Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'antic teatre de la Santa Creu, fundat a benefici de l'Hospital del mateix nom al segle XVI, a partir de 1840 adoptà el nom de Teatre Principal per tal de marcar distàncies respecte altres teatres nous, i sobretot del recentment creat Gran Teatre del Liceu. El canvi de nom va anar acompanyat d'una reforma arquitectònica, de la qual data la façana actual (1847), projectada per Francesc Daniel Molina i Casamajó. La rivalitat amb el Liceu continuà, programant tots dos teatres òperes i mirant de ser els primers a estrenar els títols de més èxit o de contractar els millors cantants. Així, el Principal va ser el primer a estrenar Aida de Verdi o una òpera de Wagner, Lohengrin (el 1882, un any abans que el Liceu).
Al voltant de 1860, hi ha un auge d'autors en català: Frederic Soler, Eduard Vidal i de Valenciano i Conrad Roure, que evolucionen des del sainet al drama romàntic, burgès i historicista. Als anys setanta del segle passat va començar la seva decadència, que es consolidà a començament del segle XX, tot coincidint amb el traspàs de la titularitat de l'hospital a mans privades. Una campanya popular va impedir que es derruís el 1889. Va abandonar la programació d'òperes (era un espectacle molt car) i va tenir moments importants en la renovació del teatre català, com quan va acollir els Espectacles i Audicions Graner. Com a fites importants d'estrenes que es produïren en aquest teatre cal esmentar,entre moltes d'altres: La santa espina, d'Àngel Guimerà, el 1907, en el marc de les esmentades Audicions, i Doña Rosita la soltera o El lenguaje de las flores, de Federico García Lorca, el 1935, a càrrec de Margarida Xirgu. Després de 1939, s'hi van representar revistes musicals, entre altres, La época alegre, d'Isidre Molas, amb actors tan populars en aquella època com Míriam Keklowa i Gustavo Ré.
El 5 de juny de 1896, al saló de descans s'hi va presentar el Kinematograph, una variant de l'aparell dels Lumière, que va constituir la primera mostra pública de fotografia en moviment feta a Barcelona --al desembre del mateix any, els Lumière van presentar el seu invent al taller del fotògraf Napoleon.
Dos fragments del dietari del Baró de Maldà ens serviran de lectura per evocar diferents parts del teatre, després d'un incendi, quan es reconstruïa en l'aspecte que ens n'ha pervingut fins als nostres dies. Per la seva banda, un fragment de les memòries de Conrad Roure tracta de la rivalitat entre les programacions del Principal i del Liceu fins al punt de generar un singlot poètic de Serafí Pitarra un fragment del qual pot ser llegir en aquest punt.
Autor:
Rafael d’ Amat i de Cortada
Obra: Calaix de sastre I 1769-1791 , 1987
Obra: Calaix de sastre I 1769-1791 , 1987
En la nit del 27 d'octubre 1787, a dos quarts de nou, se posà foc en el Teatro de les Òperes i Comèdies d'aquesta ciutat de Barcelona, el qual se n'apoderà tant que incendià tot lo interior de dit Teatro, cremant fustes, bastidors, papers, cartrons, etc., exhalant-se foc tan voraç i fum per dessobre i costats de dit Teatro donant gran resplendor les llames que n'eixien a tot Barcelona, Montjuïc i etc., estenent-se per part de detràs del Teatro, hacia les cases noves del carrer ample [que] s'ha obert en la Rambla; i tement-se los habitants de les cases del costat del Teatro, amb la d'Andrés Capónata, cafeter, per ser al costat, i les restants fins al cantó del Carrer Nou, feren tirar per los balcons cadires, calaixeres, roba i demés trastos de les cases, fugint-ne la gent.
La nit quedava molt quieta, pues que no feia gens de vent i la lluna resplendia en gran manera, quedant lo cel estrellat, sense cap núvol, fora d'aquest gran fum, a son començament com nuvolada negra i espessa, quan lo foc era major; el que, anant-se poc a poc extingint amb les promptes providències de la tropa, mestres de cases i fusters per maniobrar allí, no era tan espès, ni tanta la flamarada; havent-se fetes crides per la ciutat per anar-lo a remediar, sent moltíssima la gent, sense la necessària, la curiosa, per anar a veure a la Rambla tal crema del Teatro.
Autor:
Rafael d’ Amat i de Cortada
Obra: Calaix de sastre I 1769-1791 , 1987
Obra: Calaix de sastre I 1769-1791 , 1987
Dia 26 d'octubre de 1788. Queda empedrat lo Carrer Nou de la Rambla, i casi la mitat del carrer són ja cases de tres, quatre i més pisos, ocupades de famílies de Barcelona i forasteres, botigues plantades de menestrals etc.
Lo Teatro nou queda ja a conclourer-se, a fi de representar-s'hi en lo dia quatre de novembre. L'hetxura de dit Teatro figura com una ferradura de cavall. Los palcos són oberts tots, pintades les divisions de cada palco fins al galliner, que corre en tot ell una barandilla. La platea és algo més reduïda, però lo foro a on s'hi representarà se'n porta casi més de la meitat de dit Teatro, tot pintat sobre teles i magnífic tot ell, havent-se-li donat alguna més elevació. En los palcos de primer pis, queda frente de les taules, o puesto de representar, lo millor palco, que és lo del general, amb un petit retrete i eixida a un terradet. S'ha posat al mig del Teatro una aranya amb llums de transparència, que el tot ha de fer un gran cop d'ull, amb la il·luminació i tot lo demés.
[1] Amat i de Cortada, Rafel d', Calaix de sastre I 1769-1791, Barcelona: Curial Edicions, 1987, p. 193.
Autor:
Conrad Roure i Bofill
Obra: Memòries de Conrad Roure (Recurdos de mi larga vida) , 2010
Obra: Memòries de Conrad Roure (Recurdos de mi larga vida) , 2010
D'ençà de la seva inauguració fins als anys de la meva joventut, el teatre Principal era el teatre del bon to i en la vida frívola ciutadana figurava en el lloc de prestigi que avui ocupa el teatre Liceu que, aleshores, es trobava en l'albada de la seva fundació.
En el teatre Principal, nom que va prendre al ser reconstruït pel títol posat a la façana, hi actuaven les millors companyies de declamació, que alternaven amb d'altres de cantants italians, gènere al qual els barcelonins han mostrat gran afició en qualsevol època. El teatre Principal de Barcelona va gaudir de gran renom, no només a Espanya, sinó també a l'estranger.
Les seves companyies de vers o declamació eren dirigides pels més famosos actors espanyols d'aleshores, entre els quals recordo haver aplaudit, desfilant per aquell escenari, al cèlebre Valero i al no menys popular i molt estimat del nostre públic Julián Romea. [...]
En l'època que vaig començar la meva carrera s'iniciava l'esplendor del teatre Liceu alhora que començava a minvar la supremacia que havia exercit el teatre de Santa Creu. Entre els públics assidus d'un i altre coliseu es formaren dos bàndols, coneguts per "liceístas" i "cruzados", que s'havien imposat la missió dels uns acudir al teatre dels seus contrincants les nits d'estrena o debut, amb la finalitat d'escridassar l'obra artista que per primera vegada es presentava davant del públic barceloní. Les lluites que s'organitzaren entre "liceístas" i "cruzados" arribaren a tal grau d'enfrontament que, més d'una vegada, arribaren a les mans, no només a l'interior dels teatres, sinó fins i tot en el carrer, convertint el "Pla de les Comèdies" en un veritable camp de batalla artística, en el qual es repartien patacades en defensa de Romea o en contra de Massini.
Autor:
Frederic Soler i Hubert
Obra: Liceistas y Cruzados
Obra: Liceistas y Cruzados
Jaume. (Canviant) Però ja que és tan bon home
ton amo, que hasta et du i tot,
¿com és que és tan tabalot
que a tothom està armant broma?
Rita. Què ho faràs? És la mania
del teiatro Principal
Jaume. És que mira que és tabal!...
Quin disputar tot lo dia!
Crida, tus i s'empatolla...
Rita. Sí, sí, es dóna molts mals ratos.
Veus? allí, hi ha dos teiatros
que estan a mata degolla
L'un se diu de Santa Creu
que és lo que hi ha frente al Falcó.
Jaume. Prop del correu?
Rita. Sí, això,
i l'altre és lo Liceu.
Com que són a prop tots dos,
los que hi van estant renyits
i s'han format dos partits
que estan com a gat i gos.
Jaume. I per çò han de disputar-se?
Rita. Disputar-se! Més farien.
Jaume. Què vols dir?
Rita. (Exagerant molt.) Que si podien
gosarien a matar-se
Poc saps tu lo que és això![1]
Altres indrets de Barcelona:
Indrets