Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El turó de la Peira o de Montadell està situat entre els antics termes de Sant Andreu de Palomar i Sant Joan d'Horta i entre les antigues rieres d'Horta i de Parellada. Als seus vessants s'aixequen els barris de Can Peguera i del Turó de la Peira. El 1936 s'inaugurà el parc del Turó de la Peira, i el 1947 es començaren a construir els blocs de cases del voltant. Al cim del turó hi ha una gran creu de ferro i un mirador des d'on es pot veure una bona vista panoràmica de Barcelona. En aquest punt podem llegir la cançó popular l'acció de la qual transcorre en un antic hostal amb aquest nom, recollida per Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1818-1884) en el seu Romancer català. Segons Joan Coromines, la majoria de les versions de la cançó aplegades per Milà provenien del Baix Empordà, sobretot de Verges (Hostal de la Pera), del Gironès, de Vic i del Maresme, i, més que derivar del mot provençal peira («pedra»), el terme deu provenir de Peire («Pere»), nom d'un bandit popular. També hi escau la lectura d'un fragment que rememora la lluita antifranquista dels estudiants universitaris, evocat en aquest lloc per Montserrat Roig (Barcelona, 1946-1991).
L'Hostal de la Peira
A l'hostal de la Peira oleta tres dames van anar,
diuen a la mestressa oleta què n'hi ha per sopar olà.
«N'hi ha tonyina amb ceba perdius per enllardar.»
Les dugues dames sopen, l'altra no vol sopar,
perquè està cansadeta vol anar a reposar.
«Agafa el llum tu, mossa, vés-les a acompanyar.»
La mossa n'és traïdora pel pany els va guaitar:
porten calcetes curtes, pistoles als costats.
Ja baixa i diu a l'amo: «Anit ens robaran.
Neu's-en al llit, mestressa, que anit em vull quedar».
La mossa n'és traïdora a l'escó es va posar.
Quan són les deu tocades els lladres van baixar,
quan n'entren a la cuina ella es posa a roncar,
tres gotetes de cera al pit n'hi van tirar;
la mossa n'és traïdora, ronca que més roncar.
La un ne deia a l'altre: «Ben dormida n'està».
Un braç de criatura al foc ne van tirar:
Qui està despert no dorm, qui dorm no es despertà».
Ja en surten a defora se'n posen a xiular,
la nina n'és discreta la porta els va tancar.
«Obre la porta, mossa, cent escuts te'n vull dar.»
«Ni per cent cinquanta la porta s'obrirà.»
«Aquell braç de criatura si me'l volguessis dar.»
«Treu la mà per la porta que el braç te vull donar»;
la nina n'és traïdora, la mà li va tallar.
«T'asseguro, criada, que me l'has de pagar;
amb sang de les tues venes la mà me'n vull rentar.»
Hostaler de la Peira, te'n pots ben recordar:
la criada que en tens la pots ben estimar,
que te'n librà la vida i l'hostal de robar.
De tres fills que tu en tens li pots donar a triar.
De quan ens crèiem els fills del sol
Després de la manifestació del dia trenta d'abril, que ens havia deixat sense esma, per allò de les corredisses, els brams i la por, es va convocar la concentració del Primer de Maig al Turó de la Peira. A mig matí hi vaig anar amb el que aleshores era el meu marit, dos amics i una noia, la nòvia d'un dels líders més importants de l'SDEUB, que feia el servei militar, en qualitat de castigat, a Sidi Ifni. Vam arribar primer a la plaça d'Eivissa, on vam trobar molt poca gent. Algú ens va dir que hi havia escaramusses i enfrontaments amb la policia a l'altra banda del Turó. Vaig començar a sentir la primera sensació física de la por: fred a l'espinada i un buit a l'estómac. Uns quants intentàrem d'aplegar-nos, però grups dispersos de la policia apareixien de sobte i ens dispersaven. Vam començar a intuir que seria un Primer de Maig deslluït. Aviat va arribar una nova consigna: ens tornaríem a concentrar a les quatre de la tarda dalt del Turó. Baixava gent amb el rostre encès: a l'altre cantó hi havia hagut gresca. Se sentia un aire d'entusiasme, no ens adonàvem que eren les escorrialles de l'èxit del dia abans. A les quatre, el nostre petit grup es trobà dalt del Turó: no hi havia ni una ànima. Ho he
escrit bé: ni una ànima. Avançàvem a poc a poc, amb el cos enterc i la mirada alerta, tot esperant que se'ns acostés un altre grup o bé que ens arribés l'eco d'algun crit. Res, silenci. Un silenci que no era silenci. No sé com explicar-ho, diria que era un silenci ple. Potser ple de la nostra por o la nostra incompetència per a entendre el que passava.
Quan vam ésser dalt de tot del Turó, vam topar-nos de sobte amb dos senyors que duien americana. L'un tenia el rostre apàtic, l'altre els ulls tristos. En veure'ns, es van alegrar. Els trets de les cares se suavitzaren. A mi allò em va fer molt mala espina. Ens van aturar i ens van demanar la documentació. Eren dos policies que ens havien reconegut, a la meva amiga i a mi. El dia abans havíem anat a portar un paquet a comissaria: era per a una amiga comuna que havia estat detinguda pel fet de repartir propaganda de la manifestació del Primer de Maig. Mentre ensenyàvem la documentado, el que tenia els ulls tristos s'abraonà damunt l'altra noia i la començà a estossinar de valent. Sobretot els ovaris. Nosaltres no vam fer res per a defensar-la. Ens convertíem en estàtues. De cua d'ull vaig mirar el rostre dels meus companys: el tenien de color de cera i jo vaig notar que em mullava tota. El policia dels ulls tristos havia reconegut la nòvia del líder castigat a l'Àfrica i s'hi rabejava amb la mateixa fúria de la criatura que destrossa la joguina més estimada del seu enemic. Després ens feren baixar per una escaleta a una bassa sense aigua. Hi trobàrem altres detinguts. N'érem bastants. Ens vigilaven policies dalt de cavall que rodejaven la bassa amb l'aire impassible. Des de baix veies només les potes dels cavalls, gruixudes, enormes, i els caps que semblaven uns bonys petits.
Altres indrets de Barcelona: