Palaus del carrer Ample

Autor: Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau
Obra: Vida privada (Obres completes. Prosa) , 1986

Dels oposats comentaris, hi havia, com sempre, una part de veritat i moltes de mentida. Entre els detractors, alguna marquesa gratinada i impossible afirmava que Pilar Xuclà era pitjor que una cocotte, que no en tenia prou amb una dotzena, i que el seu marit feia molt santament de distreure's. Tot això era exagerat; Pilar no gastava escrúpols com altres senyores; en la seva casa del carrer Ample, havia convidat a dinar artistes de teatre, i sobretot havia estat bastant amiga d'una dansarina que va venir dues temporades al Liceu, famosa pel seu impudor i per un chantage que havia fet a un prínceps de la Casa d'Orleans. El dia que aquesta dansarina va actuar en els salons de Pilar, davant d'un públic escollit, en moltes famílies de Barcelona hi hagué un pànic com aquells de la Borsa. L'escàndol fou sublim. Avui diu, encara hi ha persones que se'n recorden. Els Comtes de Sallent, per no renyir definitivament amb la seva filla, varen fer veure que no s'havien assabentat de res; i per evitar comentaris es passaren quatre mesos fora de Barcelona.

Autor: Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau
Obra: Vida privada (Obres completes. Prosa) , 1986

La casa del carrer Ample, decorada amb el gust del banquer Xuclà i amb l'assessorament de persones que Pilar considerava selectes, com el pintor Ripoll, tenia tota la pompa feixuga i daurada del fi de segle. Bobby hi havia dut aportacions més modernes, però amb molta moderació, per no ferir la susceptibilitat de la vídua.

Bobby estimava molt la seva mare, i això que es passaven dies i dies sense dir-se mitja paraula. Bobby, molt més intel·ligent que la majoria de les persones amb les quals es tractava, era un home apagat i bastant tímid; tenia el costum de no contradir i no discutir amb ningú, més aviat per mandra que per altra cosa. Era escèptic i tolerant; gairebé no reia mai, però tampoc no s'enfadava. Bobby havia heretat de la seva mare una elegància natural sense gens d'afectació, i un barcelonisme pur, per damunt del temps i de 1'espai, de la literatura i de la po­lítica. Bobby no s'assabentava de res ni s'interessava per a res. Donava sobretot unes opinions molt vagues i molt poc comprometedores. Del semitisme de la família, Bobby en tenia potser aquella indiferència, aquella flexibilitat una mica de llangardaix que, davant de les coses que apassionen els homes, li feia adoptar un somriure ni de fred ni de calor; un somriure una mica tant se me'n fum, però gens ofensiu, més aviat de mera ganduleria o d'un delicat egoisme per no voler-s'hi encaparrar.

Autor: Jaume Cabré i Fabré
Obra: Senyoria , 2004

Que el dia vint-i-set de setembre, a l'hora de la migdiada, li va posar unes banyes així de grosses a l'estúpid del seu marit amb un jove que don Rafel no va poder identificar. Que aquell dia de les banyes li semblava que l'havia arribada a veure despullada. Que des de llavors es va decidir pel telescopi. Que se n'havia enamorat... I hi feia guàrdia amb una fidelitat absoluta. L'humiliava cosa de no dir que amb aquells aparells es veiessin les coses a l'inrevés, però tot el seu esperit exultava esperant el dia que donya Gaietana es decidís a fer la migdiada a l'hora que ell podia ser a l'aguait. Oh! Oh! Sí! Don Rafel, entusiasmat, va aplicar l'ull a l'objectiu. Sí, efectivament s'obria la porta i oh!, donya Gaietana entrava a la seva cambra i feia un badall, mandroseta meva, quins pits com pometes... Alça, bagassota, que això no ho fas davant de la gent... Ai, ai... Donya Gaietana es va començar a descor­dar la faldilla, don Rafel maleïa l'aire del carrer que els separava. Oh, oh, oh, quina, oh! A don Rafel li queia la bava, Gaietana meva, si sembla que et pugui tocar, quin èxtasi... Per què no et despulles del tot, amor meu? Va, que només hi som tu i jo solets... Va, amor meu... Vinga, sense por!...

—     Senyoria.

Uns cops discrets a la porta del despatx i la veu de l'Hipòlit.

—     Què passa, ara? —va respondre don Rafel irritadíssim—. Que no ho sabeu, que a aquesta hora estic treballant?

—     Un despatx urgent de l'Audiència.

Don Rafel va moure el telescopi de lloc, va tornar la cadira on era abans i amb una certa precipitació va esgarriar quatre papers per damunt de la taula i va seure a la butaca del des­patx.

Ara t'obro —va dir, bo i aixecant-se—. Aquí no es respecta ni les hores d'estudi. —Va fer girar la clau i obrí la porta—. Què? Què són, tantes urgències?

Autor: Jaume Cabré i Fabré
Obra: Senyoria , 2004

— Que l'Elvira està enterrada al meu jardí? Don Rafel Massó, Regent Civil de la Reial Audiència de Barcelona es va aixecar com un llamp de la cadira del seu despatx de casa. La sang li va fugir del cos i tot de punxes li van foradar la pell. Esgarrifat. Tant, que li va rodar el cap. Davant seu, el temut Setúbal s'havia quedat assegut, sense perdre la calma.

— Al parterre central, a la vora del brollador.

— Que... que... Però si...

— Des de fa dos anys.

— Això... Això és una mentida! El Ciset la va llançar a mar! Va tornar a seure. Ara estava congestionat. Aquella notícia sí que era extraordinàriament perillosa, pel que era i per qui la portava.

— És una mentida —va repetir, pegant un cop de puny a la taula. Don Setúbal dels Etcèteres va brandar un paper com a resposta.

— Es diu al fragment de la confessió del Ciset que tenia aquella dona. No tenia cap raó per inventar-s'ho, el Ciset.

— Sí. Perdre'm!

— Romanços, senyoria... Jo estic convençut que és cert. —Va reprimir un badall, potser per deixar clar que no estava gens afectat pels esdeveniments, i va prosseguir—: Si teniu tan clar que és una mentida, busquem aquest cos al jardí i estareu tranquil.

— I com justifico a la meva dona i al servei que ens posem a cavar als parterres? Que faig un pou? —De sobte li va venir una suor estranya. Es va treure la perruca i s'eixugà la calba amb el mocador d'encaix—. I si al capdavall resulta que la trobem...

— O sigui que pot ser que hi sigui —va reblar el Cascal de los Rosales.

— Jo què sé, pobre de mi... — Va mirar de reüll el cap de policia i es va adonar que havia de reaccionar d'alguna manera. S'assegué i va assenyalar el portuguès aparentant una fermesa que de fet se li escolava pels budells—: Si s'hi ha estat dos anys, amic meu..., també se n'hi pot passar vint.

Don Jerónimo no va poder contestar perquè els copets a la porta el van fer canviar de conversa.

— Què passa!? —A sa senyoria se li va escapar la impaciència amb aquell crit. Donya Marianna va entrar i va fer veure que se sorprenia.

— Oh, don Jerónimo! Quina sorpresa! A què devem l'honor de la vostra visita?

Qüestions oficials, Marianna — va tallar don Rafel. Però el cap de policia ja estava besant la mà de la mestressa i fent una breu i enèrgica reverència.

Autor: Jaume Cabré i Fabré
Obra: Senyoria , 2004

Així que van ser sols tots dos homes van seure. Don Rafel va recordar el jardí, el cadàver, la Galana, tot l'horror i la por.

—     Què puc fer? — va implorar.

El Setúbal va somriure el punt just perquè no es notés i va deixar passar uns segons abans d'exposar-li el seu pla.

— Donar-me vuit-cents mil rals.

—     Perdó? — es va esgarrifar don Rafel, mentre la pell se li convertia en cartó insensible.

—Dit d'una altra manera: confiar en la meva discreció. Que té un preu, naturalment.

—Jo estic d'acord a tornar a pagar-vos generosament el vostre servei. Però heu dit...

—Vuit-cents mil rals.

—És tot el que tinc. És tot el meu patrimoni. No puc, don Jerónimo!

—Ho he calculat bé.

—Però no ho veieu, que em deixeu sense res? Fins i tot sense aquesta casa? Sense...

—Vuit-cents mil rals, senyoria. Us queda la casa de Mura. I. segur que us queden moltes més coses que ningú no sap que teniu.

—I què dirà, la gent? Ho trobaran estrany. Hauré de renun­ciar al càrrec... Voleu la meva ruïna.

—No. Només vull vuit-cents mil rals pel meu silenci actiu, m'enteneu? Per la meva protecció. O faré buscar el cadàver.

—És la meva ruïna! —va cridar don Rafel, a punt de plo­rar—. No tinc res més, jo! És com si em matéssiu!...

El Setúbal dos Sorrisos Sarcásticos es va aixecar. Els seus gestos s'havien tornat mes secs i tallants, com si ja no tingues cap sentit continuar fent comèdia.