Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A la plaça de Goya, hi ha el monument en homenatge a l'advocat laboralista Francesc Layret, assassinat el 1920. El 1936, va se erigit, per subscripció pública. Després de la Guerra Civil va ser retirat i guardat en uns magatzems municipals fins que l'any 1977 va ser reinstal·lat. És una obra de pedra i bronze, amb diverses figures al·legòriques presidides per una figura femenina que alça el braç amb una torxa, simbolitzant l'esperit de lluita. Al seu darrera hi ha un obrer, un pagès i una dona amb un infant, evocant les classes més humils. Incrustada al pedestal de pedra hi ha un medalló de bronze amb l'efígie de Layret. Al seu davant, podem llegir un fragment de l'obra de teatre que Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991) i Xavier Romeu (Barcelona, 1941- els Monjos, 1983) van escriure per a reivindicar la seva figura i dos fragments de la novel·la Cabaret Pompeya, d'Andreu Martín (Barcelona, 1949), que reviu dues situacions que es relacionen amb Layret: la preparació del complot per assassinar-lo i el moment que es va dur a terme.
ACTOR 1
Francesc Layret, advocat, veí de Barcelona. Home de llei, que volies que les lleis fossin norma de justícia, que defensaves aquell que tenia raó en nom de la raó, que posaves la teva força al servei de la feblesa, així com el teu cos, mig partit en feblesa i força, hissava el teu cap amb un repte constant, i els teus ulls miraven sense parpellejar l'assassí comprat. Jo, en nom de tots, en nom dels que t'ignoren, en nom dels que voldrien que no haguessis existit mai, en nom dels que encara desesperen que t'haguessin matat, en nom dels que han oblidat el lloc on alçaren la pedra del teu monument, en nom dels que van anar morint rere teu, molts i molts que no sabien que tu havies mort perquè ells poguessin viure; jo, que no sóc ningú i que per tant a tots represento, et reclamo aquí, perquè ens parlis de la teva vida i de la teva mort.
El Miquel Jinete va tornar a empassar-se saliva, convençut ja que no el tenien agafat per enlloc, però va sostenir la mirada, impertèrrit en la seva actitud esverada, i va saber que havia guanyat o que, com a mínim, estava ben enrocat, fora del perill dels estratagemes del rival.
—Li foto, jefe? —insistia l'Espada, bavós. L'Arlegui no li va fer cas.
—Tens una manera de sortir-te'n, d'aquesta. Demostra'm que realment estàs de part meva. Et comprometries per mi?
—L'altre dia, li ho vaig demanar a propòsit. Vull lluitar contra l'anarquisme. Ho dic de debò. Els vull ajudar, a vostès. Ho vaig dir.
—Coneixes un tal Francisco Layret? —Parlaven en castellà.
—Què?
—Francisco Layret. El coneixes?
—És... un advocat, oi?
—Picaplets defensor d'anarquistes. Un esguerrat fastigós, trampós, que entabana els jutges perquè deixin anar aquests terroristes, que per culpa seva poden continuar posant bombes impunement. Francisco Layret, sí. Aquesta nit hem fotut a la presó més de quaranta capitostos de la CNT, però aquest Layret ja deu estar fent els seus tripijocs per alliberar-los. De què collons serveix la feina policial si després els jutges estan atrapats per aquests engalipadors?
El Miquel no podia fer sinó empassar saliva i esperar.
—Ens ajudaries a treure'l del mig?
Pausa tensa.
El Miquel va fer que sí amb el cap.
—Com ho faries?
—-Com... com ho feien el Moscoso i els seus. Muntaríem la paradeta al voltant del seu domicili i... l'envoltaríem, li faríem la mitjana canya. —L'argot deis assassins el feia més creïble.
L'Arlegui va afegir:
—Et deixaré anar. Aniràs a veure una persona que segurament ja coneixes. El Carlos Baldrich, àlies l'Onclo.
—Sí. Un carlí, militant del Lliure, amic del Moscoso. Ells dos i el Rodrigo se'n van carregar un a la plaça Urquinaona.
—Jo et diré com trobar-lo. Disposareu de vint mil pessetes, em sents? Vint mil pessetes. .
—Jo no vull diners —va murmurar el Miquel Jinete, capficat i tossut.
—Què vols?
—Primer, no vull que em cridin al servei militar ni que m'enviïn a l'Àfrica. I, segon, vull ser policia, com vostè. —I va afegir, donant-ho per fet:— I no puc sortir així. Diran que m'han tractat massa bé.
El cap superior de la policia va contenir un somriure d'aprovació. Li agradava com havia aguantat aquell xaval que amb prou feines tenia vint anys. Es va dirigir a l'Espada:
—Toca'l. Toca-li una mica la cara. Que pugui presumir de tortures.
—Li faig el trimotor? —es va il·lusionar l'home simiesc.
—No siguis idiota. Només una mica la cara. I deixa'l anar aquesta mateixa nit i sense treure-li les manilles, com si hagués escapat d'una llei de fugues.
Aquest dia 30 de novembre de 1920, al matí, van ser conduïdes al port les trenta-sis personalitats del moviment sindical, entre les quals hi havia Salvador Seguí i Lluís Companys, per ser deportades al penal de la Mola de Maó a bord del vaixell Giralda.
A les sis de la tarda, quan ja havien encès l'enllumenat públic, l'advocat Francesc Layret sortia de casa seva del carrer Balmes, número 26, trontollant sobre les crosses, per muntar al cotxe de l'esposa de Lluís Companys, que l'estava esperant. Tenien la intenció de traslladar-se a l'ajuntament per intercedir pels deportats. Un noi d'uns vint anys, vestit amb una granota blava de mecànic i una gorra grisa, va creuar el carrer àgilment, va passar per darrere del cotxe, va treure de la butxaca un revòlver, va allargar el braç per posar l'arma ben a prop del rostre de l'advocat i va prémer set vegades el gallet abans que l'home, atònit, es desplomes. Una bala li va perforar el front i li va sortir pel parietal esquerre, dues més li van destrossar els pòmuls, una de quarta, el nas, i les altres tres, a la babalà, es van clavar en el cos convuls que queia, una a l'axil·la dreta i dues a l'espatlla esquerra.
Segons els papers del Miquel Jinete, el noi de la granota es deia Fulgencio Vera, però l'anomenaven Mirete, i només va cobrar cent pessetes per l'execució. Al seu voltant, a les cantonades i a l'altra vorera, muntant la paradeta que havia de protegir-li la retirada, hi havia el Carlos Baldrich, l'Onclo, l'Ángel Coll i el Fulgencio Grísca. El Miquel no esmenta el seu nom.
La senyora Companys només va exclamar: «Pobre senyor Layret!».
L'endemà, els venedors de diaris a les cantonades cridaven:
«Assassinat Francesc Layret! Assassinat l'advocat dels obrers!».
Altres indrets de Barcelona: