Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Salvador Espriu fou nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona, l'octubre de 1980. Arran d'aquesta distinció, el 1986, es col·locà una placa de pedra amb un perfil del poeta i una glosa sobre la docta casa, obra de Josep Maria Subirachs. Al seu davant podem llegir una silueta que Tomàs Roig i Llop féu de l'escriptor, dos fragments del mateix Espriu evocant els anys d'estudiant i l'amistat amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel i un fragment de la laudatio que pronuncià Antoni Maria Badia i Margarit en l'acte de nomenament.
Als disset anys, era a la Universitat. La meva adolescència arrossegava revoltes. Tristesa endins, enllà d'uns somnis efímers, canviants, era un noi silenciós i fred.
Quan vaig anar a la Universitat, vaig descobrir, entre molts d'altres, els homes del noranta-vuit castellà i els seus nebots però no fillols, els de la generació d'Ortega, entre els quals Gabriel Miró. Per un quant temps l'alacantí em va enlluernar, i vaig conèixer, quasi sencera, la seva obra. Mai no em varen plaure, ho lamento, Las cerezas del cementerio. Em convencien més les Figuras de la Pasión del Señor. Molt més, el Libro de Sigüenza, Nuestro Padre San Daniel, El obispo leproso i El ángel, el molino y el caracol del faro. I, per damunt de tot, Años y leguas, el seu últim llibre, si el record no em traeix. Encara de tard en tard l'agafo i el rellegeixo.
Salvant totes les distancies —a favor del prosista llevantí, naturalment—, una cosa ens unia: la lectura habitual de la Bíblia. Però ell llegia amb preferència, segons sembla, el Nou Testament. Jo, des de la infantesa, l'Antic. Ens unia també la preocupació per l'estil, el més a flor de pell, per les paraules. Ens separaven, en canvi, els respectius temperaments. Miró era, almenys en el camp literari, un sensual, excessiu fins a l'enuig. Jo em pensaria, amb risc d'autoenganyar-me, que no ho sóc gens.
A Barcelona, a començaments d'octubre de 1930, a la Universitat agitada d'aleshores, vaig conèixer un noi mallorquí, de Ciutat de Mallorca, que es deia Bartomeu Rosselló, un nom i un cognom normals i fins i tot vulgars a la seva illa. Ell solia assegurar que ens havíem conegut uns mesos abans, durant els exàmens del Batxillerat Universitari, però d'aquesta primera topada jo no en guardo cap record.
De seguida ens vàrem fer amics. A ell i a mi ens agradava molt parlar, i durant els anys universitaris, fins a la seva llicenciatura, pel juny de 1935, les nostres converses no varen tenir fi ni compte, al pati de Dret i a moltes altres bandes, dintre i fora de la Casa, ja sols, ja amb altres companys, nois i noies d'aquell temps, el destí dels quals ha estat, naturalment, molt divers. Parlàvem de tot i amb una absoluta llibertat, tal com és propi dels joves i característic de la nostra vida, però em penso que amb les nostres esmolades llengües no férem mal a ningú.
La meva relació amb Espriu s'acresqué qui-sap-lo quan, l'any 1980, la Universitat de Barcelona acordà d'investir-lo doctor honoris causa. Aleshores vaig haver de parlar amb ell diverses vegades. Primer, per a convèncer-lo que acceptés; després, per a endegar els actes corresponents. Ell s'hi resistí durant setmanes. No volia de cap manera rebre aquesta distinció de la «magnànima Universitat» (com anomenava sempre la de Barcelona). A la fi hi accedí, però amb una condició: que la investidura es fes en el decurs d'una sessió íntima, amb poca gent. I nosaltres, que preteníem de fer-ne l'acte inaugural del curs 1980-1981, al Paranimf, que ja imaginàvem ple de gom a gom! Després d'hores de parlar-ne, trobàrem la solució: la inauguració solemne del nou curs tindria lloc, com era costum, al Paranimf, al migdia, i seria en homenatge a Salvador Espriu. La vigília, al vespre, a la Sala de Juntes del Rectorat, amb una assistència que li asseguràvem que no atenyeria quaranta o cinquanta persones, li conferiríem els atributs de doctor. En canvi, no seria present l'endemà al Paranimf. No era el que desitjàvem, però així el projecte no deixava d'esdevenir realitat.[...]
Però ens interessa més la sessió del dia anterior, al vespre. Fou realment una reunió íntima, tal com ell ho desitjava. Íntima, breu, però punyent (em sap greu d'haver-ho de dir així, per tal com jo hi tenia un paper destacat, però no puc silenciar-ho). Acabada la sessió, Espriu començà d'enraonar. Es trobava bé entre nosaltres; tant, que aparentment no tenia ganes d'anar-se'n. Quan, per fi, arribà el moment de separar-nos, tots els que érem al Rectorat tinguérem el mateix pensament: si no s'hagués compromès a no acudir a l'acte inaugural de l'endemà (cosa que ens havia obligat a muntar-lo en dues etapes), no ens hauria costat gens de fer-l'hi venir. La Universitat sempre tenia per a Espriu una mítica força d'atracció. Però aquell vespre era un imant del qual no sabia desenganxar-se.
Altres indrets de Barcelona: