Miquel Arimany (Barcelona), 1985
SERRA DE PRADES
Majestat vertical dels faraons
tornada horitzontal i més extensa.
Un mur que no separa, ans fa d’espona
a un Camp format de multitud de camps,
talment un puzzle fàcil i homogeni,
amb la sorpresa a dins, en un embut de cingles,
del pujol riallós de Capafonts.
I tota tu a l’entorn, extensió
plana i suau, suavitat de prada
que es recrea una vila amb aquest nom,
il•luminant la teva austeritat
amb un vermell de mangra i flor boscana.
I una claror de cims que no es volen feréstecs
en un suau estendre’s sobre teu i del Camp.
Montsant
Un món dintre del món fent-se llunyà del món.
La vinya ofereix vi prop de secretes coves
on vides ignorades avui tornen de nou
a refer anacoretes somnis de solitud,
presència fugaç i meditació.
Solsona
L'aire que cada dia et renovella
ho fa sense esvair-te la fragància
de senyoriu antic i racons íntims
que demanen al cor un batec tendre.
Sant Carles de la Ràpita
La llum, talment sagetes batent damunt l'aigua.
I com espill de l'aigua, la blancor de les cases.
Montsià
Arbres com un ramat pasturant entre prades
I una terra escampada – muntanyes? Esquenalls
D'aquesta terra d'ampla grassor –, terra oliada
Amb un cel ample a sobre, polit com un mirall.
Paisatge urbà
Com una vella rere la finestra
passar mirava els del seu món petit,
el pas dels uns i els altres us contemplo.
M'enamora el pas d'un, els mots d'un altre
que percebo en fragment, talment el xiscle
lineal i veloç d'una oreneta
quan vola del seu niu de sota un ràfec
cap a un seu objectiu que jo ignorava
en un record d'infant que ara em retorna.
Veus i més veus, i rostres i figures,
vianants de l'entorn, del meu defora,
que m'ignoreu i jo sovint ignoro
que us duc ja a dins també, afegint-se a la càrrega
de tantes altres coses que aniran envellint-me.
Puigcerdà
Qui diria que sobre aquest rocall
que sembla de pedrera abandonada
s'hi remoguin en tràfec i traüt
sense perdre en el tràfic l'elegància
prou vilatans i forasters, aquests
d'ulls encuriosits i amb sobrera mirada
encara per a dur-la sobre el pla
on tot ho fa pessebre la distància
que pau nominaria qui no sap
que ja té propi nom i es diu Cerdanya?
I encara terra enllà, o terra endins,
d'un llac esplendorós el luxe et pagues
amb alts vigies que el ventet somou
traient-los música talment la d'àlbers.
Sonet per al comte Arnau
—Comte Arnau, qui t'ha dat aquestes cames
que mai no es cansarien de rodar?
Comte Arnau, qui t'ha dat aquestes flames
que immortalitzen el teu front profà?
Comte Arnau, qui t'ha dat aquesta cara
d'aspror de terra i faccions d'enuig?
Comte Arnau, qui t'ha dat aquesta clara
aparença de vent que xiula i fuig?
—Cent mil homes que em canten i m'admiren
i m'envegen cavall i cavalcar;
cent mil dones que em canten i sospiren
i pensen si em podrien aturar;
cent mil infants que a contemplar-me es giren:
no em comprenen i canten per cantar.
Pompeu Fabra: impressió i record
Et recordo quiet com el pas de la tarda,
com qui per ésser ardit no li cal moure pols;
més que muscle i cervell et recordo mirada,
com la mirada llarga dels estanys o dels rius.
Gest calmat, mà calmada i paraula segura,
lluny del vent i la flama, sospesant mot i mot
per fer-te entenedor sense branques podades,
sense moure en desmai llargues fulles balderes.
Et recordo allunyat -no com home, com pedra
que enriqueix un paisatge molt a prop de les deus;
et recordo sabut en espurnes de l'obra
presents a tots i feta indemne al marciment.
Et recordo futur: com ocell d'ales amples
entorn del cos erecte dut sense tibantor,
per damunt de la prada d'on naixeran els dies
amb flors de primavera entre neu i tardors.