Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La galeria forma part de la construcció gòtica del Palau que anar creixent de la façana del carrer de Sant Honorat cap a la plaça de Sant Jaume, amb la construcció de vistent entrada del carrer del Bisbe amb imatges de Pere Joan, a mesura que s'anaren adquirint les cases que es trobaven en l'entremig. Les obres foren encarregades a Marc Safont, reconegut mestre de cases, que hi treballà entre 1410 i 1425. Tenint a la vista l'esplèndida façana de la capella de Sant Jordi, l'escalinata i els estilitzats arcs gòtics de la galeria podem llegir dos fragments de Senyoria de Jaume Cabré. El primer narra els símptomes inicials que el poder i la immunitat no són eterns davant d'una malifeta com un assassinat. El segon exposa una acció que podria haver passat en el despatx actual del President de la Generalitat, situat a mà dreta de l'escala, en què Don Antoni Terradelles acusa a Don Rafel Masó, sa senyoria, d'haver assassinat l'Elvireta.
A les deu en punt del matí, sa Senyoria don Rafel Massó, regent civil de la Reial Audiència, s'asseia al seu ampul·losíssim despatx de l'Audiència al Palau de la Generalitat. S'hi asseia amb el cul encongit perquè les coses podien haver anat maldades i havia estat a punt de tenir un entrebanc seriós. Però al mateix temps començava a tranquil·litzar-se: no havia passat d'aquí... Va obrir un calaix on no tenia res i el va tornar a tancar. Amb les mans es va aferrar a la comodíssima cadira i contemplà les pintures i els cortinatges. Havia estat a punt de perdre tot allò... i el que era pitjor, havia estat a punt de perdre l'honor, el nom, la fama... Una esgarrifança incontrolada li va recórrer el cos i la calba li començà a suar sota la perruca. El càrrec, rai, va pensar. Perquè sabia que ningú, fes el que fes, durava eternament en cap dignitat i sempre existia l'amenaça de la destitució per recordar a tots els súbdits la fortalesa de l'autoritat del rei banyut, de Carles Quart el Banyes, Carles Quart el Cérvol de la Granja.
Don Antoni Terradelles es va recompondré la perruca amb un gest molt femení abans d'etzibar, per entremig d'un somriure de cianur, que si sa senyoria no hi tenia inconvenient, estava a punt d'iniciar una causa contra ell. Don Rafel, en comptes de fer-se el boig, va dir i per quin motiu, si es pot saber. Era una manera de facilitar-los les coses.
—Assassinat, senyoria.
Va haver de seure. Es va enfadar, va riure dient i ara quines bestieses, posà els ulls en blanc, tocà l'ase, va tornar a riure, va dir jo?, eh?, jo?, i ho negà tot, definint aquella història com una mentida bruta, i podrida. Els va instar a reconèixer si realment s'havien cregut aquella rastellera de disbarats i li va suar la calba. Va odiar l'Elvireta meva i el somriure gèlid del cabronàs del Terradelles. Fins que va demanar proves.
— Tenim el testament i la confessió del tal Ciset -va mentir l'advocat, acompanyat del somriure bondadós del notari Tutusaus.
— El tinc jo! —va cridar don Rafel
— O sigui, que existeix — feia caure les paraules com pedres, el notari—. El vaig redactar jo mateix, senyoria. I en dono fe. I en tinc copia — es va inventar.
—En Ciset va ser jardiner meu, sí. Però fot això son mentides!
Don Rafel va comprendre que havia de canviar de tàctica. Es va permetre uns segons de descans i va treure la capsota de rapè. Cony de mans que li tremolaven. Ho va voler dissimular amb un somriure i va començar a insinuar què volien, què demanaven, què els podia oferir: diners, poder, desigs no acomplerts, don Antoni, o és que mai no heu pensat en la possibilitat d'accedir al càrrec d'Oïdor Primer de la Sala Primera? Què. Però el rostre de l'advocat no perdia el somriure de verí. Aviat don Rafel es va adonar que el notari estava disposat a fixar quantitats i que el Terradelles es mostrava inflexible en la seva intenció d'iniciar una causa.
—Prohibeixo que s'iniciï cap causa en aquesta Audiència. — Sa senyoria va voler donar-ho per acabat.
— Molt bé —es va aixecar l'advocat davant del disgust del notari—. Recorreré al Capità General.
— Pobre de vós que feu això.
— I tant, que ho penso fer.
Altres indrets de Barcelona: