Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Casino l'Aliança del Poblenou és una entitat de caràcter recreatiu, cultural, social i mutualista fundada el 1868 per Lluís Remisa. La seva primera seu es va inaugurar el 1878 al carrer de Wad-Ras (ara del Doctor Trueta), número 20. El 1884 va traslladar-se al mateix carrer, però a la cantonada amb la rambla del Poblenou, i el 1919 es va ampliar. Avui, en aquest lloc, hi ha un bloc d'habitatges. El 1929 es va posar la primera pedra de la seu actual, tot i que les obres no es van acabar fins al 1944, quan s'inaugurà. El 1880 incorporà el Cor Apolo, de la Federació de Cors de Clavé; des del 1885 celebrà els seus propis jocs florals, i el 1894 instal·là un cinematògraf. Durant el franquisme es convertí en un dels centres que van potenciar els actes culturals de tota mena a favor de la cultura catalana. El 1994 l'entitat va rebre la Creu de Sant Jordi.
Fou un dels bastions on es donaren a conèixer molts cantautors i grups de la Nova Cançó. Així, el febrer del 1964, Raimon (Xàtiva, 1940) hi va fer el seu primer recital en solitari a Barcelona, i hi gravà el seu primer disc de llarga durada, amb dotze cançons, incloent-hi les quatre del seu primer disc, amb la popular «Diguem no», datada el 1963, i la menys coneguda «Cantarem la vida», del 1964. Les lletres d'aquestes cançons poden ser lectures adients amb l'indret, com també l'oda que Sebastià Sánchez-Juan (Barcelona, 1904-1974) dedicà al Poble Nou; un fragment d'Icària, Icària..., de Xavier Benguerel, que recrea una tarda de cine a l'Aliança de la seva joventut; un altre de l'elegia que Anton Sala-Cornadó dedicà al barri i, finalment, un episodi de L'home que adorava la Janis Joplin, de Xavier Moret (Barcelona, 1952).
Oda al Poble Nou
Una paner de forner fou bressol de ta lluna,
més gràcil que les altres, la dels vellets xirois;
l'estel polar és l'estel dels nois
que els deixà als dits la corda bruna.
Penjarelles de fruita i espolsadors carmins
clenxinen les teves petites botigues;
la teulada de vidre del mercat, als matins,
té somnis de sirenes i d'aurores antigues.
El vent duu flors de sol als teus balcons
—aigües de nacre, roba jogassera,
son enganxada als porticons
amb teranyines de la primavera.
Pintada amb esponges del teu cel,
fa l'ullet una casa marina;
el xiulet del tren esdevé gavina
i la cresta del gall, estel.
Ah Poble Nou!, sense les sals macàbriques
de Mar Bella en tempesta a la boca dels pobres
tindrien menys de plor les obres
filles dels dits que es fan sang en tes fàbriques.
Icaria passa amb trontoll de carros. Oh Poble Nou,
se't fongueren les ales com espelmes del segle dinou?
Oh Poble, quan et desdibuixes
en la nit amb esclats de fira i carrusels
ets tan a prop dels cels
que els teus carrers extrems rossegen de tombs
[d'àngels i de bruixes.
Casa de mals endreços amb encís
d'un clavicordi rogallenc, paraigua
vermell, sol polsegós ensonyadís,
i a la vorera uns arabescos d'aigua
i en la fosca rellotges sonants del paradís.
El cor loquaç fa pausa: l'oratjol
recull l'alè, com de violes;
oh Rambla del Triomf, d'ombres penjades, ¿voles,
en aletes d'ocell, al mar que et vol?
Via del sol solemne
—estrafet pel comerç; amb agulles de fusta—,
sents lluny petges de dansa?: adorem-ne
l'olor de glasses que l'espai degusta.
Entremig dels teus arbres i els focs de Sant Joan,
passaren, passaran els Júpiters a colles:
Salut! —jo cridaria en el meu cant—
Salut, oh Poble Nou, als teus carboners nets i plats-i- olles!
Visca l'oreig del teu abril,
l'onda que fa tremir l'antena,
la joia visual d'un salt a corda nena,
la gràcia d'arengades al rodanxó barril!
(Ah si mon verb tingués més tintura
per miniar ta fira infinita —terrissa, cistells... —
d'una saliva dura
llampant en la posta —sonora d'orguenells!)
Racó de nit claror verd-poma:
prestatges, cordills; conserves, fregalls.
L'esguard incoherent, en tos miralls,
vessa les gotes de la teva aroma.
Pels carrers del Poblenou (fragment)
Nouvingut als trenta anys,
amb dona i una filla,
vivia aclaparat
per quimeres i núvols,
contra la soledat,
la injustícia i el tren
que ens privava del mar.
Escoltava les ones,
les gavines i el blau
sota el pont de l'enyor.
Passejava encisat
per la Rambla, aturada
amb aire menestral
i somriure de festa,
sota el verdíssim arc
dels plàtans i els coloms.
Escoltava el compàs
i l'impuls d'un vell vals
davant de l'Aliança
i els versos d'un orat,
enamorat de Déu,
trencaven amb un salt
la tristesa infinita
d'una posta fugaç,
vençuda amb l'altivesa
d'un sòrdid general.
Cantarem la vida
Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
Lluitarem amb força,
lluitarem amb tota la força
per l'única possible,
perseguida vida nostra.
I guanyarem l'esperança,
sí, pujarem al camp de l'esperança,
temps i temps negada,
arrencada i trencada.
Sí, guanyarem l'esperança,
l'esperança de viure
lliures i en pau.
Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
Cantarem.
Vaig caminar sota la pluja fins a Jaume I i allà vaig agafar el metro fins a l'estació de Poblenou. Un cop en aquest barri, vaig caminar fins a la Rambla. Potser feia volta, però m'era igual: m'agrada caminar per la Rambla del Poblenou; m'agrada comprovar que té un encant similar al de l'altra Rambla, la de Barcelona, però que està mil vegades més buida; m'agrada aquesta sensació de caminar pel passeig central, entre els arbres. Mentre contemplava la façana de casa de nines de l'Aliança, vaig recordar un concert que hi havia fet el Sisa als anys setanta, en aquell període en què semblava que tota la ciutat era plena d'una energia fabulosa, quan flotava en l'ambient —almenys en el nostre ambient, el d'uns quants joves somiadors o somiatruites, segons qui ens jutgés— la sensació que aconseguiríem donar la volta a tota la caspa i a tota la grisor de l'Espanya franquista. «Hem de fer la primera comunió al balcó, disfressades de cavall...», cantava el Sisa, el cantant més visionari i més surrealista que mai ha donat Catalunya, amb els seus cabells esbojarrats i les seves ulleres amb vidres de cul d'ampolla. El Sisa...
Deixa't de filigranes, cargola't la bufanda al coll, fa fred. Adéu, Climent. Adéu, Pere. Tu, cap a ca l'Aureli; ells, botiguers, capatassos, contramestres endreçats, amb corbata i gorra nova, cap a L'Aliança: donen Hotel Imperial amb la Pola Negri. Quina flàvia, aquesta Pola, oi, tu? Tenir-la a casa, sempre a punt; et despertes a mitja nit i de seguida, si en tens ganes... Prou d'aquest coll!, quan t'engresques, ja saps quin pa s'hi dóna... Adéu-siau. Bona nit, Climent. No en vols? No gràcies, Pep. Els del Rellisquín, cacauets i xufles, un ral de barreja i deu de regalèssia; passa el 41: la claror lletosa de la fatxada anticipa la cara de difunt dels qui encasten el nas al vidre per mirar els cartells del programa. No falla; la pendular parella de la bòfia, amunt i avall, avall i amunt, maten temps, crien ombra, esclafen cues, clofolles, rates. Les Tres Gràcies del sortidor se'n foten, allà dalt: vinga escopir aigua i ensenyar el cul regalimós amb llefiscoses filagarses de molsa. Esglaons rosegats, ensulsiats; encara veus els crits d'en Florenci en la boca badada, desencaixada pel dolor, i en el gest exasperat del braç del senyor Ventura que li descarregava furiosos cops de palmeta. Te li abraones, el fas caure, li mossegues la mà: l'esgarip del mal, la repugnant ganyota, li cauen les ulleres; encastada al paladar, salabror de guix, fortor de nicotina. Aquí dins no hi tornaràs a posar mai més els peus! Fora d'aquí, salvatge, fora!; i, un cop al carrer: la veu del pare, on?... És veritat, Climent, això que fan córrer? És veritat que la bòfia va torturar el teu pare? Han trucat. Obres la porta: esporuguida darrera teu, la mare. El pare diu gràcies als amics i a uns veïns que en descobrir-lo pel carrer l'han acompanyat fins a casa. Es porta penosament un dit als llavis: no em feu preguntes, necessito ficar-me al llit, dormir, oblidar, si puc, per ara. Veu derrotada, fonda, prima. Era ell, però no la seva veu ni la seva mirada. Acaricia la galta de la mare, que l'ajudava a despullar-se. Va morir al cap de pocs dies, d'una embòlia. Qüestió d'estrènyer més els punys, de rosegar-te'ls... I tu, distraient-te amb la Pola Negri, les granotes, els tramussos...
Altres indrets de Barcelona: