Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'Edèn Concert va ser un music-hall ubicat al carrer Nou de la Rambla, núm. 12, dedicat a tot tipus d'espectacles i serveis: teatre, varietats, prestidigitació, pantomima, cinema, cançons, orquestres, balls, concerts, restaurant... Va obrir les seves portes el mes de desembre de 1886. Anteriorment havia estat el Cafè de l'Alegria. Va arribar a ser un music-hall altament conegut i reconegut, sobretot a les dècades 10 i 20 del segle XX. Els anys 1914 i 1915 va anomenar-se Grand Palais Joyeux.
El dilluns, 23 de desembre de 1935, és convertiria en Edèn Cinema. Amb el franquisme passaria a dir-se Cine Edèn. El 1973 va ser reformat com a cinema. El 1987 va intentar tornar a ser music-hall. L'empresa va fracassar per qüestions d'ordre econòmic i es declarà en fallida el 1989. Com molts cinemes als anys 80, van acabar esdevenint pàrquings. Actualment és el Pàrquing Edèn. Comptem amb tres textos per a recrear-ne la vitalitat i l'ambient en el primer quart del segle XX, signats per Lluís Capdevila, Jaume Passarell (Badalona, 1890 — Barcelona, 1975) i Josep Maria Planes (Manresa, 1907 - Barcelona, 1936).
Una altra nit el dugueres a l'Edèn, que era el music-hall de més prestigi, el més important —poc temps després ho fóra el Principal Palace, instal·lat al que havia estat Teatre de la Santa Creu amb Robrenyo i després Teatre Principal amb Margarida Xirgu— i tenia un passat de melodrama i fulletó: l'havien freqüentat els valents d'ofici —el «Nel·lo», o sigui Manuel Comte, que vivia a Gràcia; l'«Aragonès»; altres de més ínfima categoria; hi havien mort a una de les germanes Conesa.
A l'Edèn es jugava fort i es sopava bé i ben acompanyat. A l'Edèn hi havies conegut Mir i Miró, advocat i regidor radical que tenia el que no tenien molts altres regidors radicals o no radicals: sabia vestir bé, sabia ser correcte, sabia ser senyor, virtuts que molts desconeixen —entre ells un altre regidor radical d'aquells temps, Lluís Callen, veí d'Apel·les Mestres— i que feien perdonables les seves funcions edilícies. Mir i Miró era un dels habituals de l'Edèn que sempre estava més ben acompanyat. I tal vegada, per francofília, les seves acompanyants eren gairebé sempre franceses.
L'amo de l'Edèn es deia Buxó, però tothom li deia «El Nano», malgrat que no era tan baix com per fer de la poca alçada motiu que, d'una esgarrapada, esborrés el nom. Més aviat petitó, gairebé calb, li restaven uns pocs cabells negres que pentinava amb curosa simetria. Els ulls eren també negres i de mirada esmorteïda, apagada, poc intel·ligent. La faç tenia la grogor malaltissa de tots els que viuen de nit i una expressió d'ensopiment, de tedi, que feia veritable angúnia. Mai no l'havies vist somriure. Potser no en sabia. Potser aquell pobre home de tipus tan impersonal era l'home que no sap somriure i aquesta falla li donava personalitat. Enmig de la plebea, de la gruixuda alegria del music-hall —els esgarips de les cupletistes, el picar de peus de les ballarines, la musiqueta xarona de la petita orquestra, els crits, les rialles i, més d'una vegada, els brams de la concurrència—, Buxó feia la impressió de ser l'home més ensopit del món. No el més trist, car la tristesa és un sentiment d'animal superior: el més ensopit, car l'ensopiment es el tic de l'animal inferior.
El públic assidu dels cafès-concert o music halls era més tranquil que els dels cafès cantants. L'Edèn Concert era el menys matusser de tots. El seu públic habitual estava compost de «senyors». Començà funcionant, com tots els altres, a base del quadre flamenc típic. Més ençà hi van aparèixer les cantaoras d'aires regionales. Eren unes dones cepades, ja fetes, de celles espesses, i una mica ferrenyes, que tenien veu d'home. N'hi havia algunes que lluïen, enganxada a una galta, una piga grossa com una moneda de deu cèntims d'abans, que eren de coure, i força més grosses que una de cinc pessetes de les d'ara, amb un plomall de pèl que els sortia del mig i que tenia la forma d'una palmera petita. Sortien a les taules adoptant un posat que semblava de repte. Feia l'efecte que desafiaven el públic. Cantaven o, més bé, bramaven, amb tanta força, que semblava que us increpessin. ¿Què els dec haver fet de mal a aquestes dones?, arribàveu a pensar, a vegades, mig estamordits. I com més s'esgargamellaven cantant més èxit tenien. Sortien a les taules abillades amb els vestits típics del seu país i amb un clavell de color de sang encastat damunt una orella. S'assemblaven tant que feien pensar si havien estat fabricades en sèrie. Després de les cantaoras hi varen aparèixer les cupletistes i d'entre aquestes, finalment, sorgiren les estrelles. Als altres cafès-concert o music halls barcelonins va succeir, si fa no fa, el mateix que a l'Edèn Concert. A tots hi funcionava la «pastera», que era la taula de joc. I per això, al capdavall, es feia la festa. Entorn del rotlle dels jugadors enfebrats es passejava, enravenat, el pinxo de torn, encarregat, si calia, d'esbandir per la via més ràpida que podia ésser, això segons els casos, el garrot, el ganivet o la pistola, els qui armaven raons, cosa, aquesta, aleshores, que succeïa de tant en tant en aquests llocs. I al costat de la «pastera», el foyer, on es ballava i es ressoponava, a l'acabament de l'espectacle, fins a les petites. Allà una ampolla de xampany de quatre pessetes valia cinc duros, i una truita sense guarniments en costava dos o tres.
A l'Edèn Concert, hi va treballar durant molt de temps una dama anomenada La Cachavera, que fou dels puntals més ferms de la casa. Fou una especialista molt notable de la sicalipsi sense adob i del vodevil com més esqueixat millor. Era, l'Edèn Concert, el music hall dels senyors de cartera plena que s'avorrien com unes ostres al Liceu i que en sortir-ne s'havien d'anar a fer passar l'avorriment a l'Edèn. La cartera, pobreta, mentre hi eren, passava un mal moment. A la Buena Sombra, en canvi, hi anaven els seus fills amb el duret prim a la butxaca.
I pensar que l'Edèn Concert representa tota una època de la galanteria barcelonina! Som en els temps dolços del lerrouxisme, de les postals pornogràfiques, dels automòbils solemnement ridículs, dels bigotis agressius, de les senyores amb la cintura de vespa... El senyor Mir i Miró reparteix pessetes, cigars i somriures, i al Cu-cut! li publiquen una caricatura presentant-lo, triomfal, a l'Edèn:
«A la luz de las estrellas
os hemos reconocido.»
Les estrelles de l'Edèn són unes noies grosses i sentimentals, que beuen xampany, porten mitges negres, i produeixen uns drames terribles en els interiors burgesos, on cada dos per tres s'ha de reunir el consell de família per aguantar pels elàstics al cap de casa esbojarrat.
Els senyors que es diverteixen han descobert que el món de les conquistes fàcils no s'ha acabat als corredors de l'escenari del Liceu. El music-hall comença a fornir cuplets a les criades i convida a l'esgarriament als amos de les tals criades. Una onada de disbauxa passa per la Rambla, creix, s'ageganta i s'afirma sota el signe precís del famós sopar de duro. Mentres els russos i els japoneses fan guerra, les primeres cocottes franceses es deixen caure a l'Edèn i posen una mica de vermell en els bigotis enternits dels barcelonins.
Les nits de l'Edèn Concert aixopluguen els primers desvergonyiments de la societat local, i la seva fama s'escampa per tot Catalunya. Quan el marit se'n va a Barcelona, les dones de l'Empordà, de l'Urgell, del Camp de Reus i del Pla de Bages, resen un gran parenostre perquè Nostre Senyor el preservi de caure a les mans de les artistes del carrer Nou...
En les matinades galants de Barcelona hi ha un nyic nyic de botines pecadores i un baf de luxúria amb polacres.
* * *
Més tard, la guerra féu entrar diner jove a l'Edèn i aquest va viure la segona època brillant. La nit de l'Armistici, en Manuel Fontdevila i l'Eugeni Xammar varen presidir La Marsellesa des de l'escenari encara xop de castissos passos dobles i d'alguna rumba cubana. Però l'Edèn ja no és sol i ha perdut el prestigi que tenia de principi i fi de la galanteria barcelonina. Passen els anys i les variacions es succeeixen amb una rapidesa al·lucinant. Ara tancat, ara obert, aquí caic i aquí m'aixeco, l'Edèn s'envernissa les xacres i encara té prou pit per ésser l'altaveu fabulós que llença sobre Barcelona la pegadolça del tango. Perquè el tango no ha estat mai una epidèmia implacable fins que Irusta, Fugazot i Demare l'han cantat des de l'escenari de l'Edèn Concert.
Actualment, aquesta santa casa acull tots els noctàmbuls malhumorats a la recerca de sensacions cendroses. L'alegria va marxar del local amb el darrer escàndol que varen produir-hi els socis del "R.C.D. Espanyol" i avui dia només hi queden cares llargues, un equip de cambrers que pateixen tots del fetge, tres «bis-sonyés» que s'han errat de casa i unes noies tristes i apagades que han posat les darreres il·lusions de la seva vida en treure, qualsevol nit, una d'aquelles nines que hi ha a les vitrines de l'entrada i que els amos rifen, de tant en tant, per posar una mica de somni en el gran badall que domina i resum la festa.
Altres indrets de Barcelona: