Autor: Joan Pons i Massaveu
Indret: Xamfrà del carrer de Sant Ramon amb el carrer Nou (Raval) (Barcelona)

La mort d'en Titus. Barricades del 56 (Fragment I)

 

Dalt d'un quint pis de la Travessia de Sant Ramon, proper al Carrer Nou de la Rambla, allí vivia nostre home. Era sabater. Al casar-se amb la Pona, que estava de cambrera a una casa de marquesos, parroquians de son amo, s'armà un vetllador, s'abastí d'eines, com­prà formes i materials amb los estalvis de la «pubilla» i encofurnant-se en son cau, treballà per la coneixença... Pel mal temps no es movia del niu... Allí, en un quarto gran, esbarjós, fet sala i alcova pels de l'altra centúria, segons ho acusaven los escrostonaments de les parets, i quina ampla finestra donava al pati, hi estirava el nyinyol i picava sola en Titus. Sa fal·lera per la llibertat havia convertit sa cambra en estamperia. Tres jures de constitucions, sis batudes als carlins, dos retrats d'Espartero, los d'en Lacy, Porlier, Vidal i l'Empecinado, l'alçament de Riego en las Cabezas de Sant Joan, un busto de Torrijos, altre d'Isabel, dos baixos relleus amb lo de la reina governadora; tot aquest garbuix, enganxat amb pastetes per vidres i envans, entatxonat pels racons, tapissant les parets des de la soca­lada de blau fins al blanquinat del sostre, composava l'ornamenta de la cambra. Lo fusell, penjant d'un clau, lo trajo de miliciano, amb son morrió amb plumero, dos prestatges plens de formes, enrastellades per mides, i un verdum cego, reclòs dins d'una gàbia de jonc, que esquerdava el pati amb ses passades, completaven la facècia.

Autor: Joan Pons i Massaveu
Indret: Xamfrà del carrer de Sant Ramon amb el carrer Nou (Raval) (Barcelona)

La mort d'en Titus. Barricades del 56 (Fragment II)

 

—Te'n vas?... Encara te'n vas? —esclafí la Pona, sanglotejant, alarint, desesperant-se.

Llençà un patern en Titus, s'acostà a sa muller, amb aire amenaçador; la subjectà amb sos punys, mes, retraient l'infant que ja es bellugava feia dies, l'oprimí enternit, tot besant-li la boca, regalat abeurador de ses sentides llàgrimes.

—I no t'apuris! —afegí tombant l'esquena.

A l'arribar al portal ja s'adonà de la trifulga. «Ara sí que hi som!», se digué, carregant-se el fusell a l'espatlla.

—On vas, Titus?... Sembla que la cosa bull, eh?... Noi gran, que menjarem tonyina aquest vespre? —los veïns li deien.

En Titus, serio, cap alt, a paso regular, pessigant-se els escapolons del bigoti, que s'escapçava cada tres dies, per aportar-se un xic amb Espartero, els responia: «No ho sé!», expressat amb encongiments d'espatlles, i continuava sa ruta. Al girar pel Carrer Nou era ja tot ulls. N'hi formiguejava de gent!... Com un teixit!... Com un eixam esgarriat!... Com si amenacés un xáfec!

Uns amb setrills o càntirs, altres amb pans, amb cistells o cabassets alguns, ja proveïts de minestra; molts amb paperines, les hortelanes de Sant Beltran embarrassades amb sos càvens; los carreters tornant de buit, i tots decidits, esverats, volant, com si temessen no arribar a casa. Acollats pels cantons, los més cu­riosos llegien lo bando d'Espartero, encara humit, enriquint-lo amb ses agudeses; los amos de les botigues, instats pels mossos de l'esquadra, que ja hi feien los tatos, despenjaven les mostres, amanint-se per a tan­car; passejaven pels balcons los veïns dels pisos, fent-se signos i preguntes, i en tant s'oïen pels carrerons los repiqueteigs dels milicianos redoblant «a generala», atravessava el carrer. Rambla amunt, batent sos tambors i a marxes dobles, lo piquet d'infanteria que publicava la llei marcial. Lo remoreig dels vidres, i lo soroll de ses botes, ferm i acompassat, acusaven son trànsit.

Autor: Joan Pons i Massaveu
Indret: Plaça del Pedró (Raval) (Barcelona)

A l'embocar el Pedró, comprengué pels cruixits d'unes sabates que s'acostava tropa, i s'encauà pels carrerons de la dreta... Pensava en sa mare i en sa cosina, sa futura muller, i el cor l'emmenava vers el carrer de la Cera, on s'escaurien ambdues... Si tot ja era perdut!... Bé es veia prou!

A l'endinsar-se pel carreró sentí que l'anomenaven.

—On aneu, Quicu, per aquests mons de Déu? Vegé una porta mig oberta i es ficà a dintre. Encara no era ben closa que ja les bales d'una descàrrega hi assenyalaven son blanco.

—¿No veieu que pel carrer d'en Botella se les peguen amb una fúria de cent mil dimonis? —esclatà el botiguer, un dels socis de «La Idea», tot empentant en Quicu vers la cuina—. Anem, seieu... Reposeu-hi una estona... Veurem això en què para.

La dona del botiguer se contemplava en Quicu amb una ràbia que se l'enduia.

—També és dels teus?... També es dels teus? —re­mugà per fi, dirigint-se al seu home.

En Quicu s'hi decantà, esguardant-la amb enternits ulls, com demanant-li indulgència, i la dona, compa­deguda per sa situació, afegí amb magnanimitat postissa:

—Mentre no ens comprometi!... Mentre no ens com­prometi!... Tenen tan males puces, los sorges!

Pel carrer de la Botella el foc anava creixent i estenent-se fins als encontorns de Sant Pau.

—Bé s'ho podien haver guardat per un altre dia! —botzinà la dona, entenent-ho.

I com si a n'en Quicu li pogués interessar, li descrigué peça per peça, des de les sabates de xarol a la gorra amb galo d'or, lo trajo que havia fet fer a son hereu per anar a beneir lo ram, afegint-hi:

—Després de tant gasto, afiguri's!

—Mira't, d'aquí a diumenge, si Déu vol... —reprengué son home, conformant-la.

Passada una estona, en Quicu s'acostà a la porta. Es­coltà, obrí un xic la fulla, tragué el cap al carrer... No s'havia enganyat... Parava el xàfec. Eixí al carrer, se despedí del matrimoni i s'aventurà pel barri. Lo «¿Quién vive?» d'un sentinella va deturar-lo.

—Que on anava?... Al carrer de la Cera.

—¿Para qué?

—Per una llevadora.

—¡Atrás! En la calle de la Cera hay un fuego. Reculà, ressortí mes vall i s'hi embocà sens reparo. Pel cantó no hi havia ningú... S'amorrà a l'androna d'una casa i... res. A pocs passos, una barricada mig desfeta... Més enllà, bultos..., bultos grossos..., altres barricades, potser... Com que los fanals eren apagats!

Pensà en sa mare, i tirà avant... Un brunzeig de bala eixida d'aquell embull d'ombres li fregà les orelles.

—Alto!... Sóc paisà! —esclafí, més arrambat que mai contra una porta.

Tragué el braç, l'espatlla aprés, aventurà mig cos tot seguit, s'hi arriscà tot d'una tirant al dret i, ja alçant la barricada, entengué que l'anomenaven.

Era en Segimon, son padrí polític, lo de les vetes.

—Apa, Quicu, apressa-t'hi, que els sorges ja tornen. Travessà el mur en Quicu, s'ajaçà darrera les llambordes, esbufegant de temps en temps i estirant-s'hi de braços, i explicà a n'en Segimon i demés companys, apareguts allí com a fantasmes, la crítica situació de Gràcia.