Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'església de Betlem és una església barroca regentada pels jesuïtes fins a la seva expulsió el 1767. Va acollir el Seminari Conciliar de Barcelona, llavors conegut com Seminari de Betlem, entre els anys 1772 i 1878. Fins el 1936, en què va ser incendiada, tenia l'interior més sumptuós de les esglésies barcelonines (la decoració interior de l'església de la Mercè dóna una idea de com devia ser la de Betlem). S'hi perderen llavors nombroses obres d'Antoni Viladomat i una gran talla de Sant Ignasi, obra de Miquel Sala (1688).
És d'una sola nau, disposada paral·lelament a la Rambla. A la façana principal, que dóna al carrer del Carme però és visible parcialment des de la Rambla gràcies a un eixamplament que fa en aquest punt, la porta apareix emmarcada per columnes salomòniques (columnes helicoïdals) amb les escultures dels sants jesuïtes Ignasi de Loiola i Francesc de Borja, obra d'Andreu Sala. Sobre la porta hi ha una nativitat (representació del naixement de Jesús, com un pessebre) obra de Francesc Santacruz i al·lusiu a la dedicació de l'església. A l'extrem esquerre de la façana, a la cantonada amb el carrer de Xuclà, hi ha en una fornícula una imatge de Sant Francesc Xavier, també jesuïta, i també obra de Francesc Santacruz.
La façana lateral, que dóna a la Rambla, té un encoixinat que s'estén també a la part baixa de la façana principal, i té dues portes. La més propera a la principal està coronada pel nen Jesús, de Francesc Santacruz; i l'altra és una còpia moderna de l'anterior, i fou construïda el 1906 sota la direcció d'Enric Sagnier i la guarneix la imatge de Sant Joan Baptista nen.
Serà al peu de la primera imatge on podrem llegir un fragment de dietari del baró de Maldà que tracta de les obres de condicionament que s'estaven duent a terme en aquest punt el 1784 i de si es tornava a obrir l'església de Betlem i dos fragments de la prosa que Jacint Verdaguer va dedicar al Nen Jesús que ell divisava des de l'habitació que ocupava al Palau Moja.
Dia 12 o 13 de gener de 1784. Se diu si lo rei ha librat catorze mil pesos per la composició de la Rambla, i també de si s'empedrarà a un i altre costats, formant-se un ample carrer en la dita, que vàgia si és dable directo a la muralla de Terra; la qual comissió se té donada a l'ingenier Espina.
També se parla de si s'obrirà quant antes la iglésia de Betlem, per fer-hi les funcions del culto divino
A tots los jardins a on aneu, a totes les boscúries a on entreu, a totes les afraus de la muntanya a on pugeu, sempre trobareu aqueixes hermosures al peu d'aqueixos trobadors, i com en les quatre parts del món, a la Rambla de Barcelona s'escauen ells a l'envista d'elles. Allí mateix a on acaba la Rambla de les Flors comença la dels Aucells, com per fer muntar plegats al cel les aromes i les cançons. Mes, la poètica encaixada d'aqueixes dues branques de l'arbre de la bellesa, ¿saben qui la presideix? Doncs la presideix una hermosura més alta, una bellesa d'un ordre superior, que és lo cap de brot i el cimeral diví de totes les belleses, l'infant Jesús de Betlem.
Mirau's-el que hermós! Apar que vulla sortir de son ample i grandiós marc de pedra per ensenyar a la multitud que passa la creu que abraça amorosament com a única i veritable joia que ha trobada en lo món, qual globo trepitja amb una gràcia indescriptible. A sos peus té un capet de serafí, i davall, en lo mateix llindar del portal, aqueixes lletres: "In nomine Jesu omne genu flectatur". I al voltant del quadro, tres grans cors que flamegen, com veritablement flamejaven i flamegen encara eternament flamejaran d'amor per nosaltres, miserables pecadors, los cors més grans i més purs de la humanitat, los de Jesús, Josep i Maria.
Les flors són les amigues més íntimes dels aucells, i els aucells apar que estiguen més a plaer entre ses amigues i companyones les flors. Uns i altres són los fills predilectes de la primavera i surten al mateix temps. Diríeu que les poncelles esperen la cançó dels aucells per esbadellar-se i florir, o bé que els aucells en lo jardí esperen la sortida de les primeres flors per entonar-hi les primeres cantades. Sembla talment que es busquen los uns als altres, i que afectuosos se criden a la soledat perquè ningú els destorbe el plaer de sa agradosa companyia.
I ¿quin auditori més propi i falaguer per aqueixos rústecs cantors que el d'aqueixes senzilles camperoles? I, per altra banda, ¿elles a qui, després de Nostre Senyor, poden mostrar millor les seves gales i bufoneses?
A tots los jardins a on vajau, a totes les boscúries a on entreu, a totes les afraus de la muntanya a on pugeu, sempre trobareu aqueixes hermosures al peu d'aqueixos trobadors, i com en les quatre parts del món, a la Rambla de Barcelona s'escauen ells a l'envista d'elles. Allí mateix a on acaba la Rambla de les Flors comença la dels Aucells, com per fer muntar plegats al cel les aromes i les cançons. Mes, la poètica encaixada d'aqueixes dues branques de l'arbre de la bellesa, ¿sabeu qui la presideix? Doncs la presideix una hermosura més alta, una bellesa d'un ordre superior, que és lo cap de brot i el cimeral diví de totes les belleses, l'infant Jesús de Betlem.
Altres indrets de Barcelona: