Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Palau té el seu origen a l'antiga masia de Can Feliu, del segle XVII. La finca fou adquirida el 1862 pel comte Eusebi Güell, juntament amb la veïna Can Cuiàs de la Riera. Juntes formaren la Finca Güell, d'una extensió de 30.000 m². S'encarregà la reforma de la torre Can Feliu a l'arquitecte Joan Martorell i Montells, que construí un palauet d'aire caribeny, acompanyat d'una capella neogòtica i envoltat de magnífics jardins. Més tard, s'encarregà a Antoni Gaudí la reforma de la casa i la construcció d'un mur de tanca i els pavellons de porteria.
Gaudí també s'encarregà parcialment del disseny dels jardins de la finca, construint dues fonts i una pèrgola, i plantant diversos tipus de plantes mediterrànies (pins, eucaliptus, palmeres, xiprers i magnòlies). Encara subsisteix la Font d'Hèrcules, restaurada el 1983; conté un bust de l'heroi mitològic grec, sobre una pila amb l'escut de Catalunya i un canó amb forma de drac xinès.
Eusebi Güell cedí la casa i part dels jardins a la Corona, en agraïment pel seu nomenament nobiliari, el 1918. Llavors s'emprengué una nova remodelació per a convertir-la en Palau Reial (1919-1924), a càrrec dels arquitectes Eusebi Bona i Francesc Nebot. Actualment el Palau acull elMuseu de Ceràmica i el Museu de les Arts Decoratives i és la seu permanent de la Unió per al Mediterrani (UpM). Situats en qualsevol punt del jardí, podem llegir dos fragments de Qui paga, mana, de Xavier Moret (Barcelona, 1952).
En creuar la reixa del Palau de Pedralbes ja vaig intuir que alguna cosa fallava. El primer símptoma va ser la ganyota d'incredulitat amb què el guàrdia de l'entrada va examinar la meva invitació. No em va comentar res, però de la manera com em va mirar estava ben clar que es pensava que l'havia robat o que me l'havia trobat pel carrer.
Potser l'origen de la desconfiança es devia a haver comès un error imperdonable: arribar al palau a peu en comptes de fer-ho en Mercedes, que pel que es veia era el cotxe oficial de la festa. Si no fos per la pluja, hauria pogut desplaçar-me en Mobylette, però, francament, tampoc crec que hagués arreglat gaire les coses, ja que es tractava d'un ferro vell i rovellat que només tirava en baixada.
Hi havia una llarga cua de Mercedes a la porta. Tots amb els vidres fumats, carrosseria brillant i gent enravenada a l'interior. Una colla de farsants. No hi havia cap dubte que si algú es mereixia el premi al personatge més original de la nit, aquest era jo, tant pel fet d'arribar caminant sota la pluja amb una resignació infinita com pel meu aspecte desmenjat i hipiós, però ningú semblava valorar-ho.
Vaig pujar les escales del palau amb un cigarret als llavis, les mans a les butxaques dels pantalons i el coll de l'americana de pana aixecat. Avançava encongit pel fred, la mirada fixa a terra, amb el caminar vacil·lant de qui està tan segur que li barraran el pas que pensa que com més aviat ho facin millor.
Un quartet de músics de jazz, enfilats dalt d'una tarima prop de l'entrada i guarnits amb unes ridícules americanes de lluentons i unes encara més ridícules camises amb farbalans, tocaven un ritme alegre de Nova Orleans que semblava donar la benvinguda a tothom, excepte a mi. No em va fer res: fa anys que estic acostumat a ser un foraster a les festes, el que fa nosa.
El Pau Gispert era a tocar de la porta, en una posició estratègica, envoltat d'un núvol de fotògrafs i de càmeres de televisió. Rebia els convidats amb una efusió exagerada i era divertit comprovar com eixamplava automàticament el somriure cada vegada que s'encenia un flaix. L'acompanyava la seva esposa, una morena més alta que ell enfundada en un elegant i escotat vestit negre. Un tros de dona que no es mereixia: rostre angulós, pòmuls marcats, mirada fosca i cabell recollit en un monyo, fet que ressaltava el coll de cigne i el collaret de maragdes que l'encerclava. Era sens dubte l'aparador ideal per lluir l'èxit d'un alt executiu com el Gispert.
Immers en reflexions reials, em vaig deixar arrossegar pel riu de convidats fins a desembocar en una sala immensa, plena de miralls, mobles barrocs i daurats, cortines de vellut, garlandes de flors i un excés de llum i de gent. Tot el que no tinc a casa, en resum.
Entre la multitud que omplia la sala dominava la parella formada per home de més de quaranta amb dona de menys de trenta. Ells, calbs i panxuts, amb cara d'estar pensant en el cash flow i en estratègies de mercat. Elles, joves, guapes i rialleres. Es practicava el zàping social: quatre paraules adreçades a un grupet, una salutació a l'altre i un somriure als de més enllà. Molt soroll per no res, ja que ningú semblava escoltar. Hipocresia. Farsa.
Un cambrer amb vocació d'equilibrista —s'obria pas entre la gent amb una safata carregada de copes que aguantava amb traça per damunt dels caps — em va posar una copa de xampany a la mà. Me'l vaig beure a poc a poc, mentre confirmava de cua d'ull que hi havia moltes dones guapes a la festa, però totes amb aspecte d'inaccessibles: els seus grassos acompanyants les vigilaven de ben a prop amb orgull de propietaris. Havien invertit en elles i no estaven disposats a perdre-les.
No coneixia pràcticament ningú. Ni ganes. De fet, aquella era la típica reunió on hagués agradat muntar un escàndol vint anys enrere. Fer-hi un streaking, travessant la sala en pilotes com un esperitat, o llançar-hi una bomba si hagués tingut collons. Ni que fos fètida: la qüestió era aixafar la guitarra i fer-los veure com eren de ridículs. La burgesia barcelonina, sempre tan falsa, s'exhibia al complet i, una vegada més, provocava en mi un sentiment incontrolable de rebuig. Max Riera, l'Outsider.
Altres indrets de Barcelona: