Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Dos fragments de prosa costumista de Joan Pons i Massaveu (Barcelona 1850 – 1918) ens transportarà a l'ambient que es respirava al carrer Sant Ramon de la segona meitat del segle XIX, concretament en les barricades de 1856. Té com a protagonista en Titus, sabater, casat amb la Pona que intervé de manera directa en els actes revolucionaris que es van viure en aquest sector popular de Barcelona.
La mort d'en Titus. Barricades del 56 (Fragment I)
Dalt d'un quint pis de la Travessia de Sant Ramon, proper al Carrer Nou de la Rambla, allí vivia nostre home. Era sabater. Al casar-se amb la Pona, que estava de cambrera a una casa de marquesos, parroquians de son amo, s'armà un vetllador, s'abastí d'eines, comprà formes i materials amb los estalvis de la «pubilla» i encofurnant-se en son cau, treballà per la coneixença... Pel mal temps no es movia del niu... Allí, en un quarto gran, esbarjós, fet sala i alcova pels de l'altra centúria, segons ho acusaven los escrostonaments de les parets, i quina ampla finestra donava al pati, hi estirava el nyinyol i picava sola en Titus. Sa fal·lera per la llibertat havia convertit sa cambra en estamperia. Tres jures de constitucions, sis batudes als carlins, dos retrats d'Espartero, los d'en Lacy, Porlier, Vidal i l'Empecinado, l'alçament de Riego en las Cabezas de Sant Joan, un busto de Torrijos, altre d'Isabel, dos baixos relleus amb lo de la reina governadora; tot aquest garbuix, enganxat amb pastetes per vidres i envans, entatxonat pels racons, tapissant les parets des de la socalada de blau fins al blanquinat del sostre, composava l'ornamenta de la cambra. Lo fusell, penjant d'un clau, lo trajo de miliciano, amb son morrió amb plumero, dos prestatges plens de formes, enrastellades per mides, i un verdum cego, reclòs dins d'una gàbia de jonc, que esquerdava el pati amb ses passades, completaven la facècia.
La mort d'en Titus. Barricades del 56 (Fragment II)
—Te'n vas?... Encara te'n vas? —esclafí la Pona, sanglotejant, alarint, desesperant-se.
Llençà un patern en Titus, s'acostà a sa muller, amb aire amenaçador; la subjectà amb sos punys, mes, retraient l'infant que ja es bellugava feia dies, l'oprimí enternit, tot besant-li la boca, regalat abeurador de ses sentides llàgrimes.
—I no t'apuris! —afegí tombant l'esquena.
A l'arribar al portal ja s'adonà de la trifulga. «Ara sí que hi som!», se digué, carregant-se el fusell a l'espatlla.
—On vas, Titus?... Sembla que la cosa bull, eh?... Noi gran, que menjarem tonyina aquest vespre? —los veïns li deien.
En Titus, serio, cap alt, a paso regular, pessigant-se els escapolons del bigoti, que s'escapçava cada tres dies, per aportar-se un xic amb Espartero, els responia: «No ho sé!», expressat amb encongiments d'espatlles, i continuava sa ruta. Al girar pel Carrer Nou era ja tot ulls. N'hi formiguejava de gent!... Com un teixit!... Com un eixam esgarriat!... Com si amenacés un xáfec!
Uns amb setrills o càntirs, altres amb pans, amb cistells o cabassets alguns, ja proveïts de minestra; molts amb paperines, les hortelanes de Sant Beltran embarrassades amb sos càvens; los carreters tornant de buit, i tots decidits, esverats, volant, com si temessen no arribar a casa. Acollats pels cantons, los més curiosos llegien lo bando d'Espartero, encara humit, enriquint-lo amb ses agudeses; los amos de les botigues, instats pels mossos de l'esquadra, que ja hi feien los tatos, despenjaven les mostres, amanint-se per a tancar; passejaven pels balcons los veïns dels pisos, fent-se signos i preguntes, i en tant s'oïen pels carrerons los repiqueteigs dels milicianos redoblant «a generala», atravessava el carrer. Rambla amunt, batent sos tambors i a marxes dobles, lo piquet d'infanteria que publicava la llei marcial. Lo remoreig dels vidres, i lo soroll de ses botes, ferm i acompassat, acusaven son trànsit.
Altres indrets de Barcelona: