La primera volta que el vaig veure, seria a últims del 67 o a les primeries del 68, quan jo, estudiant, encara, novell a Barcelona, aprofitava algunes hores vagatives a la biblioteca popular que explotava no sé quin llibreter, a l'entresol d'una botiga de la Rambla dels Estudis [...] Era aital biblioteca, tot ensems, sala de pas del niu on tenia la redacció de «La Montaña de Montserrat» aquell popular propulsor de la nostra gènera; aquell que, amb les seves fogoses poesies patriòtiques, i la seva novel·lesca i suggestiva Historia de Catalunya fou qui més sabé encendre'ns, als joves d'aleshores, l'admiració pels nostres grans prohoms dels temps passats i aquell sentiment de pàtria catalana que l'escarment cruelíssim del primer Borbó, havia aconseguit, si no apagar del tot, mantenir almenys estamordit encara en l'esperit dels nostres pares.

Érem a manta els jovenets que allí ens trobàvem, i com que, gràcies a Déu, no teníem els de llavors la ridícula fatuïtat dels que, avui, batejant-se ells mateixos de noucentistes, reneguen inútilment l'obra intel·lectual de llurs predecessors immediats, no puc ponderar a vostè la devoció amb què contemplàvem el mestre i patrici per nosaltres inexpressable, quan el vèiem travessar per allí. Els que no s'aixecaven del tot per fer-li major acatament, almenys redreçaven el tors, ajupien el cap i restaven després com els altres, embadalits, amb l'esguard fit a la mampara que ens separava del nostre semidéu. Amb quin encongiment d'idòlatres, amiga meva, sentíem la proximitat d'aquell gran home!... Quin efecte el que ens causava sempre sa noble testa, de front serè i franc esguard, tan bellament coronada d'ondulosa i fina cabellera, que ell havia inclinat al seu torn per correspondre a la nostra salutació! Els principis patriòtics i liberals que proclamava a la seva revista, que cantava en les seves clamoroses poesies, que sostenia amb tant de foc en totes les seves polèmiques orals i escrites, ens tenien encisats i eren la llavor més fecunda que poc temps després havia de florir a l'ànima catalana de tot aquell jovent, fos la que fos la tombada que el gran agitador arribés a fer a les seves velleses.

Molt pocs anys després, el 71 o 72, vaig parlar amb ell. [...] De llavors ençà la nostra amistat fou sempre oberta, franca, constant; ens regalàvem mútuament les obres que publicàvem, ens veiérem algunes vegades a Madrid, a Cerdanya, a Barcelona, a Vilanova i més d'una vaig tenir inclús l'honor d'ocupar un lloc a la seva taula. Sempre em tractà amb la franquesa d'un veritable company, sense fer-me sentir ni un sol moment la superioritat dels seus anys ni de la jerarquia social a què l'havia enlairat la política.

Fins el temps ajudà a la tristor de l'acte. Quan a l'estació de la línea fèrria es posà la comitiva en marxa, ploviscava i era ja gairebé fosc. Les llunyanes campanes sanglotaven i, a l'ombra tenebrosa dels negres paraigües regalimants, la fúnebre processó anà desfilant silent per l'estret call que li obria la gentada apostada per aquells carrers, on, només de lluny en lluny, brillejava algun fanal. Desembocàrem per fi a camp obert. El camí sinuós que menava al fossar de Vilanova, aparegué constel·lat de torxes de vent, i, a la seva fulgurant resplendor, anà avançant, encara més silenciosa, l'enfredorida comitiva fins al portal del lloc sagrat. A la nostra entrada, grans ràfegues de claror inquieta anguilejaren per l'amarada blancor dels màrbrics panteons; flamejaren fosforescents al llarg dels espigats xiprers; encengueren les mústegues roses de tot l'any que engarlanaven llurs soques; els clergues resaren el respons; grinyolà esgarrifosament la caixa en ésser enfornada al costat de l'esposa del difunt i... muts encara, i amb desordenat trepig, abandonàrem els vius, a la custòdia de la santa fe dels uns i de la temor supersticiosa d'altres, el buit estoig de l'ànima de l'il·lustre català, guiats només per la tènue celístia que resplendia en els tolls. I aquí sí que escau la repetició del tan rebregat sic transit gloria mundi.

De noi, molt noi encara, ja vaig sentir gran afició a les lletres. Atengui be que no dic als llibres, car entre aquests abunden els de ciències, i aquestes grans senyores mai no han tingut cap atractiu per a mi. Un oncle meu, de branca materna, que em féu de pare per haver perdut jo el meu de molt menut, i la memòria del qual he de venerar sempre amb tots els respectes i amors que son talent, ses bondats i mon agraïment m'imposen, don Josep Moragas i Tavern, tenia, en son casal de Valls, on vivíem, una esplèndida biblioteca que jo remenava a voluntat. Allí, entre el sens fi d'obres importants de filosofia, història i jurisprudència, que ocupaven la major part de les lleixes, vaig trobar, com de-litós verger on solaçar-me, una abundosa secció literària de clàssics, grecs, llatins i castellans, i de neoclàssics i romàntics francesos i espanyols. De llavors ençà, l'enjogassat i entremaliat xicot (i jo ho era molt durant la infantesa) es convertí en famolenc lector. I no content de llegir en les hores de lleure que em deixaven les aules, devorava encara algun poema o novel·la en comptes d'estudiar les meves lliçons, quan feia la vetlla a l'esmorteïda claror de la llumenera. El que vaig llegir llavors, molts cops sense capir-ho prou i sempre sense pair-ho bé, no té pas fi ni compte. L'enfarfec i embull d'idees que es faria llavors dins d'aquell meu cervellet tan tendre, ni jo mateix me'ls sé pas. Però els poemes, drames i novel·les sobretot, em clavaven a la cadira i mentre durava l'acció jo no els sabia deixar sinó amb recança, amb gran recança!

Esclau ja, així, d'eixa passió avassalladora, esdevingué la circumstància, probablement fatal, que un cosinet meu, En Josep Yxart, més criatura que jo, quan tingué ús de raó fou presa d'igual deler. Com és natural, aquesta afinitat de dèria havia d'unir-nos estretament: així succeí que de llavors ençà ja no hi hagué qui pogués mai separar-nos du-rant les tan gruades vacances de l'estiu. Començava per venir-se'n ell, que vivia a Tarragona, a Valls, i a Valls ens passàvem els dies reclosos a la saleta que ens era destinada «ad hoc» i que nosaltres ens miràvem amb gran il·lusió com una redacció de periòdic, anc que no n'haguéssim vista mai cap. A més dels llibres amb què cadascú preferia de per si embriagar-se, ens llegíem allí en comú «Lo tros de paper», «Lo noi de la mare» i «El pájaro verde», que ens arribaven de Barcelona setmanalment i que mereixien especial predilecció del meu cosí, més donat que jo al ram humorístic. I no contents d'aprendre'ls gairebé tots de cor, provàvem d'imitar-los fent-ne d'altres, que no veia ningú, seguint el patró d'aquells, fins amb ninots i tot i motejant allí — encara que puerilment— la gent de Tarragona o de Valls que més encenia nostres criaturesques ires. L'Yxart encara anava més enllà. Més agosarat que jo i més destre a versificar i escriure, trametia molt sovint a aquells periòdics anècdotes, acudits, letrillas (gènere llavors molt en voga) i quan de lluny en lluny eixia publicat quelcom d'alló... ui!... ni que haguéssim tret la grossa de Nadal! I això durava tot l'estiu, tant a Valls com a Tarragona, on ens passàvem la canícula per prendre els banys de mar, com altra volta a Valls, al «Bosc» de la casa de camp dels Moragas, on seguíem amb la mateixa fal·lera fins que la reobertura del curs ens descompartia i reinstal·lava a les respectives residències hivernenques. La meva, però, apurats tots els estudis de segona ensenyança que podien fer-se a Valls, fou molt aviat a Barcelona, on havia de continuar-los per emprendre-hi després els de la carrera d'advocat.

Una de les proves d'això que amb més plaer he recordat sempre, és la d'haver vist el meu llibre, poc després de publicat, en mans d'una castanyera de la plaça del Pedró. S'estava la dona al peu de la seva torradora, molt intrigada llegint-lo. Agradablement sorprès de la troballa, vaig atansar-m'hi amb l'excusa de comprar-li una almosta de castanyes, i mentre em servia, vaig dir-li:

—Quin llibre més bonic llegiu!...

—Ah! —féu ella—, ho diu per les escobertes, oi? Doncs més li agradaria si el llegís, amb tot i el que fa plorar. Veurà, compri'l; en diuen La Papallona.

Arribàrem, per fi, a aquella cambra avui santuari que, amb no pocs estrangers, ha visitat ja mig Catalunya en devot i continu romiatge. Per l'esbalandradeta finestra entrava també el sol a dojo, enlluernador i molest fins per als que estàvem bons, i l'infeliç malalt, estès en son llitet, l'esguard mig cluc i enterbolit per la febre, les galtes xuclades i emmascarades per la barba a mig créixer, estava allí sol, abandonat a sos mústics pensaments i als secrets perills del mal que el consumia, sense ni el consol d'un infermer que el pogués socórrer a l'acte. Sortosament, però, els sorolls del menjador no arribaven fins allí.

—Ja veu, ja veu quines visites té — féu l'Amparo, des del llindar i desapareixent a l'acte.

—Alabat sia Déu —féu el malalt, badant un xic més els ulls i expressant en un borrós somriure el goig de veure'ns, en allargar-nos la seva des­carnada destra.

Una llagrimeta tèrbola se li prengué entre les marcides pestanyes, i amb veu feble i dicció trencada, hi afegí:

—Ja veieu, ja veieu, l'autor de L'Atlàntida (sic) que atuït està!

Una tan inesperada com perdonable vanaglòria del poeta, sens dubte sus­citada per nostra presència, si sorprengué el modestíssim Matheu, a mi ni gota, per quant ella confirmava més i més l'especial concepte que he dit ja que jo tenia de la idiosincràsia espiritual d'aquell ser tan discutit. Tractàrem incontinent d'animar-lo, enriolant la mirada i fingint esperances que estàvem ben lluny de tenir; però ell, fent-ne o no cas, girà, altre cop la conversa al camp purament literari. Ens innovà que el diputat Farguell volia proposar a la nostra Diputació Provincial l'acord de fer una edició completa de ses obres i demanà a En Matheu que, si aqueixa proposició reeixís, havent ell mort, tingués la bondat d'acceptar la missió, que des d'ara li confiava, de vigilar i corregir la impressió d'elles, com ho havia fet anys enrere en publicar sos primers volums. Inútil és dir que En Matheu, mostrant-se el més disposat com sempre a servir-lo amb la millor voluntat, procurà esvair-li la temor de no poder ell mateix, el malalt, presenciar, ben ple de vida i salut, l'obsequi del Cos Provincial i que, per tant, ja parlarien llavors ambdós del que es cregués més convenient fer. «Avui esteu afeblit per la dieta i no us convé cansar-vos, refeu-vos i ja tornarem a veure'ns aviat.» Jo li vaig prendre el pols i vaig haver de revestir-me de gran serenitat per dissimular al pobre malalt l'horrible impressió que en vaig rebre: el tenia tan petitíssim, arrítmic i escapadís!

Un altre dia acompanyo En Verdaguer a declarar en el susdit inter­dicte. La seva declaració i les d'altres testimonis rebuts en el mateix acte demostren tan clarament el millor dret de la part contrària que, en sortir del Palau de Justícia, tracto tot seguit d'induir el meu amic a una transacció per evitar-nos una condemna desastrosa. Mal impressionat com ell també en sortia troba molt encertat i convenient el meu consell; però així que un dels seus paràsits que ens acompanyava, un geperudet que no puc recordar ara com es deia, li pega una estrebadeta al manteu (no tan dissimuladament però, que jo no arribés a veure-ho), ja tenim el pobre mossèn Cinto ajornant sa decisió. Aquesta, tot i les raonades instancies que li féu l'advocat i jo diverses vegades, no ve mai. El que ve, sí, és la prevista sentència amb costes. Torno llavors a casa del client per notificar-li el desastre.

La Pardo i jo arribem puntualment al gran hall de Belles Arts, l'espectacle és esplèndid i alegre. Milers de senyores i senyoretes elegantment vestides, de carrer; els homes tots de fac. Quan entrem nosaltres de bracet es promou una fressa estranya. Poc després, entre dos rengles d'alabarders, avancen SS. MM. amb brillant seguici pel gran pas central. (Grans aplaudiments i visques... perduts... ça i enllà.) La Cort ocupa la gran tarima. El reiet (nen de dos anys), presideix des del regí cadiral daurat, tot vestidet de blanc, el capellí inclusiu, que és d'ermini agençat amb un gallaret de plomes de cigne. Les infantetes seuen en coixins als seus peus. Té la seva reial mare, la regent, a l'esquerra i, de l'altre cantó estant, la dida li aguanta la mà. Ell, com una mona ensenyada, es manté molt tibadet durant tota la cerimònia, és a dir, uns tres quarts d'hora. Sols una vegada, el pobre, s'atreveix a baixar deixant-se relliscar pel caire del seient; però la petita de les infantetes el besa i amb la dida tornen a enfilar-lo al regí cadiral. (Per cert que, oh mofa de la naturalesa!... un cop fora la Cort, vaig veure que el menut havia fet "pipí".) A un costat del rei seuen els ducs d'Edimburg i el duc de Gènova. Darrera d'ells hi ha drets els palatins tots recamats d'or i bandes. No veig on seuen les camaristes, duquessa de Fernán Núñez i mar­quesa de Monistrol (dues senyores molt grosses i ja velludes.) A mà dreta, cinc o sis passes enrere, formant gran estol de cavallers, estan, molt respectuosament plantats, tres o quatre ministres, presidits per En Sagasta, el ge­neral Blanco, el governador civil, president de la Diputació provincial i Audiència, l'alcalde, no sé quins altres personatges i, darrera d'aquests, senadors, diputats, regidors, etc., etc., tothom constel·lat el pit de creus i barrat de bandes i faixes. A mà esquerra seuen a primer rengle, ambaixadors i plenipotenciaris d'infinitat de nacions; darrera i de peu dret hi ha tot el cos consular, generals d'exèrcit, almiralls i caps d'armada, formant un llampant conjunt d'uniformes multicolors del qual destaquen per la llur elegància dos hongaresos i un turc.

L'alcalde llegeix un discurs que no arriba al públic i acaba amb un ¡Viva el rey! donat amb veu entelada que revela l'emoció de què el gran propulsor, l'ànima veritable de l'esforç titànic que allí se celebrava, devia estar posseït. En Girona, comissari regí, llegeix un altre parlament, llarguet, premiós, pesat, que acaba també amb un altre visca igual. En Sagasta, pre­sident del Govern, declara oberta l'Exposició i una orquestra combinada amb una banda formant uns dos-cents executants, des de la galeria oposada toca un potpourri de cants nacionals entre els quals sona «La Marsellesa», que alarma còmicament algú del públic. La Cort emprèn la sortida i, al seu pas, el públic, enfilat a les cadires, l'aclama xardorosament mentre la marxa reial retruny pels espais.

Total, una sala superbament concorreguda, un acte com tots els d'aquesta llei, insípid i pesat; molts uniformes i creus, or i pedreria, i ben poca distinció en tota la munió del públic que no repara a enfilar-se per les cadires ni a cridar irreverentment quan li convé: ¡sentarse!... ¡sentarse!

E1 temps, a la sortida, és deliciós. Al peu del vestíbul es paren quatre carrosses palatines, tirades, una per sis i, tres, per quatre cavalls a la Doumont. El reiet i les infantes desapareixen aviat en una d'elles; la reina mare, els prínceps i tot el llarg estol de personatges desfilen a peu pel passeig de les magnòlies, encatifat de flairosa ginesta davant del pavelló del Círcol del Liceu, les terrasses del qual estan plenes de famílies aristocràtiques. Les carrosses i l'escorta reial segueixen pausadament per anar a situar-se vora l'ex-Palau del governador de la Ciutadella, utilitzat avui per Pavelló Reial. L'elegant concurrència va eixint del hall de Belles Arts i va a esbargir-se pels jardins, confonent-se entre el públic que no tenia invitació per a penetrar en aquell. Tots els voltants del Parc estan sembrats de cotxes descoberts. Mes enllà, clavades de peu dret, gentades immenses esperen la sortida de la Cort

L'endemà o demà passat, el 27 de maig, vaig haver d'acompanyar-la també solet als Jocs Florals que amb inusitada pompa es celebraren així mateix en el gran hall del Palau de Belles Arts, presidits per S. M. la regenta, que fou nomenada reina d'ells pel poeta guanyador de la flor natural, mossèn Collell. També aquell dia l'acollí amb indiscret remoreig la nostra pujada a l'estrada; però no per impropietats de toilette, sinó per l'afany de conèixer la famosa novel·lista que tenia entre aquell públic molts admiradors.

No em quedà més deler que el de vagar per aquests carrers cercant entreteniment inofensiu a la visió. Les grans obres de l'Exposició Universal, que aleshores es feien, m'oferien el que més podia desitjar; car vostè no sap el que a mi m'entreté veure construir un mur gruixut, bastir un arc atrevit, hissar una jàssera o una columna ben pesant, contemplar, en una paraula, com creix i pren forma sòlida en l'espai la concepció ideal que abans m'han explicat o que he vist deli­neada en la vitel·la. A les oficines facultatives d'aquella Exposició hi havia uns quants arquitectes joves, lluïdíssims, que m'honraven amb llur amistat i als quals foren confiades les obres més remarcables del grandiós conjunt: a En Josep Vilaseca la porta d'honor o Arc de Triomf que encara segueix essent un dels millors ornaments de la Barcelona nova; a En Falqués el Palau de Ciències i el de Congressos que, erigits en solars presos a precari, hagueren d'ésser enderrocats un cop acabat el certamen; a En Lluís Domènech i Montaner l'original Restaurant, avui Escola Municipal de Música, i el colossal Hotel Interna­cional, aixecat al Passeig de Colom, que hagué d'anar també malauradament a terra per necessitats del Port. Totes aquestes obres tenien un tan viu atractiu per a mi, que ja no les vaig perdre de vista ni un sol jorn.

Jo content de passar-me cada tarda hores i hores admirant la febre i destresa que desplegaven els més grans eixams d'obrers allí aplegats a interpretar els nous procediments de construcció que se'ls imposaven per realitzar prodigis tan portentosos com el de deixar acabat i perfilat el colossal Hotel en el curtíssim espai de quatre mesos, me n'anava encara a tafanejar en el Palau d'Indústries, en els de Belles Arts, d'Agricultura, de Màquines i en els de la Secció Marítima; visitava els estudis dels escultors que modelaven les estàtues i relleus, els apartats tallers de fundició, de forja, de talla i ebenisteria on es laboraven els milers d'elements d'ornat i mobiliari que l'embelliment i servei d'aquells monuments requerien.

A la tarda vàrem anar amb l'Esperança a visitar-la, ens l'enduguérem a passeig en cotxe, a casa per prendre possessió d'ella, i la convidàrem a dinar per al dia següent. Aleshores conegué els meus fillets: la Maria, que tot just tindria uns tretze anys, En Josep, de deu o onze, En Joan, de cinc a sis. La nostra amiga estigué xamosíssima amb tots ells.

A la taula hi vàrem tenir, a més del nostre cosí Yxart, els meus amics Sardà, Meifrèn i Porta, l'últim dels quals si ens donà a darrera hora un desplaer a tots amb els imprudents atacs que es permeté a la delicadesa privada de Castelar, per qui guardava sempre la il·lustre gallega fonda devoció i bones absències, li oferí propícia ocasió de fer palesa una de les seves qualitats més hermoses, que sols l'Yxart i jo, de tots els presents, havíem pogut admirar-li: la d'ésser sempre fogosíssima defensora dels seus amics.

Mossèn Cinto, que estava a son escriptori llimant versos, esdevé tot groc i, fondament contrariat, crida l'Amparo, perquè jo, directament, li propini la píndola. La noia la rep, asseguda a la butaca pariona de la meva junt al sofà del cap del despatx oposat al de la taula escriptori on resta el gran poeta tot moix i consirós, aclofat en son cadiral de vaqueta. L'efecte que la nova ha produït a l'Amparo és evidentment d'ira. Ha esdevingut verd-groga com un poncem; però calla, esperant que digui quelcom son gairebé pare adoptiu. Aquest, amb veu trèmula i tènue, gosa per fi preguntar-me què és el que llavors convé més fer. Jo aconsello no insistir amb apel·lacions inútils i pagar incontinent les costes a fi que no les augmentin amb noves diligen­cies que es poden estalviar.

Llavors ve una escena doloríssima, escandalosa. Mossèn Cinto resta altre cop callat, capcot, amb les mans humilment plegades damunt la cartera, sense ni gosar aixecar els ulls, a l'hora que l'Amparo, fits els seus en ell, guaita sos més lleus moviments amb un somriure pèrfid als llavis que se li va accentuant gradualment, fins que, de sobte, encarant-se amb mi, esclata amb veu aspra i plena d'ira, dient:

—Que no veu com calla? Què es pensa que farà aqueix home? ¡Ver­sos, versos, i res més! Dels interessos nostres ni se n'ha cuidat ni se'n cuida, ni se'n cuidarà mai!

En sentir un afront tan injust, tan indigne i insolent, puc a dures penes contenir l'impuls que sento de castigar amb les mans aquella salvatgina; respecto a l'agredit el major dret que té de reptar-la; però com que ella segueix provocant-lo amb la desvergonyida mirada, i ell continua capcot i arraulit com un anyell... ja no puc més; m'encaro amb la salvatgina i, tot foragitat, li dic:

—Amparo, cregui'm, retiri's i no badi boca; perquè si torna a insolentar-se davant meu contra el sant home a qui vostè, desagraïda!, deu tant i tant, jo, que no tinc la seràfica paciència d'ell, li deixaré a vostè marcats els meus dits a la cara. Poca-vergonya! Desagraïda! Vagi-se'n, cregui'm, vagi-se'n.

Dia 20 [de juliol de 1902]

Estimada Esperança: són les 11 de la nit i aquesta carta ja no anirà al correu fins demà; però no vull deixar de consignar-te avui mateix, la impressionassa rebuda aquest matí al Vaticà, ni que sàpiga ja per endavant que, amb presses i en aquestes hores de lassitud corporal, molt serà que arribi a fer-ho almenys passablement.[...]

Un moment després, ha descendit del tron per assentar-se en la pulcra portantina que duien penjada al coll dos dels 8 o 10 patges, fornits minyons, elegantment abillats a lo Lluís XV, amb casaca i calça curta de damasc carmesí, per rellevar-se de tant en tant. Els cardenals Cassanyes i Vives anaven drets a dreta i esquerra de S. S. i, davant i darrera, un piquet d'honor de la guàrdia pontifícia.

Així ha estat conduït nostre Sant Pare galeria amunt, primerament a ran dels pelegrins de la filera dreta, després galeria avall ran dels de l'esquerra, entre els quals ens comptàvem nosaltres. D'un a un, rendint cap i genolls amb tota la unció que inspirava aquell sant ressuscitat, li anava besant l'anell tothom enmig de cants i aclamacions generals. Quan al cap d'un quart d'hora ha arribat a nosaltres, jo he fet el mateix. Però així que em retiro, el cardenal Vives, que anava a l'altre cantó de la portantina, em veu i m'assenyala al Papa com un gran escriptor. I llavors ¡compteu, compteu la meva sorpresa!... El Sant Pare em crida amb un aleteig de mà... m'hi atanso altre cop, però ara sense respir; m'inclino per repetir mon bes a la mà amb què ell m'estreny la meva; m'acosta amb l'altre el cap sobre el seu cor com podria fer-ho el meu pare, m'acarona suaument front i cabells amb son tacte sedós i a penes tebi; i em diu en italià: «Fill estimat, jo et beneesc i beneesc també tos fills, tota la teva família, tos millors amics".

M'he sentit el nus al coll, les llàgrimes m'han inundat els ulls, i bo i donant un espectacle, he hagut d'enretirar-me a segona fila plorant d'emoció — d'una emoció que ja us podeu afigurar si la compartia mon excel·lent i devot cosí—, veient-me amb treballs per a ofegar el sanglot.

Sortírem, i ens les féu emprendre carrer amunt, posant-nos vagament en antecedents de l'adquisició que «per evitar profanacions al record del Pare Palau i de sos virtuosos germans» havia fet de la propietat Els Penitents, en subhasta judicial i sens ni somniar que, a darrera hora, pogués mancar-li el diner necessari per saldar el total del preu i que li caigués damunt l'amenaça, sota la qual ara estava, de veure's expulsat d'allí pels creditors. Mentrestant i ensenyant-nos a dreta i esquerra l'extensió de terres annexes i els vestigis de la part de l'edifici enderrocada, molt major que la que resta en peu, arribàrem al cap del costerut carrer, i ja allí, ens féu enfilar per un mal senderó a dalt d'una mena d'era o placeta on, darrera quatre o cinc xiprers de mala mort, hi havia un escarni d'ermita o capella, flanquejada a banda i banda per dues casetes tan menudes i inconsistents que pareixien de cartró. S'ajupí ell a la gatonera de la mà dreta per veure si es feia amb la clau, que no trobà, de la capella; però com que a la porta d'aquesta hi havia una reixeta, En Galdós i jo, entretant, inspeccionàrem aquell míser interior, i veiérem damunt de l'ara un llibre ritual, un salpasser i un bastó d'atzavara, que ens feren maliciar tot seguit si allí hi practicava el nostre amic també exorcismes. I tombant-nos aviat d'esquena per contemplar l'esplèndid panorama que el mar i la ciutat ofereixen d'allí estant, toparen mos ulls altra vegada amb el caparro d'una dona que visiblement ens espiava des del llunyà finestró de la caputxa de l'escala dels Penitents, que té sortida a la teulada. Sens dubte era la porfidiosa celluda, la ditxosa donya Deseada Martínez! Encara tinguí temps de fer-ho notar a En Galdós i deixar-l'en convençut.

Però En Verdaguer se'ns atansà espalmant-nos de veres quan, encarant-se altre cop amb aquella ermita de fira, li sentírem dir amb la major serietat, que estava decidit, si el bandejaven d'allà baix, a venir-se'n a viure a aquell petit racó que per sa insignificança, segurament ningú no li disputaria. Ni l'autor de Nazarin ni jo ens podíem gairebé aguantar el riure. «¿Qui podria viure en aquella casa? Que estava boig?»

—Bajen, vengan por aquí —cridà immediatament, guiant-nos per un viarany pedregós i molt pendent que, obrint-se a mà esquerra entre olivers o garrofers escabellats dominant un feréstec i pregon torrentot de tants com ne baixen d'aquella serra, moria en un replanet de ni un metre d'amplada sobre el qual s'aixecava, com si diguéssim, el sòcol de la placeta de l'ermita —. Ven, aquí están — continua signant-nos un parell de cataus troglodites, cavats en aquell sòcol— las cuevas donde venían a hacer penitencia los santos discípulos del Padre Palau.

Eren i són encara uns ridículs aixoplucs d'escassíssima cabuda i alçada com podrien haver-se'ls buidats amb un mal picot i ben de pressa quatre xavals d'aficions rústegues per pur divertiment. I com mai de la vida no hauria cregut jo que tan infantívola cosa pogués arribar a guanyar del gran autor de L'Atlàntida l'admiració i amor que li guanyava, sentí una gran pietat per ell, que no vaig saber ja abstenir-me de demostrar-li com eren d'absurdes aquelles il·lusions tan descabellades.

—Penseu — vaig dir-li — que, en aquestes coves, més que olors d'ascetisme, hi podreu trobar, quan menys vos ho espereu, alguna bomba anarquista que us comprometi o que us mati; que aquella ermita de fira no és humanament habitable i que tot aquest redol llobatiu, tan pròxim a una ciutat populosa i abandonada com Barcelona, és mil cops més perillós que la més solitària coma d'un cim dels Pirineus. No sieu criatura, per Déu! Creieu-me, Mossèn Cinto, aqueixes poesies... al paper, només que al paper!

Ja sap vostè que en aquesta primavera del 1904, vostè i jo ens veiérem sovint a Barcelona on parlàrem llargament de llibres, homes i coses de nostra terra i que, finalment, ens separàrem per tornar vostè a l'Escala a donar les darreres plomades a sa Solitud que mentre tant va publicant "Joventut" en fulletó, i jo cap a Puigcerdà a reprendre la interrompuda tasca de ma Pilar Prim.

***

Però la Pilar Prim, que, com vostè sap, no es publicà fins l'any 1906, m'ocupà quatre o cinc estius a Puigcerdà. Si el meu magí anava ja llavors cansat pels anys, la ploma encara més, i el que feia avui, demà ja no em plaïa. Deu mil dubtes i cabòries s'havien apoderat de mi.

Tour de Carol, 18-9-1896. — Estimat Narcís: primerament faig constar que em sap molt greu que te'n vagis anar tan aviat. Les vostres visites eren un parèntesi a l'avorrida monotonia de la vida que porto.

Ara em queda per distracció el sereno.2  L'altre dia parlant de les eugues i de si van o no cansades, vam apurar fórmules per expressar que quan vosaltres hi éreu no brincaven tant com ara. I jo dic: el senyor Narcís los hi feia perdre l'humor. Ell, que ja saps que és amic de repetir la frase, va equivocar l'humor, i diu molt seriós: "sí, els feia perdre l'honor".  Noi, no et sabia aquesta gràcia...

Ja veus que encara tinc honor... de fer brometa. I és que l'honor no me'l faràs perdre tu. On som aquí!

Excuso dir-te que vaig rebre la teva, la qual va excitar a l'Antònia, que ja volia anar a Lion. Sort que M. Eugène em va donar un compàs d'espera. Sembla que ell sense prendre antecedents a benefici d'una neboda i, de pas, en va prendre per a mi.3 Li vaig fer una nota de la meva malaltia. Però suposo que el metge es quedarà a la lluna de València. Veurem.