Església del Pi

Autor: Joaquim Renart i Garcia
Obra: Diari 1918-1921. Volum tercer , 1998

29 de juliol 1924

 

Els funerals del poeta Guimerà han tingut lloc avui a l'església del Pi. Cal sospitar, només dient això, la gernació immensa que ha anat a la vella parròquia barcelonina a referendar amb llurs oracions i presència l'alta estima en què el poble tenia el seu poeta representatiu. El públic, no cabent materialment dins el temple, ha vessat per les places properes fins a omplir la del Pi. Potser no s'havia vist mai un espectacle igual. Tots, amb la candeleta als dits, tenien la fe del futur que tant els havia cantat el poeta finat. Altres, veient la impossibilitat d'entrar, se n'anaven satisfets d'haver fet acte de presència. I mai com avui es podria dir allò que hi eren totes les classes socials, ja que a totes havia arribat fent sentir el seu verb enèrgic i càlid, el verb del gloriós Guimerà.

Barcelona continua refermant el plebiscit del dia de l'enterrament del poeta, a despit de prohibicions i cadenes. L'ofertori ha durat, sense interrupció, de dos quarts d'onze fins prop de la una, a compactes fileres de fidels que rebien tres sacerdots, mentre l'Orfeó Català i el tenor Vendrell llançaven Cel amunt llurs cants virils i majestuosos. Ha estat repartit a tothom un bell recordatori on en una cara hi ha un dibuix d'en Josep Llimona i, en el dors, fragments del Jesús de Natzaret del mateix Guimerà.

Autor: Jaume Cabré i Fabré
Obra: Senyoria , 2004

Uns segons de silenci. Les parets del despatx parroquial del Pi es van amarar de les paraules del vell desesperat. Era ben clar que només era fill seu, l'Andreu, perquè llevat d'ell  i de la Teresa, a ningú no li importava un rave la seva sort.

—Ajudeu-me, mossèn.

—Jo, pobre de mi... No sé com puc...

—És que no conec ningú, mossèn. No sé com fer-m'ho perquè la gent que té influència s'interessi per l'Andreu... No­més em falta sortir al mig del carrer i posar-me a cridar.

—Un moment...

Mossèn Prats va obrir el calaix del seu escriptori, investint d'un toc d'importància cada gest, per revestir el conjunt d'una certa unció. Per tranquil·litzar aquell pobre diable i per tranquil·litzar-se ell. Va sucar la ploma al tinter i escriví unes ratlles amb la seva lletra de ratolí.

—Us obro la porta de la Catedral —va proclamar, en acabat, feliç d'haver trobat una frase tan expressiva—: És una carta de recomanació per al canonge Cascante...  —Pica el paper amb els dits—: Li suggereixo que us presenti al canonge Pu­jals, que és un home que remena les cireres, m'enteneu? El canonge Cascante i jo vam ser condeixebles de Seminari i un favor així no me'l negarà pas, m'enteneu?

Li va donar el paper, satisfet de treure's el mort de sobre. En el fons, mossèn Prats creia fermament que qui la fa la paga i ves com li vas a explicar a un pare atribolat que resignació, que si el seu fill és carn de forca per alguna cosa deu ser, no sé com dir-ho.

—Molt agraït, mossèn —va fer mestre Perramon agafant el paper com si fos l'única esperança de salvació per al seu fill—. Moltes gràcies, mossèn —va repetir mentre inclinava el cap.

Amb el paper a la mà travessà la fosca nau central de l'església del Pi. La conversa amb mossèn Prats li havia deixat un regust desagradable. Era evident que el mossèn se'l volia treure de sobre; que els problemes que ell plantejava li venien grans. Però sobretot, li sabia greu que mossèn Prats fes com si mestre Perramon no hagués estat tretze anys mestre de capella del Pi; com si no hagués arribat a la parròquia abans que el mossèn. Com si no es conegués pam a pam els murs i els racons d'aquella basílica; com si no hagués compost un motet en llaor i memòria del benaventurat Josep Oriol i Bogunyà a instàncies del mateix mossèn Prats; com si no hagués aportat il·lusions i temps en la benaurada tasca d'inici del procés de beatificació del benaventurat Josep Oriol; com si no hagués ensenyat, durant tretze anys, tretze generacions de galifardeus a comportar-se davant d'un penta­grama; com si mossèn Boladeres, l'anterior rector, no el tin­gués com a preferit; com si l'acadèmia de música que regentava no fos ben considerada en els cercles corresponents, que no ho era però el mossèn què havia de saber; com si de les cent vint-i-tres composicions (seixanta-nou per cent de caràcter religiós) no n'hagués compost una bona part davant de l'orgue del Pi...