Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'edifici del cine Comèdia va ser projectat per Tiberi Sabater i Carné el 1887 i construït entre aquesta data i 1890 per a Frederic Marcet i Vidal. Abans, des del 1869, el solar havia estat ocupat pel palauet de Llorenç Oller, comte de Sant Joan de Violada, obra de Llorenç Oliver i Bultó.
Comprat l'edifici per Marcet, el va enderrocar per bastir-ne un de més luxós. És un dels pocs palauets urbans que es conserven a l'Eixample. D'estil eclèctic, amb elements clàssics i neoplaterescs, té la façana principal al xamfrà de les dues vies principals, i cobertes bombades als angles i cresteries al carener. La decoració interior era magnífica i sumptuosa i feia servir elements medievalistes i orientalistes (hi intervingueren Eduard Llorenç, Joan Parera, Antoni Rigalt, Joan Balletbò i Francesc Roig). En sobresortia l'escalinata d'entrada i el saló central, de dos nivells, amb terrassa sobre el jardí.
Comptava amb uns jardins a la part posterior, que donaven a la Gran Via, avui ocupats, en part pel cinema i en part per l'Hotel Avenida Palace, aixecat al solar contigu el 1951. Amb el temps, va passar a ser residència de la família Planàs, emparentada amb Santiago Rusiñol. Un poema de Guerau de Liost ens pot servir de lectura per evocar l'època d'esplendor d'aquell Passeig de Gràcia en què hi regnava l'excelsitud de la dona burgesa, que podem falcar amb un fragment d'Andreu Avel·lí Artís, Sempronio, que desgrana els canvis de tots tipus que s'hi van anar produint amb el temps des de les botigues burgeses que hi obriren estatge fins a l'aparició dels primers autos a motor.
En el passeig de Gràcia
Allibereu-me d'aquest mal d'amor,
oh dones presumides, casolanes,
que totes em podríeu ser germanes!...
Allibereu-me d'aquest mal d'amor.
Prou que, passada l'hora displicent,
us deixaré sense triar l'amiga.
Vostres besades que un no-res mustiga,
són la pruïja d'un alè de vent.
Mes ja debades em redreço ardit.
Les ales sento d'una calma nova
com senyoregen de mon si l'alcova,
en el daler se'm va tornant delit.
I ja cap dona en el passeig no veig.
Tal volta siguin al llevant de taula.
Tu, mentrestant, sens dir-me cap paraula,
romans amb mi com un etern festeig.
Car m'acompanya ton record i em plau,
aquell record de l'hora matutina.
Del cel estant la teva faç s'inclina
i em deus mirar, que tot el cel és blau
En aquella enraonada Barcelona, obrir botiga al Passeig de Gràcia suposava el suprem reeiximent comercial. Sóc testimoni, pràcticament, de com hi feren cap els grans noms del casc antic: Morell, Comas, Bel, Kodak, Santa Eulàlia, Comella, el Dic Flotant, Furest, Farreras, les joieries Roca i Masriera, el marxant Dalmau, Grifé i Escoda, el Forn de Sant Jaume, l'Orxateria Valenciana, la Llibreria Francesa, etc. No havia començat encara la pluja d'establiments bancaris. Els aparadors de les botigues no ofegaven del tot l'anterior i noble perfil del Passeig, visible en el palau que Elies Rogent va construir per a Evarist Arnús; en el palau Robert bastit després d'un concurs Internacional d'arquitectura; en el palau Marcet, posteriorment convertit en sala d'espectacles, i en el palau Samà o de Marianao, obra de Josep Oriol Mestres. Aquest últim, enderrocat l'any 1935, m'ha deixat una visió enlluernada, potser a causa del seu pompeià o potser per les descripcions que Víctor Balaguer havia fet d'algunes de les celebrades en els seus salons.
Deixar-se veure al Passeig de Gràcia formava part del decàleg dels bons barcelonins. Però, tant com caminar-hi, el ritual exigia seure-hi. Penso en les tan utilitzades com satiritzades cadires que durant una llarga època fomentaven tertúlies i originaven flirteigs. Penso en els democràtics pedrissos, seients de la menestralia, bocabadada davant la desfilada de carruatges de luxe, amb cotxers i lacais amb lliurea de dos rengles de botons, cordons a la pitrera i barret de copa al cap. L'aparició de l'automòbil, que donava la volta al Passeig en un dir Jesús, va afeblir la desfilada, la rua de carruatges de tracció animal. Enfront del palau Marcet, a la cantonada de la Granvia, jo ja vaig trobar buit el pedrís on havien fet penya els cotxers de casa bona francs de servei i que en passar el primer automòbil, sorollós, pudent, van mirar-se'l amb menyspreu, tot vaticinant:
—Això serà un fracàs.
Al cap de poc temps, eren ells els frustrats. De no avenir-se a substituir les regnes pel volant, hagueren de canviar d'ofici.
Extingida la cavalcada de cotxes de cavalls, els badocs dels pedrissos satisferen la vista amb l'espectacle, tanmateix atractívol, de les dides vingudes del Nord, vestides de drap o de vellut, enjoiades de filigranes d'or i plata, amb vistosos mocadors de seda lligats a la tannara. És una altra de les típiques estampes del Passeig de Gràcia de començaments de segle, perpetuada pels enyoradissos llapis de Junceda, Opisso i Lola Anglada
Altres indrets de Barcelona: