Catedral. Sota el cimbori

Va ser un Tedèum força lluït...

Autor: Jaume Cabré i Fabré
Obra: Senyoria , 2004
Pàgines: 322-323

Va ser un Tedèum força lluït, sense falles d'organització tot i la inclusió a darrera hora, entre les autoritats amb setial, de l'ambaixador portuguès que, de pas cap a Madrid, havia decidit tocar-li el crostó al canonge Pujals.

Mentre Barcelona sencera lloava i donava gràcies a Déu pel nou segle (amb llenguatge vehement, glorificació del Déu U i Tri), don Rafel Massó feia esforços titànics no per concentrar-se sinó per no donar entenent als seus enemics que s'estava fonent a trossos: que el veiessin sencer, que temessin una possible reacció de la seva víctima; que agafessin tanta por que se'ls acudís d'abandonar la cacera... L'esforç era tan sobrehumà que no li va quedar temps per fixar-se en les lloances al Déu poderós, Déu de bondat i de perdó. I donya Marianna, als núvols, flotant de felicitat i observant de reüll si donya Rosalia i donya Agnès, a les primeres files dels bancs, l'observaven en la magnificència del setial d'autoritats.

Un Tedèum força lluït malgrat el disgust de les agustines, preterides en favor de les clarisses; dels caputxins, humiliats per la preponderància inexplicable dels franciscans i malgrat el mal humor dels Desemparats, que veien, impotents, com els confrares de la Sang anaven agafant un protagonisme que no. I una vintena de virtuals autoritats que es preguntaven al llarg del Te Deum laudamus per què ells no i en canvi don Rafel era al setial. Un Tedèum força lluït: impecable, el blanc dels ornaments; impecable l'encens portat a corre-cuita del Pi perquè el sagristà major havia tingut una badada. Correcte  l'orgue, discret el cor. Francament, el canonge Pu­jals no podia demanar més. I quan les autoritats, satisfetes i orgulloses, desfilaven camí de la sortida, va respirar alleujat perquè, si no era que s'esfondrés llavors la catedral, ja no tindria més problemes. Es va fixar, molt de passada, en la cara estranya que feia don Rafel Massó; gairebé com si li hagués correspost a ell l'organització d'aquell sumptuós acte litúrgic.

Quan sortien a l'aire fresc i plujós de l'esplanada de la ca­tedral, a donya Marianna li va passar pel cap aquella mena de desil·lusió que acompanya el final dels esdeveniments llargament esperats. «Ja està? Només era això?», es deia. Però ella mateixa contraatacava i es jurava que aquell havia estat un dia important per a la seva vida. I encara eren a mitja tarda i faltava el plat fort de la festa.