Font de Canaletes (Rambla)

Autor: Mercè Rodoreda i Gurguí
Obra: Aloma , 1979
Pàgina: 13

Caminava contenta perquè s'havia adonat que els arbres ja tenien brots nous. Quan va arribar a la Plaça de Catalunya va veure que tothom es girava. La Rambla s'havia animat molt, es sentia una gran cridòria, i al fons, per damunt de la gent, es veien unes quantes banderes. Un noi que passava anava dient a tothom que al carrer de la Canuda hi havia guàrdies civils a cavall. Una onada de gent la va voltar i durant una estona no va veure res. Tot d'una es va trobar al costat d'una senyora escabellada que plorava perquè li havien arrencat una màniga. Li anava a dir alguna cosa per consolar-la però li van donar una empenta i va caure de genolls a terra. Quan es va poder aixecar, la senyora ja no es veia i gairebé tothom havia fugit. Es van sentir uns quants trets.

Sense saber com, es va trobar en el soterrani davant del quiosc dels diaris. Assegut a terra, d'esquena a la paret, hi havia un home amb la galta plena de sang. Un senyor i una senyora el van ajudar a aixecar-se i li van preguntar si volia que l'acompanyessin a una farmàcia. La senyora li va donar un mocador.

—Què ha passat?

Els que anaven baixant dels trens no gosaven sortir a fora.

—No res; una manifestació.

Autor: Sempronio (Pseudònim de Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs)
Obra: Barcelona era una festa , 1980
Pàgines: 13-15

En arribar ací m'adono que només parlo de les vores, quan Canaletes era, sobretot, el mig de la Rambla. Dir Canaletes, per a milers de barcelonins equivalia a dir futbol. Era allò una mena d'apèndix de Les Corts i de Can Ràbia. La tarda de diumenge del fanàtic es componia d'una pri­mera meitat al camp de futbol i d'una —i en ocasions més interessant— segona meitat a Canale­tes. En jornades decisives, el cap de la Rambla bullia. D'haver guanyat l'equip de casa, els dependents del bar no s'entenien de feina servint cerveses, vermuts, orxates. En nits de derrota, els discutidors acèrrims refrescaven la gargamella a la font...

Sovint, per si un xut de l'Alcàntara o bé per si una entremaliada jugada d'en Samitier, per si la Real Unión d'Irún o bé per si l'Europa havien ofert menys resistència de la prevista, els ànims s'escalfaven, les polèmiques pujaven de to i no era rar que la disputa acabés a clatellades. La policia es mantenia sempre amb un ull obert, a punt d'intervenir.

No havent-hi llavors ni televisió ni radio, la gent s'assabentava dels resultats dels partits per les pissarres dels bars i dels periòdics. Canaletes lluïa la cartellera més gran de la ciutat, a la tri­buna de la delegació del diari madrileny «El Sol», a la casa que fa costat a la Sastreria Modelo. Passar per allí per a conèixer la marxa dels campionats o de la Copa era un costum d'una infinitat de ciutadans.

Canaletes, àgora. No invariablement futbolística, car també en circumstàncies sorolloses s'hi debatien altres temes. En ocasions, el futbol derivava a la política. A Canaletes, hi feia cap tothom. A dues passes de la Universitat, hi arribaven les manifestacions estudiantines de protesta, malgrat que moltes vegades es dissolguessin davant l'American Bar, tan temptador... Durant la primera guerra europea. Canaletes constituïa la primera estació dels enriquits corridos de Sabadell i de Terrassa, baixats a la capital a viure una nit de platxèria. Agafaven forces en els taulells del Bar Canaletes i del quiosc.

Nogensmenys, la pilota dominava. Un ajuntament de la Dictadura tingué l'acudit de plantar a Canaletes el fanal monumental coronat per una bola que continua presidint l'indret, però que en inaugurar-se va intrigar la gent. Era una obra que no venia a tomb. Posats a cercar significats, els humoristes conclogueren que es tractava d'un monument al futbolista desconegut. Jo crec que hauria estat més encertat dedicar-lo a l'aficionat des­conegut, que tantes esperances, tantes il·lusions, tants disgustos i tantes hores portava colgades a la sagrada terra de Canaletes.

Autor: Joaquim Ruyra i Oms
Obra: Obres completes , 1964
Pàgines: 809-810

Tot esperant el tramvia dels Josepets, a la plaça de Catalunya, contemplava la munió de gent, que bullia per les Rambles. Començava a vesprejar. Sonava una remor immensa per la fronda dels plàtans, com d'una cascavellada enor­me, com si al darrera de cada fulla d'aquells arbres repiquessen picarols ama­gats. La feien els nostres picarols vivents, els nostres pardals ciutadans, que s'acoblaven allí per anar a jóc, disputant-se bulliciosament les branques preferides i resant tal vegada "a Déu m'encoman". Quina confiança en la civilitat de la gentada que circulava per sota d'ells! Com sabien que podien cri­dar i xarnegar sense perill de provocar cap instint malèvol! I com coneixien el caràcter pacífic dels sorolls de la ciutat! El rodar atronador dels ríperts i les centrals... bah!... El xauxinar escorredís dels tròleis i el campaneig avi­sador dels tramvies... bah !... Els crits eixordadors dels venedors de diaris... bah!... Els pardalets no feien cap surt, no aturaven un sol de llurs piuets, no obrien més ni menys per cap d'aquelles fresses els ullets mig clucs de son. I mentrestant, indiferent també a la cridadissa dels ciutadans de la fronda, la multitud dels humils ciutadans sens ales, aterrada a baix, brunzia, clamorejava, s'empenyia anava, venia, passava, onejava... Quina munió! Quin trasbals! A cada moment cares noves, vestimentes variades, menestrals, senyors, dames, modistetes, siluetes femenines per a tots els gustos, algunes d'una elegància no massa honesta... Els sumptuosos capells de les senyores brillant esplèndidament a l'ensurada de la turbamulta, igual que mates de flors d'aigua sobre un riu prodigiós...

Enmig d'aquell riu de gent vaig llambregar la figura endolada i austera de mossèn Verdaguer. Marxava capjup, sense parar ment en ningú, igual que si es trobés en una soledat, seguint d'esma el pas de la correntada, que venia Rambles amunt. Alt com era, el seu cap brollava sobre la multitud. Es comprenia que estava profundament abismat en si mateix, tot carafosc, els ulls perduts dins la penombra de llurs conques, els llavis, prims i pàl·lids apretadament closos amb cert plegament d'amargor, el front, migpartit per un séc vertical, llòbrec com la ratlla que deixa un llamp.