Palau de la Virreina (La Rambla)

Autor: Rafael d’ Amat i de Cortada
Obra: Calaix de sastre I 1769-1791 , 1987

Dia 2 de febrer de 1773. Les cases de la Rambla, òlim d'Ametller i del doctor Fontanet, que vull dia pertanyen a l'Exm. Sr. Manuel Amat, mon oncle, la una queda ja del tot derribada, i fets la maior part dels fonaments de la nova fàbrica de la casa; i se tirarà luego a terra la d'Ametller, havent-se format de fusta lo dissenyo de la cas nova pel Sr. virrei del Perú

Autor: Rafael d’ Amat i de Cortada
Obra: Calaix de sastre I 1769-1791 , 1987

Dia 30 de gener de 1776. En la casa de la Rambla, o de l'Exm. oncle, se va rematant l'escala principal, a la qual obra hi treballa molta gent de l'art de mestre de cases. Se treballa en escultura gran porció de pedra, per embellir l'obra i finir-la, sent lo mestre Carlos Grau, que amb sos fadrins i aprenents no deixa mà. L'oratori queda fet; sols falta lo retaule, que lo fa un escultor en la Riera de Sant Joan, al cantó del carrer de Sant Pere més Baix. En quant a les portes dels balcons, amb les dels entresuelos, queden ja totes posades, i la fusta que hi entra la maior part és de caoba. Se van dorant les targes d'Amat en la delicada ferramenta dels balcons, quedant en negre, fora de les xifres, «de Amat».

Autor: Rafael d’ Amat i de Cortada
Obra: Calaix de sastre I 1769-1791 , 1987

Dia 22 de febrer [1791]. En la nit, des de vuit hores fins a les onze tocades, hi hagué diversió de sarau en casa de Maria Francisca Amat i Fiviller, amb la concurrència del parentiu i dels Srs. i demés que li fan companyia, amb totes ses amigues tertulianes;  havent-se il·luminades les tres aranyes de cristall del saló, i algun candelero per allí.

Se tocaren algunes contradanses de gust i modernes, igualment que minuets. I los músics, escollits; quants eren: Agustí Panyó, per contrabaix; lo Sr. Josep, trompa del Palau; lo Xuriac i algun dels Ginestars, entrant-hi flautins units als violins i contrabaix.

I tothom s'hi divertí molt bé, no faltant per allí dins algo per la dent, no sé què cosa. Lo motiu, no altre sinó divertir-se.

Autor: Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau
Obra: Vida privada (Obres completes. Prosa) , 1986

L'escèptic Bobby era afeccionat a les coses que tenien un aire elegíac. A les Rambles hi trobava mil gustos; el barcelonisme de Bobby s'estovava a les Rambles; allí fins deixava d'ésser escèptic. Creia amb tota la fe que en cap ciutat del món no hi havia un carrer tan original, tan viu, tan humà com les Rambles de Barcelona.

L'estat de la Virreina li feia una mica d'angúnia; ell hauria volgut per a les pedres d'aquell palau un respecte i una consideració de caràcter religiós. La història de la Virreina estava relacionada amb la història de la família de la seva mare. Don Manuel d'Amat i Junyent, que fou el que edificà aquell palau, era cunyat dels seus besavis, els Comtes de Sallent, i emparentat amb les famílies dels Castellbell i dels Maldà. Bobby sabia la vida i miracles del cavaller Amat, i totes les facècies i energies que esmerçà fent de Virrei del Perú. Coneixia les relacions del Virrei amb una dansarina que es deia Micaela Villegas i per mal nom la «Perricholi». Sembla que era una dona dominant i extraordinàriament bonica. Amb els diners que va poder salvar de les besades de la «Perricholi», el Virrei Amat va construir la casa més noble de Barcelona.

Bobby s'imaginava que la «Perricho­li» tenia uns ulls i una pell com Maria Lluïsa; el seu parent Amat, no tan escèptic com Bobby, la deuria arrossegar fins al moll de Barcelona i la deuria tenir tancada dintre aquest palau de la Rambla, sense adonar-se que en el vaixell que la portava del Perú, la dansarina li havia fet el salt amb un xicot de Cadis o de Cartagena avesat a la mar i a les dones

Autor: Andreu Martín i Farrero
Obra: Cop a la Virreina , 2004

—Saps la llegenda del palau de la Virreina?

—Bé... Sí. Més o menys —va dir en Santi Germán mentre s'adaptava al pas ràpid de l'altre—. És prou coneguda.

—Explica-me-la. És veritat que la Virreina era una adolescent?

—Bé... Suposo que ho devia ser. Em sembla recordar que era una monja...

—Una monja! —Es va delectar l'italià amb alegria lasciva.

—Bé, era una novícia de bona família. Dels Fiveller de tota la vida. El virrei Manuel Amat l'havia triat per a un nebot. —Van creuar el carrer en direcció al palau barroc que hi havia a la dreta. Nombroses banderoles multicolors anunciaven que a l'interior hi havia una exposició de pintura russa contemporània—. El virrei Amat havia estat capità general a Xile i, després, el van nomenar virrei del Perú, on va fer fortificacions per lluitar contra els anglesos i no sé quantes coses més. Gran i vidu, va tornar a Barcelona i es va relacionar amb els enciclopedistes, els il·lustrats de l'època. Ja saps: Jovellanos i d'altres. —En Manazzaro no sabia qui era en Jovellanos ni li interessava gens ni mica. Ell volia sentir la història de la novícia—. Vivia amb una ger­mana i la seva germana tenia un fill, i Amat va decidir casar-lo amb la primogènita dels Fivaller. Es preparava un gran casament, a l'església de Betlem, que és una mica més avall, imagina't, dues de les millors famílies de la ciutat. Però, llavors, al nebot li va entrar un atac de pànic i es va embarcar cap a les Amèriques. Se'n va anar.

Això li va fer gràcia a en Manazzaro. Evidentment, ja havia tingut notícies de la llegenda i estava desitjant arribar a aquest punt, que li semblava esplèndid. Va esclatar a riure. Ja eren a l'interior del palau i treien entrades per visitar l'exposició dels pintors russos.

—Se'n va anar! Se'n va anar! —repetia.

—Sí. Va plantar la jove novícia a l'altar. I, aleshores, el vell virrei, el vell i viudo virrei, per salvar la situació, es va oferir com a espòs. Ella el va acceptar i es van casar, i es va convertir en virreina, és clar. I el vell virrei Amat va fer construir aquest palau per anar-hi a viure. Això era al mil set-cents... final del set-cents. Abans que acabessin de construir el palau, el vell virrei Amat es va morir, i va ser la virreina, la joveníssima virreina, la que hi va viure sempre. Per això, l'anomenaven el palau de la Virreina.

—M'encanta aquesta llegenda —deia, distret, en Manazzaro—. M'encanta.

El que més li agradava, pel que sembla, era que un covard hagués deixat plantada una monja a l'altar el dia de la boda. I que després es casés amb ella un vell, possiblement asexuat per l'edat. En Santi Ger­mán es preguntava si en Manazzaro arribaria a ser conscient alguna vegada de la seva aversió envers les relacions heterosexuals, ell que es considerava tan mascle. Una xerrada sobre sexe amb en Manazzaro podria proporcionar material per a una enciclopèdia sobre la guerra dels sexes.

Van pujar una ampla escala que portava a la sala principal de la mansió, van creuar una porta enorme i van passejar entre pintura abs­tracta que no els deia gran cosa, firmada per Vasiliev i Prigov i Mironenko i Chernishova, amb l'atenció posada en una altra porta que hi havia al fons.

—Aquesta és la porta be —va comentar en Manazzaro. Una porta alta, de doble fulla, amb un pany antic, per a una clau de canya llarga i dents amples. Fins i tot a en Santi Germán li sem­blava molt senzill obrir-la.

Van passar de llarg i van tractar inútilment de fingir interès per aquells quadres incomprensibles. Van tornar a la porta d'accés a la galeria, que era oberta i es van aturar un moment, com si els entusiasmessin els plafons. Aquell pany tampoc devia de presentar cap dificultat.

—Aquesta és la porta a —va dir en Manazzaro—. I hi ha una por­ta be i una porta ce.

—Totes igual de fàcils? —va preguntar en Santi Germán, com si estigués fart d'obrir portes amb rossinyol.

—Sembla que sí. Però mira això.

Des de dalt de l'escala es dominava en picat el pati central del palau, on antigament devien estacionar els carruatges. En quatre racons, quatre punts estratègics, a uns tres metres del terra, hi havia càmeres de vídeo que cobrien aquella zona sense parpellejar.

—I la porta dels vidres de 1'esquerra —va dir l'italià. Es referia a una petita porta de color blanc, la meitat superior de la qual era formada per quadrats de vidre. En l'interior, s'hi veia un home amb uniforme marró, una taula i un ordinador.

—De dia, hi ha tres guàrdies jurats en tot l'edifici. De nit, només un, en aquest despatx.

—I la caixa forta?

—És al Gabinet Numismàtic, al tercer pis. Allà hi entrarem amb el teu expert, perquè la vegi, quan ell digui.

—Com més aviat millor. Ell hi està disposat.

Van baixar lentament l'escala, com uns visitants que no tenien res a fer o com uns elegants cavallers del segle XVIII que sortien de visi­tar la formosa virreina.

—O potser no tan formosa —va comentar en Manazzaro de sobte—. Algun motiu tindria el nebot per sortir corrents i no parar fins América. —I de nou va esclatar a riure.

En Santi Germán va riure a mitges, sense ganes. Necessitava desesperadament veure la Gioia, però no es va atrevir a demanar-li a l'italià que anessin a l'hotel, que pugessin a l'habitació per acabar de perfilar plans. En Manazzaro li semblava ridícul i estúpid però tam­bé perillós. Com un caiman, sempre tan quiet, estòlid i bocabadat, però tan veloç i imprevisible en els atacs.