La roba bruta pesa. El petit feix pel camí creix. Sort que camina pel carrer Entença en sentit descendent. Durant el temps que ha estat pres creia que quan sortís voldria allunyar-se molt de pressa de la presó. Amb els companys, feien bromes dient que no tornarien a passar per allà ni en taxi; que pagarien a gust vint duros més perquè fes una marrada. En canvi, la bossa li pesa inexplicablement, la sola de les vambes sembla estar recoberta de xiclet mastegat i les imatges de l'interior de la presó el bombardegen sense cap misericòrdia. Hi continua dins.

Ara entén perquè ha dit aquella frase així que ha trepitjat el carrer. Ha sortit al carrer, però no ha sortit a la llibertat. Continua pres. Li costa començar a decidir per ell mateix. On anar. Què fer. Per on començar. La inèrcia vital que l'ha empès aquests vint-i-set mesos l'ha abandonat, de cop. Ha de seguir amb el sentits desperts, però modificant la finalitat. S'ha de guanyar el respecte dels qui l'envolten, altra vegada. Ha de tornar a començar, partint de zero. Quina mandra.