El Born (Sant Pere, Santa Caterina i Ribera)

Autor: Rafael d’ Amat i de Cortada
Obra: Viles i ciutats de Catalunya , 1994

Les places destinades per la compra i venta de la verdura i fruita són: lo Born, a on és gros lo aplec de gent d'ambos sexos, tant de pagesos com de dintre ciutat, de marmanyeres i venedores de verdura i fruita, principalment als dematins, havent-hi per allí tendes d'arengades, de formatges i altres coses; prop d'allí és la Pescateria, quant [de vegades] abundant de qualsevulla casta de peixos i pesca salada, quant [de vegades] no tant, emperò sempre abundant de gent de l'art de la mar, pescadors i pescateres, venedores de peixos, sens estos molts menestrals i menestrales a comprar peix i altres per veure los peixos i a les persones passejant-se per la Pescateria i per el Born; la plaça Nova, lo tros de la Rambla àzia al Pes de la Palla i la plaça de l'Àngel són destinades per lo mercat de fruita i verdura.

Tornant a la plaça Nova, ve de frente lo carrer dels Arcs, que és ample per dos cotxes i té prou botigues de menestrals i algunes cases de senyors i ix a la plaça de Santa Anna, la que és llarga i ampla per sis cotxes de frente, en la que hi ha prou cases de senyors, sent les més memorables la del comte de Peralada, Besora, Amat, Marimon i Tarré.

Autor: Francesc Casas i Amigó
Obra: Antologia de la poesia catalana , 2005

L'onze de setembre de 1714  (Fragment)

 

Així que punteja l'auba,

quin terratrèmol més gran!

Les canonades retrunyen

com los udols del mestral,

i els veïns de Barcelona

veuen lo fum negrejar

des del convent de Sant Pere

fins al portal de Llevant.

La mala nova que corre

pels carrers de la ciutat,

que els enemics per sorpresa

han presos tres baluards,

a tots los que els defenien

sens compassió degollant,

que el barri de la Ribera

comença a ser saquejat,

i al Portal Nou fa paüra

l'estesa de morts que hi ha.

La mala nova és guspira,

del seu foc l'incendi naix.

Quin perill tenim a sobre!

¡Campaners, al campanar,

a sometent l'Honorata

fins que foguegi el batall,

tothom a la Coronela,

i els consellers al davant!

¡Valga'ns, avui, Santa Eulària,

patrona de la ciutat!

Si del cel no ens ve l'ajuda,

només que morir ens cal.

Autor: Josep Carner i Puig-Oriol
Obra: Obres completes , 1978

1714

Oh valentia funeral del setge,

bandera que esparraca el foraster!

En terra jau, nafrat, el banderer;

la mort arriba que el seu mal li metja.

Cau la ciutat. El fratricidi petja

un vell destí mentre que el nou ja ve.

La boira fuig pel foradat carrer

com una glassa dolorosa i lletja.

Sinistre sona, travessant les places,

el martelleig d'unes feixugues passes.

El vent se'n du la cendra de les lleis.—

Homes callats, coberts de sang i sutge,

alcen l'esguard impenitent, que jutja:

poble vençut que sobreviu als reis.

Autor: Josep Maria López - Picó
Obra: Brises barcelonines , 1950

El born

 

Tenim davant el jorn. Penetra, a raig

de sol, l'abelliment. Bona minestra,

Vós, matiner, si demaneu, què faig?

des de l'ampit de la finestra.

Damunt, el cel aparellant volades

d'orenetes que xisclen: —Bon matí!;

i el sol que les segueix saltant teulades

i no les pot aconseguir.

A baix, l'oci tranquil de la frescor.

La fleca oberta, l'aprenent que escombra,

la fadrina que rega amb cantiró

i fa, de l'aigua, un dibuix d'ombra

Autor: Jaume Cabré i Fabré
Obra: Senyoria , 2004

A les cinc en punt, puntuals com la mort, tot estava disposat al pla del Born. L'Andreu era dalt del cadafal, sostingut per l'insistent Consiliari de la Confraria que no defallia en els seus llatinòrums inútils i que acostava la cara al rostre pal·lidíssim de l'Andreu. Per sort, en el sorteig, li havia tocat a ell primer; l'holandès sorrut de les putes hauria de patir en­cara una mica més dalt del carro. «Tinc por», va dir, i mossèn Xicart va contestar què dius, fill meu?, i només ho va sentir el botxí —tocava l'escardalenc, aquella matinada—, que va pensar que ja tenen collons els de la Sang, d'enviar al cadafal un capellà sord, i l'Andreu amb el cap va fer un gest que li acostessin el crucifix i a la llum incerta de les torxes va mirar per uns instants la imatge santa del reu déu però la va perdre de vista perquè els ulls se li van omplir de llàgrimes i va pen­sar que ja no ploraria mai més. El botxí, amb mà ferma, el va fer enfilar dalt d'un tamboret. La corda que li lligava les mans li feia mal, però tant se li'n donava: senyal que era viu. Va mirar al seu voltant amb desfici, com a comiat del món: una vintena de desconeguts matiners estaven palplantats davant seu, amb un bri d'impaciència a la mirada. «No la vaig matar», va dir al més malcarat. «Digues, fill meu?», s'hi va acostar el Consiliari de la Sang. L'Andreu va negar amb el cap.[...]

L'Andreu Perramon, veí de Barcelona, d'un pis alt del carrer de Capellans, d'ofici poeta segons diu, va caure a plom un parell de pams i ell i tota la seva por, barrejats amb els plors de la pluja, es van concentrar en l'asfixia que tant temia. Però amb el que no comptava era amb l'intens dolor al clatell i a la gola. Tot el seu cos va sofrir un espasme brutal, agònic, Pie Iesu Domine, dona eis requiem, i l'Andreu va sentir una estrebada molt forta, irresistible, més o menys allà on l'ànima té el melic. Amen

Autor: Alfred Bosch i Pascual
Obra: La Candelera , 2014

Des de dalt, s'observava la batalla del baluard veí. Al Portal Nou, l'enemic reculava, queia desordenadament per les bretxes i s'amuntegava al fossat. Els milicians disparaven sense treva al damunt d'aquells pobres diables, i quan ja havien fet net a la muralla, van calar baionetes i van davallar com una tromba a rematar la feina. Els van perseguir fins a la trinxera, i es coneix que en l'ardor de la batalla no van sentir els tocs de retirada. La cavalleria francesa els va enxampar pel flanc, va trinxar-los de valent i els va obligar, vull dir als que encara eren vius, a grimpar amunt de nou. Les nostres bateries van impedir un contraatac: van vomitar foc al glacis, van omplir el fossat d'una espessa boira i van assegurar la posició.

Al pany de muralla on era jo, d'entrada, s'hi produïa un empat ferotge. La punta del baluard era ocupada per l'enemic: amb sacs de sorra, runa i cadàvers havien armat una barricada des d'on repel·lien qualsevol escomesa. Allà potser s'hi amuntegaven tres milers de soldats, refrescats periòdicament pels reforços que escalaven la bretxa. A la nostra banda, la de ciutat, s'hi havia atrinxerat també una massa d'homes suats, que amb prou feines conservaven els calçons i que no oferien descans als atacants. La mola de Santa Clara era una pura ruïna. Jo em vaig arraulir a segona línia, des d'on alçava la pistola i descarregava, suposo que sense gaire encert, contra el bàndol oposat.

A l'hora foscant tot continuava igual. Diria que ningú no va dormir, aquella nit. Les armes no van callar ni un sol moment. Jo em vaig entretenir, com tants altres, a regirar els morts i a prendre'ls les racions. De tant en tant baixava a veure les dones i els administrava una part, confesso que menor, del que esgarrapava. Recordo un parell de sortides en les quals no vaig participar: van resultar desastroses, perquè al cap de poc tornaven els quatre afortunats que no s'hi havien deixat el coll i ocupa ven les mateixes posicions que abans. Va venir en Villarroel, i després un grapat de coronels, a animar-nos. Al conseller en cap, si mal no recordo, no se li va veure el pèl.

A mig matí es va produir una segona envestida dels enemics. En aquell punt, un núvol de fum i de calitja llepava les faldes del mur i bona part del bastió. En la distància, quan tenies visió, podies admirar el fort de Montjuïc que surava, com una aparició espectral, per damunt del llençol de boira. Els assaltants no veien més enllà dels seus fusells, però tot i així empenyien amunt; i la defensa aguantava amb fermesa. De sobte, quan aquell empat furiós semblava imposar-se de nou, es va sentir un tro a la meva dreta. Vaig girar la vista i vaig veure un gran bolet de fum que s'alçava amb dotzenes d'homes, braços i cames i caps espedaçats. El nostre polvorí havia volat, i es va produir una escampada general que va desfer la tenacitat de les darreres hores.