Generalitat de Catalunya. Saló de Sant Jordi

Autor: Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau
Obra: Vida privada (Obres completes. Prosa) , 1986

Milà i Camps es tornà una mica guillat, es va creure una mena de Llorenç de Mèdicis; va cridar tots els pintors, tots els escultors, tots els orfebres. Al Palau de la Generalitat, la follia de Milà i Camps va quedar pintada a les parets amb les pintures més grotesques i més infames que s'hagin pintat mai. Una colla d'artistes desaprensius interpretaren la història reaccionària d'Espanya al gust de Milà i Camps. Al fantàstic aristòcrata se li convertí la visió del món en una mena de manicomi d'arestes gòtiques; l'arquitecte Rubió i Bellver li anava inflant el cap amb una manxa perquè la seva follia gòtica fos més monstruosa. Milà i Camps volia que li donessin el toisó d'or, volia que el fessin Virrei de Catalunya, i volia entrar a la catedral dins d'una carrossa tirada per tots els lleons del Parc. A Madrid deixaven que es distragués amb les seves rutilants criaturades i donaven ordres concretes a en Foronda. Un moment, el Baró de Viver va estar a punt de morir penjat dels bigotis tenyits i rasposos d'aquell marquès, amo dels tramvies i del diner de la ciutat.

S'entronitzà la imatge del Cor de Jesús a totes les capitanies generals i a tots els casinos militars, en els quals es jugava al pòquer i es projectava l'assassinat de les prostitutes, com el d'una pobra noia que varen llençar des d'un balcó del passatge d'Escudellers, amb els ronyons foradats per una espasa que s'havia fet famosa en els desastres africans.

Autor: Jaume Cabré i Fabré
Obra: Senyoria , 2004

Dret al mig de la sala, l'Andreu no va fixar-se en la inacabable pintura que cobria un dels murs laterals i que havia costejat, per aclamació, el primer consistori de la Nova Planta feia ja vuitanta anys. Representava, amb tons vius i festius, el primer Borbó que posava les grapes a Barcelona, cavalcant un cavall airós, la mà esquerra a les regnes i la dreta prement fort la vara de comandament i mirant fix, segur i victoriós cap a l'objectiu, cofat amb una perruca Lluís Catorze, de les que ja no es fan, que li arribava quasi a la reial cintura. Al seu damunt, i entre els núvols, uns àngels trompetaires aguantaven una pancarta mirífica on amb tintura celestial hom hi havia escrit philippus V. hispaniarum rex, et ipse nominatus inter tres robustus, per a més inri dels altres dos que no van ser prou robustus com philippus. Sota el cavall, un lleó agònic i amb cara de fàstic —Alemanya o Albió la pèrfida?— contemplava l'apoteosi de l'hispaniaruín rex, mentre els exèrcits poderosos desfilaven al fons de la pintura en un pla discretament retirat. Una altra feina tenia l'Andreu, que fixar-se en les filigranes d'un quadre commemoratiu perquè en aquells precisos moments en aquella sala, la Sala Tercera o del Crim de la Reial Audiència de Barcelona, era formalment acusat de l'assassinat de la cantant francesa maguidelop deflogs, fet ocorregut aquesta nit entre la mitjanit i les quatre de la matinada. Si l'acusat no al·lega res serà empresonat fins al dia del judici. L'oïdor de la Sala del Crim es va esperar uns segons, va mirar l'Andreu amb cara d'avorriment i com que aquest només feia que obrir i tancar la boca i no li sortia cap so, l'oïdor va donar per conclosa la vista i va manar a l'algutzir major que traslladés l'acusat a la presó després de complir els tràmits pertinents.

L'Andreu es va deixar conduir d'esma, les mans lligades al darrere, agafat per dos soldats, fins a una mena d'estança nua on hi havia una taula, dues cadires i molta ferum de brutícia.

—T'esperes un moment aquí i fas bondat, eh? L'algutzir el va deixar amb els dos soldats i llavors l'Andreu va reaccionar, eh, eh!, però és que us heu tornat bojos?, i els dos soldats miraven cap a la paret, va parir, aquestes guàrdies a l'Audiència són les més cabrones perquè veus carn de forca. I quan l'Andreu els anava a preguntar per què no em dieu res, es va obrir la porta i entrà una pudor densa, consistent, vomitadora, de feltre brut i mullat, seguida d'un home alt i prim que tossia desagradablement i que vestia, a la manera antiga, un abric de feltre xop de la pluja que feia una hora que queia sobre Barcelona. No es va treure el barret de tricorni que cobria la seva perruca carlestercer una mica arnada. El seu aire, tot i ser ells on eren, era absurdament anacrònic. Duia una cartera voluminosa que va deixar damunt de la taula i parlava amb aire cansat. Semblava que la pudor de feltre humit de l'abric no l'atribolava gaire. Fins i tot es permetia de fer pujar els mocs cap amunt amb un sorollet fastigós.