Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Va començar a funcionar al mateix temps que el Teatre Espanyol. De fet, avui ocupa la part baixa d'un edifici modern de pisos que substituí l'antic que estava annexat al del teatre. Els textos de Lluís Capdevila, Jaume Passarell, Sempronio i dos fragments de la novel·la La felicitat, de Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958) ens serviran de lectura si pot ser a l'interior de l'actual restaurant on es conserven fotos del local en les èpoques de plenitud i el record de l'afecció que hi tenia l'actor Josep Santpere.
La «penya» del Cafè Espanyol del Paral·lel no era una «penya» literària —diguem-ne literària— com la del Bar del Centro. Era, però, tant o més pintoresca que la del Bar del Centro. El Cafè Espanyol, massa gran, massa ple de llum, massa ple de gent, era el lloc menys propici per a una «penya» com les que a tu, en aquells temps, t'agradaven. Després no te n'agradarà cap, i els Cafès, excepte els solitaris, et semblaran llocs perfectament desagradables, safareigs on els homes hi perden el temps xafardejant com les dones.
Per massa gran i per massa ple de gent i de crits mancava d'intimitat. Com si els crits no fossin prou, hi havia música: una petita orquestra dirigida pel pianista Vilalta, gros, vestit de negre i amb un bigoti molt frondós de municipal. La concurrència, si el que tocava la petita orquestra era del seu gust, en lloc d'aplaudir repicava amb les culleretes i els platets del sucre damunt del marbre de les taules.
El cafè Espanyol s'enduia més de mitja illa de la banda del carrer del Marquès del Duero; es permetia el luxe d'anar de bracet amb el teatre i sortia, pel darrera, al carrer de l'Abat Zafont. En aquesta banda hi havia els billars. A l'hivern sempre era ple de gent, i a l'estiu encara més, perquè s'hi afegia la que feia beguda a les taules arrenglerades a la terrassa. I n'hi havia un sens fi.
Comandava l'embarcació el senyor Josep Carabén, home complimentós i amable, gras i patriarcal. Proveït d'una barba apostòlica, negra com el carbó, el vèieu, tarda i nit, oficiant solemnement darrera el taulell. Situat estratègicament entremig de dues muntanyes de terrossos de sucre, contemplava l'anar i venir dels parroquians, el tragí aqueferat dels cambrers, amb llur gec d'alpaca cenyit al cos i el tovalló blanc penjat al braç esquerre, les safates plenes de tasses, de copes i d'ampolles... Tot ho esguardava a través de les seves ulleres notarials, en el vidre de les quals esclatava de tant en tant, en moure's, un llampec de plata. La parròquia, que era menestral, se sentia gronxada, com una criatura en un bressol, per la música que gemegava el piano de cua que manipulava un senyor de mitja edat, d'aspecte romàntic, una mica rebregat i amb un rictus de cansament als llavis. Era el senyor Vilalta, músic notable, amb ànima de pianista de cafè, i encara de to popular. Tocava el piano allà per tal de guanyar-se les garrotes, i obsequiava els parroquians de la casa amb retallons de sarsueles i balls de moda. De tant en tant, però, se sentia artista i executava una simfonia de Beethoven, que aquell auditori devia trobar cansada. «Aquesta música —devien pensar—, deu ésser molt bona, perquè la toca el senyor Vilalta, que es tot un artista, però...» Entre peça i peça li plaïa de barrejar-se amb els parroquians, de tots els quals era conegut si no amic, i donar-los o que li donessin una mica de conversa. Molts cops, àdhuc, el convidaven a fer beguda, i ell acceptava complagut. El senyor Carabén, la figura espaiosa del qual es veia repetida, d'esquena, al mirall enorme que tenia al seu darrera, vist d'un tros lluny semblava una estàtua faraònica. El taulell darrera del qual estava aposentat feia l'efecte d'un altar...
Hi havia el teatre Soriano, pel qual van desfilar els números de circ eqüestre més famosos d'Europa. Després es va dir Victòria i va sarsuelejar com un rediable una colla d'anys.
Els bars, les tavernes i els cafès s'hi estalonaven. El més important de tots era el Cafè Espanyol, on s'aplegaven tots els jugadors de dòmino i de billar del país, tots els desvagats que anaven a la deriva per la dolça Barcelona d'aleshores, els primers intèrprets del cinema autòcton que tot just acabava de néixer aquí, tot el cupletisme democràtic, i les deixalles del circ eqüestre, el qual començava, en aquell moment, a anar de mal borràs. Tota la fauna que hem anomenat s'entaforava dins del cafè. A la part de fora, això és, a la terrassa, així que el temps abonançava, s'hi amuntegava, migdia, tarda i vespre, una parròquia enorme, amorfa i menestrala. Davant mateix del cafè esmentat hi havia un bar retolat La Tranquilidad. Funcionava entremig del teatre Nou i el Victòria, això és, hi feia d'entrepà. Era el lloc de reunió habitual dels anarquistes d'aleshores, dels quals se'n criaven molts al país. La policia hi feia visites de compliment sovint i cada vegada que hi anava s'emportava uns quants parroquians. Els que li havien resultat més simpàtics.
Hi hagué qui va escriure en algun paper que el Paral·lel era en aquell temps una mena de Fira de Montmartre. La comparació tenia per objecte donar a entendre que tenia un cert aire europeu. Molt bé. La intenció era bona. Jo crec, però, que no era així, i asseguraria que només hi tenia una semblança llunyana. Hi havia parades de fira, subhastes, cavallets, xarlatans, bunyoleries, barraques de tir, tiradors de la planeta, com allà, etc. Començaven davant El Molino i s'acabava enfront del teatre Còmic. Res més. Però el seu esperit era purament barceloní.
S'hi passejava dia i nit una gentada que s'embadalia contemplant aquell bé de Déu de parades virolades. Al vespre vessaven de llum i feien un efecte magnífic.
L'antic Cafè Español feia honor a Barcelona, a idèntic títol que la Sagrada Família o bé que el monument a Colom. Jo hi acompanyava els forasters, que restaven bocabadats davant aquell formiguer humà. A l'estiu, seure a la seva terrassa comportava un espectacle de primer ordre. En un quart vèieu transitar per la vorera, arran de taules, milers de persones. I quines persones! Un mostrari, un aiguabarreig de forasters recent arribats de les terres del sud, de soldats francs de servei, de cupletistes i llurs mares, de gitanos, de sablistes, de lerrouxistes, d'anarquistes, ultra una gernació humil, sense particular definició, veïna del Districte cinquè i del Poble Sec, que tenia per entreteniment donar un volt pel Paral·lel.
I el senyor Pepet, amo del Cafè Español, deia, amb ufana, que amb tants d'aldarulls com havia conegut Barcelona, mai no li havien trencat un vidre. Don Josep Carabén, el senyor Pepet, tenia del seu establiment un concepte de no man's land, de terra neutral. Individus de les més oposades condicions socials i de les més enfrontades tendències polítiques freqüentaven la casa. L'amo feia a tothom la mateixa bona cara. I com que no tenia un no per a ningú, al cap del mes satisfeia les més contradictòries quotes de soci.
—Vostè sap? Per compromís... —s'excusava davant els amics íntims que li veien pagar el rebut d'un ateneu llibertari al cap de mitja hora d'haver fet efectiva la mensualitat d'una entitat regionalista.
«Per compromís», el senyor Carabén va passar-se la vida sembrant el bé. El taulell del Cafè Español era la sucursal de les Germanetes dels Pobres. L'amo treia la cara per tot: la fiança d'una màquina de cosir, els lloguers anticipats, l'aval per a una col·locació... La mà del senyor Pepet no parava de ficar-se a la caixa. A tot estirar, acompanyant el préstec, es permetia una tímida advertència:
—Li prego que no quedi malament, i perdoni que li parli així. Però, estic tan castigat!
Convençut de la bondat humana, creient habitar una Arcàdia, mai no va tancar el seu establiment. El Cafè Español no tenia portes. Enclavat al llindar de la brivalla, romania sempre obert, talment fos la perllongació del carrer. Per això cap més lloc l'avantatjà en popularitat.
De sempre, per Sant Joan, el Paral·lel agafava un aire més familiar. Durant unes hores, s'hi barrejaven ambients. Els veïns del Poble Sec, grans i petits, hi passejaven. Els teatres guanyaven terreny al carrer i improvisaven terrasses il·luminades amb fanalets. Hi posaven taules i cadires de boga i, com a excepció, a part d'alcohol, s'hi servien també refrescos. Els cafès ho intentaven tot per guanyar clients, fins i tot contractaven bandes musicals que instal·laven damunt de tarimes precàries. Com que de vegades hi havia dos i tres cafès junts, cadascun amb la seva tarima i la seva banda, el xivarri era monumental.
La Nonnita es va quedar de pedra. I aquella familiaritat? En aquella zona del Paral·lel, cada cafè tenia un tipus concret de clientela majoritària. Al Cafè Español, allà al costat mateix, hi havia des de soldats de la caserna de les Drassanes fins a funcionaris, passant per artistes de circ i varietats. També tenia la seva gent el Cafè de la Tranquil·litat, al costat del Soriano: classe obrera, radicals, anarquistes i sindicalistes. El Sevilla era un local molt popular. La majoria de les consumicions, amb dret a espectacle, no valien més d'un ral. Era famós per les colles d'homes solters que hi acudien a buscar dones.
Altres indrets de Barcelona: