Biblioteca-Museu de Víctor Balaguer

La nova musa (fragment)

És regenadora la poesia i noble
quan contra el tirà indigne defensa l'oprimit,
quan lo virtuós exalça i menysprea ignoble...
La causa del poeta avui és la del poble.
Lo braç avui no és força; la força és l'esperit.

Avui deu lo poeta alçar cants de victòria
perquè radiant ja brilla la civilisació.
Aquell que millor cante la fe, la pàtria història,
lo progrés i la indústria, la llibertat, la glòria,
aquell entre els poetes, aquell serà el millor.

A Marci (fragment)

Menar sense regnes el cavall que es llança
pels camins riscosos del Garraf abrupte,
o regir la barca que afronta les ones
braves de l'Egeu,

més fàcil et fóra que per rectes vies
conduir, oh Marci, la mísera pàtria
a la benanança que espera ton ànima
en noble delit.

Què valen tes normes? ¿Què valen, si, audaços,
romputs els preceptes que inspira Natura
i consagra el Numen, els infants d'Ibèria
es donen al crim?

Fent befa i escarni del just passa el Vici
repugnant; el Vici que mostra la testa
tivant i enastada, que de la vergonya
desconeix el vel.
Pertot hi ha rancúnia, pertot hi ha mol·lície
i set de rampinya vil i descarada
i un tràfec horrible d'allò que és més sacre
i el món adorà...

¡Oh temps venturosos aquells d'altres dies
que titllen de bàrbars alguns doctes d'ara!
Endureix les ànimes i fabrica hipòcrites
l'odierna llum.

Almenys, aleshores, l'elm d'un baró estúpid
sabia guanyar-se la palma honorífica,
i una noble espasa sostenir podia
franc desmentiment.

Ni itàliques solfes ni gàl·liques danses
no saberen; lliure tanmateix d'afectes
rastrers, sense màcula la cota ferrissa
guardava llur cor.

La primera volta que el vaig veure, seria a últims del 67 o a les primeries del 68, quan jo, estudiant, encara, novell a Barcelona, aprofitava algunes hores vagatives a la biblioteca popular que explotava no sé quin llibreter, a l'entresol d'una botiga de la Rambla dels Estudis [...] Era aital biblioteca, tot ensems, sala de pas del niu on tenia la redacció de «La Montaña de Montserrat» aquell popular propulsor de la nostra gènera; aquell que, amb les seves fogoses poesies patriòtiques, i la seva novel·lesca i suggestiva Historia de Catalunya fou qui més sabé encendre'ns, als joves d'aleshores, l'admiració pels nostres grans prohoms dels temps passats i aquell sentiment de pàtria catalana que l'escarment cruelíssim del primer Borbó, havia aconseguit, si no apagar del tot, mantenir almenys estamordit encara en l'esperit dels nostres pares.

Érem a manta els jovenets que allí ens trobàvem, i com que, gràcies a Déu, no teníem els de llavors la ridícula fatuïtat dels que, avui, batejant-se ells mateixos de noucentistes, reneguen inútilment l'obra intel·lectual de llurs predecessors immediats, no puc ponderar a vostè la devoció amb què contemplàvem el mestre i patrici per nosaltres inexpressable, quan el vèiem travessar per allí. Els que no s'aixecaven del tot per fer-li major acatament, almenys redreçaven el tors, ajupien el cap i restaven després com els altres, embadalits, amb l'esguard fit a la mampara que ens separava del nostre semidéu. Amb quin encongiment d'idòlatres, amiga meva, sentíem la proximitat d'aquell gran home!... Quin efecte el que ens causava sempre sa noble testa, de front serè i franc esguard, tan bellament coronada d'ondulosa i fina cabellera, que ell havia inclinat al seu torn per correspondre a la nostra salutació! Els principis patriòtics i liberals que proclamava a la seva revista, que cantava en les seves clamoroses poesies, que sostenia amb tant de foc en totes les seves polèmiques orals i escrites, ens tenien encisats i eren la llavor més fecunda que poc temps després havia de florir a l'ànima catalana de tot aquell jovent, fos la que fos la tombada que el gran agitador arribés a fer a les seves velleses.

Molt pocs anys després, el 71 o 72, vaig parlar amb ell. [...] De llavors ençà la nostra amistat fou sempre oberta, franca, constant; ens regalàvem mútuament les obres que publicàvem, ens veiérem algunes vegades a Madrid, a Cerdanya, a Barcelona, a Vilanova i més d'una vaig tenir inclús l'honor d'ocupar un lloc a la seva taula. Sempre em tractà amb la franquesa d'un veritable company, sense fer-me sentir ni un sol moment la superioritat dels seus anys ni de la jerarquia social a què l'havia enlairat la política.