Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A mitjans segle XIII, el noble Pere de Montjuïc, que posseïa un castell o casa senyorial al que fou terme de Sant Gervasi de Cassoles, fundà la parròquia dedicada als sants màrtirs Gervasi i Protasi, en un indret proper a l'actual església. Consta, però, que al segle XVII ja s'hi venerava la Mare de Déu de la Bonanova, la qual va anar desplaçant la devoció als sants màrtirs.
L'augment de la població al segle XIX va donar embranzida, sobretot a partir de la segona meitat d'aquest segle, a una important remodelació de l'església. El 1883, el papa Lleó XIII declarà la Mare de Déu de la Bonanova copatrona del poble de Sant Gervasi i l'any 1900, el bisbe Morgades va presidir la coronació canònica de la Mare de Déu i, amb motiu d'aquesta coronació, mossèn Cinto Verdaguer va compondre un himne a Nostra Senyora de la Bonanova.
A la segona dècada del segle passat, s'hi varen convocar Jocs Florals que varen ser guanyats per Josep Carner i el 10 d'octubre de 1928 s'hi va celebrar el casament de Mercè Rodoreda amb el seu oncle Joan Gurguí. Podem llegir-hi l'himne de Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1902-Sarrià, 1902) dedicat a la Mare de Déu i un fragment de la crònica que Lluís Permanyer (Barcelona, escriví sobre el funeral de Josep Maria de Sagarra.
Himne a Nostra Senyora de la Bonanova
Maria, hermós estel,
dau-nos la Bona Nova
de que us veurem al cel.
Era una flor del camp
la flor de Cases Soles,
que en son altar florí
de cara a Barcelona.
Bella és com un clavell,
fresca com una rosa,
blanca com un colom
baixat de Collserola.
Barcelona la veu,
feliç se n'enamora,
i a son perfum suau
de pas en pas s'hi acosta,
abella vers la flor,
la flor que el cor li roba.
Quan arriba a sos peus
humilment s'agenolla:
—Regina d'aqueix pla,
faró d'aqueixa costa,
oh rosa del roser
que els serafins oloren,
barcelonina sou,
si fóreu camperola!
Del gran amor que us tinc,
què us donaré en penyora?
De diamants i d'or
preneu eixa corona,
per mà del meu prelat
jo só qui vos la posa. —
En Joan li va fer saber a l'alcalde que el seu pare volia un enterrament senzill: sense música ni guàrdies. Porcioles va dir que sí de tot, però va fer el que li semblà.
A la plaça de la Bonanova hi havia una gernació imponent. I és que durant la llarga malaltia s'havia anat creant un clima dramàtic. Tota la premsa de Barcelona, diaris i revistes, va dedicar-li el dia de la mort i l'endemà un nombre de pàgines mai no consagrades a ningú. A més, escriptors castellans com Aleixandre, Pemán, Calvo Sotelo, Eugenio Montes, Fernández Almagro, Lope Mateo, etcètera, van publicar articles molt elogiosos.
El cos de Sagarra, dins la caixa descoberta, estigué exposat a la seva biblioteca, just on hi havia la taula sobre la qual havia escrit tantes obres. Hi va desfilar una quantitat de gent impressionant. Jordi Carbonell, potser pel que havia llegit sobre l'enterrament del seu pare a El Poema de Montserrat, va preguntar: «On és la senyera?» Jo vaig presenciar com un pare aixecava pels colzes el seu fill petit, i amb emoció va dir-li a cau d'orella: «És l'últim poeta popular de Catalunya!».
Al carrer, un tipus anava apuntant el nom de tots els «traïdors» que hi eren presents! Quines coses passen en aquest país! I quan un escriptor conegut li va preguntar què feia i aquell «almogàver» li ho va dir amb orgull evident, aquell va replicar-li: «Doncs ja m'hi pots incloure».
Per raó que el domicili i la parròquia són veïns, el cap de cerimonial de l'Ajuntament va tenir la pensada que abans d'entrar a l'església, tots els presents, seguint, el taüt, donessin una volta a la plaça de la Bonanova. L'alcalde Porcioles hi havia portat la Guàrdia Urbana de gala i muntada a cavall, i també la Banda Municipal.
Es van repartir dues classes de recordatoris: les autoritats reberen el bilingüe —el poema no havia estat traduït— i el poble, el català. La Mercè i en Joan havien triat un vers inèdit:
Si has clos els ulls d'aquell que tant volies,
sents la fredor i la calma de la neu,
però, a mesura que se'n van els dies,
el mort viu i respira dintre teu.
I la memòria va pintant la imatge,
i en dir el seu nom el trobes més sonor,
i la barcassa de l'etern viatge
el lliga encara més al teu amor.
Altres indrets de Barcelona: