Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Al carrer Aragó, 235, el penúltim pis de l'extrem esquerra va ser l'escenari dels darrers anys de vida de Jacint Verdaguer amb la família Duran. Tres textos de tessitura ben diferent ens poden servir de lectura: el primer, un fragment de les Memòries de Narcís Oller, ens facilita el testimoni de la prepotència que la vídua Duran gastava amb el poeta; el segon, l'episodi d'un col·lapse cardíac que sobrevingué al poeta durant la visita mèdica que li féu Josep Falp i Plana (Barcelona, 1873-1913), metge de capçalera, i, finalment, un episodi de la novel·la El mossèn, d'Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943).
Mossèn Cinto, que estava a son escriptori llimant versos, esdevé tot groc i, fondament contrariat, crida l'Amparo, perquè jo, directament, li propini la píndola. La noia la rep, asseguda a la butaca pariona de la meva junt al sofà del cap del despatx oposat al de la taula escriptori on resta el gran poeta tot moix i consirós, aclofat en son cadiral de vaqueta. L'efecte que la nova ha produït a l'Amparo és evidentment d'ira. Ha esdevingut verd-groga com un poncem; però calla, esperant que digui quelcom son gairebé pare adoptiu. Aquest, amb veu trèmula i tènue, gosa per fi preguntar-me què és el que llavors convé més fer. Jo aconsello no insistir amb apel·lacions inútils i pagar incontinent les costes a fi que no les augmentin amb noves diligencies que es poden estalviar.
Llavors ve una escena doloríssima, escandalosa. Mossèn Cinto resta altre cop callat, capcot, amb les mans humilment plegades damunt la cartera, sense ni gosar aixecar els ulls, a l'hora que l'Amparo, fits els seus en ell, guaita sos més lleus moviments amb un somriure pèrfid als llavis que se li va accentuant gradualment, fins que, de sobte, encarant-se amb mi, esclata amb veu aspra i plena d'ira, dient:
—Que no veu com calla? Què es pensa que farà aqueix home? ¡Versos, versos, i res més! Dels interessos nostres ni se n'ha cuidat ni se'n cuida, ni se'n cuidarà mai!
En sentir un afront tan injust, tan indigne i insolent, puc a dures penes contenir l'impuls que sento de castigar amb les mans aquella salvatgina; respecto a l'agredit el major dret que té de reptar-la; però com que ella segueix provocant-lo amb la desvergonyida mirada, i ell continua capcot i arraulit com un anyell... ja no puc més; m'encaro amb la salvatgina i, tot foragitat, li dic:
—Amparo, cregui'm, retiri's i no badi boca; perquè si torna a insolentar-se davant meu contra el sant home a qui vostè, desagraïda!, deu tant i tant, jo, que no tinc la seràfica paciència d'ell, li deixaré a vostè marcats els meus dits a la cara. Poca-vergonya! Desagraïda! Vagi-se'n, cregui'm, vagi-se'n.
Fou el 7 d'abril, quan, trobant-me jo a les déu del matí a casa el malalt, un fort colapso cardíac que li sobrevingué m'obligà a prestar-li els socors que 1'imminència del perill feia necessaris.
Allí, en un quarto fosc i tufejant, el més humil de la casa, en què tot era negre, el santcrist, la tauleta de nit, el cobrellit, els marcs dels quadros de sants i santes, la sotana i el manteu penjats a la paret; jeia 1'il·lustre poeta en un llit de fusta, també negre, sense pols a les venes ni coneixement i amb les extremitats que se li refredaven.
Quan de bell nou, s'il·luminà amb la mirada son rostre cadavèric xuclat per la febre de tants dies, girant-la envers mi, mostrà la seva satisfacció, però sense recordar-se de l'accident passat.
—¿I doncs, Mossèn Cinto—vaig fer-li—és molt cançonerot això? ¿No li sembla que si aquí poguéssem entaforar-li unes quantes alenades del Montseny o del Canigó, tot plegat no fora res?
—Serà e1 que Déu vulga —va contestar-me amb un somrís de resignació.
El cor me deia que no en sortiria d'aquella, i aixís al eixir del quarto vaig dir-ho a Mossèn Cardona; puix un malalt d'aqueixa mena, que s'entrega passivament al mal sense lluitar contra ell, fa l'efecte de durar mentres tinga força, però no de curar-se.
Des de llavores jo assistia a les consultes que tots els vespres celebraven els metges de capçal amb el doctor Robert, fins al dia 10 d'abril, en què poc després de la consulta, finà l'eminent metge i esclarescut patrici. ¡I tan campant com havia pujat el nostre idolatrat mestre els quatre pisos de l'escala, mostrant-se'ns senzill i afectuós com sempre i eixorivint, alegre d'haver-lo trobat millor, amb tendres i graciosos acudits el seu malalt predilecte!
Va repenjar el front contra el vidre de la tribuna, els ulls ardents i secs, i la fredor del vidre li féu una breu esgarrifança. Un tren s'atura en aquell moment, envoltat de núvols de vapor, i el soroll de frens, els xiulets dels senyals i la fressa de la gent el distregueren i es deixà, de grat, distreure. Una dona feixuga, amb senyals de gravidesa i un míser mocador lligat al cap a la moda dels pagesos, baixà a l'andana, i enfilà carrer Aragó amunt. El sol era suau i plàcid, en la tardor tèbia i vigorosa de Barcelona, i, en donar-li de ple, destacava sense pietat les taques i el desgast de la sotana esllenegada; un botó li ballava a l'alçada de l'estómac, i, distret amb el tren i la bonior de fora, a punt estigué de dir: «Empar, m'has de cosir aquest...», sort que no arribà a dir-ho, perquè la tempesta hauria estat més gran, en aquella noia més sensible que la pell dels ulls. Encara sentia els plors al dormitori i pensava que ara l'Empar s'allitarà, i de tantes llàgrimes que arribarà a vessar xoparà el coixí, i el plor la farà dormir, i així es llevarà, al vespre, ben tard, amb els ulls botits i el malhumor barrejat amb el desassossec de tenir-me sense sopar.
Però no tenia esma de separar el front del vidre i dir a l'Empar que no passés ànsia, que ell ho arranjaria tot, que avui mateix pagava l'adroguer i que aquest els tornaria a fiar, i que era ell, i només ell, qui mereixia blasme per no saber tenir cura de la família, que havia faltat a totes les promeses, i que ara ja no era el protector, ni tampoc el protegit, és clar, ni res de res, sinó un vell que feia atots al capdavall de la vida.
El tren arrencà de nou, panteixant com un borratxo, fins que agafà velocitat i sortí del seu camp visual com un coet esperitat, Aragó avall, deixant flotant a l'aire una olor de ferro i de fum que s'anava escolant per les escletxes de la tribuna i arribava a les narius del mossèn; i ell pensà que era, això dels trens, com la vida dels homes, o millor, com la dels homes vells i acabats com ell, que han de panteixar i agafar impuls per iniciar cada dia de la vida, i tot per anar enllà i després tornar, com si res no hagués passat.
Altres indrets de Barcelona: