Capella de Marcús

Autor: Santiago Rusiñol i Prats
Obra: L'auca del senyor Esteve , 1966

Vers la capella de Marcús caminà la processó entre un núvol de paperets i una catifa de ginesta. Des dels pisos fins als bancs i des dels bancs fins als terrats era una pluja de colors, una vibració colorida, una nevada de vida que omplia el carrer de joia. Aquelles cases negres i rònegues havien tret l'ànima al defora, i els domassos verds i vermells, les vànoves de l'antigor, els cortinatges de l'alcova, les catifes de la sala, tota la mica d'alegria i tots els drapets de les festes que enjoiaven l'interior, els havien posat al balcó. Aquelles dones menestrals havien tret tots els vestits de la calaixera de caoba, on dormien tot l'any plegats amb flaire de poma camosa, i els havien tret a la llum. Aquelles noies de Ribera, d'ulls somniadors i mans fermes, s'havien també encatifat amb les mantellines blanques i flocs de colors i galtes enceses, i havien arrencat tots els clavells i les roses i els llessamins de tots els testos de les finestres i les duien sobre el pit, sobre el coll, sobre la cintura i sobre la daurada polsina de la cabellera rossa, i de banda a banda de Ribera els carrers talment tremolaven de vibració i de moviment com si caigués una polsina feta d'espurnes de glòria.

La processó anava seguint solemnialment, majestuosa, a poc a poc, tan majestuosa i a poc a poc que d'un cap de carrer a l'altre hi passaven més de mitja hora, i la gent feia comentaris amb tots els que anaven passant.

Autor: Lluís Capdevila i Vilallonga
Obra: Barcelona, cor de Catalunya (Guia espiritual) , 1929

Hi ha en aquest carrer de Carders una capelleta. És la de Marcús. No sabem si s'hi diu missa: nosaltres 1'havem vist sempre tancada. És una capella que ens recorda per la seva forma les que, d'infants, tinguérem per joguines: la teulada en angle, la gran portalada, un petit pòrtic amb una petita graonada... Com a les de joguina, posaríem en aquesta capella uns santets i uns candelers de plom, hi cremaríem unes primes candeles verdes o vermelles.

Té un aire humil, simpàtic la capella de Marcús. Antigament, des del seu pòrtic, el rector o custodi donava, amb tot el cerimonial, la benedicció als correus que eixien de la ciutat. Segons llegim, aquesta capella fou "fundada en 1166 per un ric comerciant anomenat Bernat Marcús".

És una capelleta d'estampa, d'il·lustració de novel·la vuitcentista: usurpació de fortuna, amors contrariats, assalts a una diligència, guerreres escenes de l'última carlinada, joc, ganivetades, càstig dels traïdors i triomf de l'amor veritable.

Autor: Mercè Sala i Vidal
Obra: Cloquers i merlets , 1985

Capella de Marcús

 

(Sota la invocació de la Mare de Déu de la Guia)

 

Ets exclusiva meravella

gràcil capella de Marcús.

Prop teu no és pas un somni il·lús

imaginar carreta i sella.

 

Al teu redós la ciutat vella

sovint oïa el prec difús

del viatger i amb ell inclús

renills i adéus amb llum d'estrella.

 

Avui et mira el vianant,

de l'antigor rememorant

els fets, la historia, la vida,

 

i es sent copsat pel temple amic,

que si és joiell del temps antic,

es llum pels ulls que al goig convida.

Autor: Jaume Cabré i Fabré
Obra: Senyoria , 2004

Eren vora les quatre, ella estava molt atemorida i sabia que se li estaven acabant les oportunitats de tirar-se enrere. La capella d’en Marcús. Es va embolicar en el seu xal perquè feia fred i plovisquejava. La breu porta de la capella li servia d’aixopluc. No es va adonar que a pocs metres de la capella, després de l’Hostal, un cotxe amb el seu cavall estava aturat feia estona. El cotxer, inexpressiu, al seu lloc, semblava estar pendent només del fred que feia i de la pluja que havia d’entomar tant sí com no. Van passar cinc minuts, deu, un quart d’hora i na Galana va fer el primer gest d’impaciència. Llavors, un bastó va picar des de dintre el sostre del cotxe i el cotxer va animar el cavall a recórrer el breu trajecte fins a la capella. —Puja, au. Na Galana es va trobar davant la porta oberta d’un cotxe, i una mà que la invitava a enfilar-s’hi. Era la seva víctima. Va pujar, pensant que ja que havia arribat tan lluny valia la pena continuar. El cotxe engegà així que es va sentir el soroll de la portella.

Autor: Andreu Martín i Farrero
Obra: Barcelona tràgica , 2009

Les seves mans s'aixecaven suplicants cap a aquell rostre que volia acaronar, però es reprimia i les deixava a l'altura de les solapes de l'armilla, on s'arrapaven amb força.

Mossèn Feliu va mirar al voltant seu. Hi havia les barricades, i els soldats que les desmuntaven i el capità a cavall que els mirava somrient i benèvol. I la capella de Marcús, d'on encara sorgia aquella fumera intensa, blanca i sòlida. Va prendre una decisió i va estirar Emília cap allà. Van traspassar el llindar de l'església en ruïnes i van buscar un racó on no els poguessin veure des de l'exterior.

El que havia estat un recinte sagrat havia esdevingut un pati a l'aire lliure. Els rebels havien amuntegat els bancs i els confessionaris i tota mena de material combustible al centre del temple i hi havien calat foc. Les flames havien capturat el riquíssim cor de fusta, que havia acabat per ensorrar-se i havia arrossegat gran part del sostre. Ara el recinte només eren quatre parets incompletes, embolicades en una boira acre. A l'altra banda d'allà on es van situar Feliu i Emília encara es veien flames vives.

El vicari es va treure un feix de bitllets de la butxaca. Li tremolava la mà.

—Porto tots aquests diners a sobre i no sé què fer-ne! —va cri­dar, imposant-se sobre els gemecs de la dona—. Els volia donar a la Rodolfa per compensar la pèrdua de la seva filla i el seu marit, però m'he adonat que era absurd! Què en faria, la Rodolfa, de tots aquests bitllets? Donar-li tants diners a un pobre és ficar-lo en un problema més gran que la misèria. Després, vaig pensar de donar­-los al pare Barguñó, però ahir, ell anava tan atrafegat i... Vaig pensar que em preguntaria d'on els havia tret i... crec que els hauria de tenir vostè i per lliurar-los al pare Bargunyó com un donatiu de la família Estrada.