Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En la façana de la casa modernista que ocupa el xamfrà dret de muntanya de la rambla del Poblenou amb el número 227 del carrer Pallars, una placa de bronze, fixada el 2006, recorda que és el lloc on va viure Xavier Benguerel fins que es va haver d'exiliar el 1939. Pot ser un bon punt per llegir dos fragments de les Memòries que relaten quan anava a la mar propera i els seus inicis com a escriptor, lligats a l'ambient obrer del barri.
La platja ultratjada (Fragment)
Rambla poblenovina avall «cap a la mar de l'aigua blava»! No pas amb la tartana de l'avi ni amb l'Erasme, és clar. Des del principi, vull dir després d'haver escrit una primera petita novel·la Pàgines d'un adolescent, havia sentit en una mena de premonició, diem-ne, històrica —i ho repeteixo sovint—, que el meu barri es convertiria en el personatge principal de la meva obra. Ho recordo perfectament: molts vespres, després d'haver escrit Déu sap fins a quina hora (i ja aleshores amb la incòmoda però molt concreta sensació que tot allò que escrivia era provisional, a refer de dalt a baix), sortia al balcó del quart segona de la casa on vivia al passeig del Triomf, la rambla: contemplava llargament el paisatge nocturn del meu suburbi: no el dels «pintorescos i poètics» envelats i parades de fira, el de les processons o tardes de diumenge, el dels cavallets i dels balls a «La Mina», o als banys de la Marbella, sinó el de les vagues i les barricades, de les humiliacions, les lluites sindicals, el que de tant en tant, excedit, acorralat, es llançava frenèticament al carrer a prendre's la justícia pel seu compte... En aquella hora de la nit alta, el silenci era espès, feixuc, em feia l'efecte d'una cosa viva però extenuada, com les camisetes de gas i la veu mal tancada de la font, davant de casa...
Suposo que vaig arrencar a córrer gairebé rambla avall cap a la platja perquè el meu cordó umbilical amb el Poblenou es mantenia encara a través de tants anys ben bé com si fos de naturalesa infrangible, com el cordó que en bé o en mal m'unia a la meva obra, des de la meva infantesa, passant per la meva adolescència...
Després de llargues reflexions, de sortir moltes vegades al balcó de casa i escampar la mirada passeig del Triomf enllà, per damunt dels cúmuls de terradets i teulades, i dels garbuixos d'estenedors i xemeneies, fins a topar amb la ratlla blava i ajaguda del mar, vaig tancar-me a la meva cambra, i en un full de paper blanc vaig escriure amb amples majúscules HISTÒRIA DEL MEU SUBURBI.
De la meva obra, com dels cossos que em disposava a radiografiar, se n'exhalaria tuf d'olis, de greixos, d'anilines, de cànem, de suors concentrades... S'hi sentirien viure i morir obrers i «xinxes», barracaires i pobres, entre crits virolats de venedors ambulants, i trets de les pistoles dels sindicalistes barrejats amb les descàrregues dels màusers de la guàrdia civil. I en Mero, en «Sense» i la Consuelo. I les barraques de Pequín i de la Mar Bella. Fóra un aiguafort violent, arrencaria de viu en viu la pell a la realitat viscuda per l'atrafegada, pacient, ressentida gent humil del meu barri: amargada, trista, baladrera, que cada matí, fosc encara, posaven en marxa no sé quants milers de telers i forns i torns i calderes, i tota la manxesteriana maquinària, orgull de les estadístiques de fabricants i economistes. Aniria pels meus carrers amb els ulls oberts de bat a bat com mai. Seria, aquella, la meva primera autèntica novel·la. Tot s'oferia al meu abast, tot s'avenia a transformar-se en substància d'una obra de les que més tard se'n parla molt, de les que queden perquè han sabut imitar profundament i honestament la vida.
Altres indrets de Barcelona: