Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Ja en el segle XX, al castell de Montjuïc hi van tancar els detinguts arran de la Setmana Tràgica, i el 13 d'octubre de 1909 hi fou afusellat el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia —considerat el fundador de l'Escola Moderna—, a qui es féu injustament culpable dels fets ocorreguts. El 1919 va albergar més de 3.000 obrers empresonats a causa del conflicte de La Canadenca. El 1936 es va omplir de víctimes de la repressió revolucionària i, un cop acabada la Guerra Civil Espanyola, de víctimes del franquisme, entre els quals destaca el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, que hi fou empresonat, jutjat en un judici sumaríssim i afusellat l'alba del 15 d'octubre de 1940 al Fossar de Santa Helena. Per aquest motiu, davant la làpida que recorda els fets, proposem de llegir-hi els poemes que Antoni Rovira i Virgili i Josep Carner van dedicar a la seva memòria.
El senyal al pit
II
President de Catalunya,
el del novell General,
com a lloc del teu suplici
t'han triat un lloc ben alt.
No has volgut calçat que et privi
de tocar el sagrat terrer;
no has volgut als ulls cap bena
que et privi de veure'l bé.
Al castell de les tragèdies
et dreces a peu descalç;
petges la terra i la guaites
entre clarors matinals.
L'oreig una veu et porta
des de la plana de Vic,
ressò profund de la història,
la veu d'un màrtir antic:
—No et maten per traïdor,
ni tampoc per ser cap lladre;
et maten perquè, com jo,
has volgut lliure la Pàtria...
—Trèmul, l'oficial mana
fer foc. Oh màxim dolor!
—Per Catalunya!— tu crides
amb veu sense tremolor.
La descàrrega, impia,
el teu cos ha foradat;
les parpelles, piadoses,
sobre els teus ulls s'han tancat.
Per les ferides obertes
la noble sang ha sortit.
Sobre el cor, el tret de gràcia
roba i carn ha envermellit.
President, quan tu mories,
duies el senyal al pit!
A Lluís Companys
Era el moment de les tenebres
quan llum no vèieu ni camí
i amagaven la cara els àngels
d'amargues menes de morir.
Els grans Traïdors de la terra
varen lliurar-lo al més roí.
—Véns i et perdem— deien en veure'l
la mar i l'aire pirinenc.
Ulls catalans espurnejaven:
va de la mort al negre avenc.
Amb posat d'ira «Viva España!»
escopí un noi escardalenc.
Del poble clos on el tancaven
sonaren pany i forrellat.
De sos amics era la casa:
del perseguit i del postrat.
Tenia allí per companyona
la catalana llibertat.
El van jutjar quatre fantasmes
de l'eterna Espanya dorment,
amb llurs espases de per riure
i llur orgull, boira en el vent.
Fins que un matí sent a la porta:
heus ací la mort, president.
La mort m'espera, bona amiga
de mà cruel i tendra sina.
Ara, mos peus, aneu descalços:
sense embolcall m'heu de servir.
És tocant terra catalana,
sentint-la bé, com vull morir.
Tot peresós, el sol d'octubre
daurava el dia a poc a poc.
Quan els fusells van encarar-li
ell espera la veu de: —Foc!
que, eixit d'un rengle, donaria
l'oficial, rígid i groc.
I en encetar-se'n la paraula
amb dring de renec foraster,
ell crida: —Visca Catalunya!
Tot, gent i pati, es va desfer:
i un batre d'ulls abans de caure
la gran Invocada veié
com una barca tota sola
però menada pels destins:
per uns destins d'ales nacrades
i el guspireig de les onades
i els salts de joia dels dofins.
Altres indrets de Barcelona: