Edicions El Cep i la Nansa - 1982 - Vilanova i la Geltrú
A ***
Fatal llorer de victòria orna del cabdill el front,
que torna de la batalla
cobert de sang i de pols:
cent reis son carro arrosseguen,
cent reis que ell llevà del tron;
esclaus seus són tots els pobles
i l'adora tot un món.
Feliç tu, home d'imperis!
Venturós mil cops tu, que jo no ho sóc!
Florit en dies i en gràcies,
pertot es mostra Medor;
com un Déu fa sortilegis;
brolla del seu pit l'amor
com una rosa que esclata
al raig dolcíssim del sol;
per ço les noies acullen
un jove tan venturós.
Feliç tu, donzell amable!
Mil cops venturós tu, que jo no ho sóc!
Si oprimeix la dolça pàtria
l'oprobi feixuc d'un jou,
retruny com noble tronada
la sacra veu del cantor
que els herois desvetlla i omple
de gran indignació
i entre les runes del soli
soterren llur opressor:
Llibertador de ta pàtria!
Venturós mil vegades, que jo no.
Ni les arts de l'esclavatge,
ni de la bellesa el do,
tampoc de l'enginy les gràcies
Natura no em donà, no;
només va donar-me una ànima,
ànima per al dolor,
com al solitari cérvol
llança un munter son arpó,
i en ma penosa existència
veig que tots són feliços i jo no.
Però si tu, verge amada,
serves, en el fèrvid cor,
un record fidel i tendre
del nostre infeliç amor,
com un roser que, insensible
als canvis d'estació,
vencedor de sol i gebre,
aparegués sempre en flor,
si així fos, quina ventura!:
més sortós que tothom seria jo!
A Marci (fragment)
Menar sense regnes el cavall que es llança
pels camins riscosos del Garraf abrupte,
o regir la barca que afronta les ones
braves de l'Egeu,
més fàcil et fóra que per rectes vies
conduir, oh Marci, la mísera pàtria
a la benanança que espera ton ànima
en noble delit.
Què valen tes normes? ¿Què valen, si, audaços,
romputs els preceptes que inspira Natura
i consagra el Numen, els infants d'Ibèria
es donen al crim?
Fent befa i escarni del just passa el Vici
repugnant; el Vici que mostra la testa
tivant i enastada, que de la vergonya
desconeix el vel.
Pertot hi ha rancúnia, pertot hi ha mol·lície
i set de rampinya vil i descarada
i un tràfec horrible d'allò que és més sacre
i el món adorà...
¡Oh temps venturosos aquells d'altres dies
que titllen de bàrbars alguns doctes d'ara!
Endureix les ànimes i fabrica hipòcrites
l'odierna llum.
Almenys, aleshores, l'elm d'un baró estúpid
sabia guanyar-se la palma honorífica,
i una noble espasa sostenir podia
franc desmentiment.
Ni itàliques solfes ni gàl·liques danses
no saberen; lliure tanmateix d'afectes
rastrers, sense màcula la cota ferrissa
guardava llur cor.
Cançó
1
Vaig estimar-te quan els teus encisos
sublims per primer cop vaig admirar;
i quan, benignes, els teus ulls dolcíssims
dirigires vers mi, et vaig estimar.
2
Quan vaig sentir ta veu melodiosa,
vares prometre'm un amor sens fi;
vaig estimar-te quan, apiadada,
un àngel del Senyor fores per mi.
3
Vaig estimar-te quan la sort impia
lluny de tu, Nice, va menar-me un jorn:
la riada de dols i d'infortunis
va créixer mil vegades amb mos plors.
4
T'estimaré; constant et seré sempre,
mentre a la nit l'aurora seguirà,
com rere el sol va l'ombra, i rere el gaudi
va l'afany; com el pler segueix el mal.
5
I quan la llum del món per mi s'apagui,
quan al sepulcre fred davallaré,
sense paraula, moribund, encara
repetiré: «T'estim, t'estimaré».