Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Santa Maria del Mar és una església gòtica construïda, entre 1329 i 1383, pels mestres d'obra Berenguer de Montagut (el dissenyador principal de l'edifici) i Ramon Despuig. Pel que fa a la part exterior, és considerada l'única gran església gòtica catalana perfectament acabada. La primera església que ocupà el solar on avui està Santa Maria del Mar era l'anomenada Santa Maria de les Arenes, documentada des de 998, i construïda sobre un temple paleocristià anterior construït on la tradició ubica la troballa de les relíquies de Santa Eulàlia de Barcelona per part del bisbe Frodoí, el 887. Recents estudis de Jordina Sales han permès sustentar la hipòtesi que la Barcelona romana disposava d'una arena o amfiteatre en aquest indret. El 3 de novembre de 1383 es col·locà la darrera clau de volta i el 15 d'agost de l'any següent s'hi celebrava la primera missa. El títol basilical fou concedit l'any 1923 pel papa Pius XI.
Diversos són els autors que han ambientat textos literaris en aquest important monument gòtic de la ciutat. Destaquem: Lluís Capdevila que la relacionà amb la Nôtre Dame de París; uns fragments d'un llarg poema que li dedicà Alexandre Plana i, finalment, un de breu de Tomàs Garcés en què l'equipara a una nau esvelta i veloç.
La construcció de l'església centra la trama de L'església del mar, d'Ildefonso Falcones. També hi ha referències al temple a El joc de l'àngel, de Carlos Ruiz Zafón i a la novel·la juvenil Thesaurus d'Àfrica Ragel.
Autor:
Lluís Capdevila i Vilallonga
Obra: Barcelona, cor de Catalunya (Guia espiritual) , 1929
Obra: Barcelona, cor de Catalunya (Guia espiritual) , 1929
Santa Maria del Mar (Fragment)
Quin nom més bell, més noble, més sonor, aquest de Santa Maria del Mar! I quin prestigi dóna, a l'església i al barri, aquest nom, en el que totes les lletres haurien d'ésser majúscules!
Santa Maria del Mar! Música de clarins al vent, música de clam de tot un poble. Les paraules es fan música a la boca en dir: Santa Maria del Mar!
És el temple més bell de Barcelona. Té un aire imposant, ple de majestat, de grandiositat, de força. I un aire de poble, d'ànima i sang de poble. De poble que aixeca una església per fer-se fort contra la noblesa. Durant tota l'edat mitjana l'Església és la més fidel aliada del Poble. Casa del Poble, Casa de Déu. Contra el senyor, contra el feudal, contra el justícia, contra el noble, contra l'aristòcrata estèril, l'Església ofereix al poble el sagrat dret d'asil.
Santa Maria del Mar és com un cor, alimentat per la sang roja i calenta de tot un poble. És una església de masses, de multituds, una església d'una bellesa digna i severa. I té quelcom de castell, de baluard guerrer: ànima del poble, també, en la que, sota les cendres, cremen les brases de la revolta.
La torre de Santa Maria té una gracia, fina i esvelta, de xiprer, que és l'arbre gòtic per excel·lència.
Aquesta església de Santa Maria del Mar no s'assembla de res a l'església de Nôtre Dame de París. Però a nosaltres ens recorda i ens fa pensar en la Nôtre Dame de París, però vista a través de la novel·la de Víctor Hugo, que era un poeta que bastia catedrals al vent.
Santa Maria del Mar és una església de Víctor Hugo, una església en vers.
La porta de l'església és de dues fulles, clavetejades de ferro. En aquestes dues fulles de la porta es veuen dues figures de bronze que representen uns homes aclofats sota un feix enorme: unes fustes, unes pedres. Sembla que això és un record de què els bastaixos cooperaren a la construcció del temple portant els materials graciosament, és a dir: sense percebre'n cap mena de remuneració en moneda.
Heus ací com el poble deixa rastre del seu pas pel camí dels anys. Sembla dir, amb un orgull noble: Jo faig catedrals, castells, palaus, per demostrar la meva força. I, per demostrar també la meva força, un dia destrueixo aquestes catedrals, aquests castells, aquests palaus.
Autor:
Alexandre Plana i Santaló
Obra: Barcelona a l'escola , 1994
Obra: Barcelona a l'escola , 1994
Santa Maria del Mar (Fragment)
Enlaires per damunt de les ombres vingudes de vespre
els dos braços de pedra de les torres germanes,
on s'hi tanca el rellotge que compta la vida dels dies
i el clam sord de les velles campanes.
En tes bigues de fusta, la saba dormida hi batega,
que fores esponerosa com l'arbre.
En les làmpares crema l'oli pur i es fon en les trèmoles
llengües de foc que llepen el marbre.
Amb l'esguard de tants segles que es fixa en les altes vidrieres
tu guaites la seguida creixença
de la ciutat, i et sobtes de veure en el cel com se gira
el fum de les fàbriques en una boira densa.
Encara en els teus murs s'arreceren les fosques botigues
i aquest aire que et volta, tremola
de l'aldarull dels dies de fira en el Born, que es fongueren
com la claror de una vaga aurèola.[...]
Traspues la calma que llisca en el clos de les ànimes
i reculls el clam de dolors que perdura,
i mires com el cercle s'eixampla dels ciris que cremen
entorn la flama immòbil de la fe que s'atura.
¿No comptes mai els dies que l'ull d'or de vespre ha vist cloure
rere els pins que del sol s'envelliren?
I en les nits sense núvols ni boires ¿no són les mateixes
que foren, les estrelles que et miren?
Se fondran com els núvols els homes que sents com respiren
amb la remor viva d'un gran buc d'abelles.
No en ploris la mort en els dies ni els canvis que vegis.
Mira com en la nit fan camí les estrelles.
Autor:
Tomàs Garcés i Miravet
Obra: Poesia completa [Tomàs Garcés] , 1986
Obra: Poesia completa [Tomàs Garcés] , 1986
Santa Maria del Mar
En quin vaixell, Santa Maria, aneu?
en quin vaixell de pedra blanca?
Les columnes s'ajunten; una proa es tanca
i les enlaira cap al cel.
Picapedrers el calafatejaren,
fa tant de temps i encara solca el mar.
Un dia amarg, i no ho sabien,
destral i teia descobrien
la màgica nuesa de la nau.
Hi vull pujar, Santa Maria.
Per quina escala haurà de ser?
A la fi del viatge ¿trobaré
la platja oberta on mai no mor el dia?
Altres indrets de Barcelona:
Indrets