Editorial Selecta - 1967 - Barcelona
Els deu primers estius de la meva vida, els he passats a Sant Feliu de Llobregat. Hi teníem llogada una casa dels afores -cal Mariano- que presidia un gran clos d'hortes i vinyes. La masia primitiva, un cop comprada per l'horticultor Simó Dot, pare del cèlebre roserista, va ser objecte de reformes i sobretot d'addicions. Li varen afegir un pis i varen prolongar els que ja tenia. El conjunt era ample i, per a la seva època, còmode, però sense gens d'estil ni de caràcter. Val a dir que, a l'infant que era aleshores, aquests defectes no li feien fred ni calor. [...]
Sobre l'aigua verdosa del safareig gran, poblat de capgrossos i de granotes, penjaven unes bardisses, i davant d'elles, gairebé sempre, fix, i vibrant com la sageta que no acaba de clavar-se en el fitó, hi havia un espiadimonis. Dins el clos que constituïa el nostre reialme, creixien mitja dotzena de figueres, un parell de nesplers, tres presseguers, algun codonyer, tres acàcies, tres plàtans i una dotzena de pereres que cobrien de cap a cap la tàpia més pròxima al poble. En els marges que més o menys queien sota el nostre domini, i que eren nombrosos, creixien tota mena d'herbes i de mates amb un gentil desordre. En canvi, en les plantacions hortícoles, tot era ordre, correcció i rètols. El conjunt, per a mi almenys, era ideal. Respectava sense gaires dificultats els hivernacles i les hortes i jugava del matí al vespre pels patis i pels safareigs. [...]
Molt d'hora també vaig contraure un vici que no m'ha abandonat mai i que sols ha cedit sota el pes dels anys: el vici d'enfilar-me als arbres. Al clos de cal Mariano, n'hi havia de totes les mides; vaig poder començar per unes figueres de poca alçada, la soca de les quals cuitava a bifurcar-se oferint un estrep fàcil d'assolir. Vaig poder passar a una mena de segon grau constituït per les pereres, d'escorça menys inofensiva, però de branques relativament baixes, i vaig acabar per assaltar els plàtans que creixien vora el safareig gran i que demanaven aptituds realment notables. Déu meu, si n'he passades, d'hores, a dalt dels arbres! Hi he berenat, hi he fet conversa, hi he somniat, gairebé hi he dormit. I, no sé si és obra de la sort o de la vocació, els arbres no em són responsables de cap caiguda greu, ni de cap braç trencat, ni de cap peu desllorigat.
La masia de Palautordera on vàrem passar l'estiu a partir dels meus quinze anys reunia belles condicions per al conreu de la poesia. No era feréstegament solitària, però permetia de reduir al mínim les relacions socials. I de fet, durant els primers anys, no vàrem tenir gairebé cap mena de contacte amb la gent de la vila i ben poc amb els pagesos de les masies circumdants. El Montseny hi ofereix el seu aspecte més grandiós i alhora el menys abrupte; la seva mola s'alça des dels dos-cents metres fins als vuit-cents d'una sola embranzida, sense replans ni excrescències que en dissimulin la majestat. És una muntanya neta, definida. La seva silueta, que he contemplat durant tantes hores del dia i tantes hores de la nit, és la mateixa que dibuixaria un infant a qui diguessin: "Dibuixa una muntanya".
I això, aquesta mena de classicisme escolar, no li lleva gens de gràcia. Els dies clars amb la seva gamma de blaus i de violetes, de porpres i de grisos, els dies rúfols amb la seva caputxa de boires, de nits, esquitxada de llumetes i coronada d'estels, mai no és lletja ni vulgar. Sempre encanta els ulls i eleva l'esperit amb ascensors ràpids, però imperceptibles. Vaig provar més d'una vegada de cantar-la en els meus versos, però confesso el meu fracàs: mai no vaig trobar res digne d'ella. No era un tema per a mi. La muntanya mena a l'epopeia, i l'epopeia no és el meu gènere.
La masia de què jo parlo havia estat propietat del sabonaire Lafont i li havia quedat el nom de la Saboneria; d'un temps ençà sembla que va perdent aquest nom escumejant i agafant el nostre. A la banda nord té el Montseny, a la de migjorn s'enfronta amb el Corredor, a llevant amb el Montnegre i entre una i altra muntanya s'estén una serra baixa, millor diria abaixada, darrera la qual s'endevina el mar. Suposo que el meu germà mirava en aquesta direcció la nit que va compondre aquest hendecasíl·lab:
vers la marina hi ha un repòs excels.
Al peu de casa tenia el carrer Ample, que havia estat la via millor de la ciutat durant un parell de segles i que en el meu temps conservava encara un aspecte nobilíssim del qual, ho confesso, a penes vaig adonar-me. El trobava fred, amb poques botigues i no gaire circulació. Potser la sola cosa que va impressionar-me des de la primeria va ser la Plaça de Medinaceli amb el seu reixat (després estúpidament suprimit), la seva vegetació atapeïda, frondosa i acollidora, després negligentment esclarissada, i la seva graciosa columna amb els dos fanals coronada per l'estàtua de Galceran Marquet. No sabia que allò era un "square" anglès fet i pastat, però hi girava els ulls amb una admiració tenyida de sorpresa. Al carrer Ample es dreçava i es dreça encara, tota convalescent de les ofenses, la basílica de la Mercè. Hi entrava de tant en tant amb "Madrina", però en sentia parlar contínuament a les altres ties, que hi feien totes les seves devocions i hi passaven moltes hores. La Capitania General, d'aspecte força més modest que avui, m'oferia l'espectacle d'una guàrdia i d'unes entrades i sortides de militars. La llarga paret, sense portes, del Parc d'Enginyers accentuava la desolació del darrer tram del carrer Ample i feia pressentir el gran esbatanament de la Porta de la Pau.
En general, per anar i venir del col·legi tant el meu germà com jo passàvem pel carrer dels Escudellers. Fins a l'indret on fa la recolzada, i que avui, potser per influència de Nicolau d'Olwer, que va ser tinent d'alcalde i hi va viure tants anys, ha canviat de nom i ha pres el de la via que realment sembla prolongar, la d'Avinyó, era un carrer perfectament burgès.
Però deixem de banda les generalitats. Acabats d'entrar a l'alma mater barcinonensis, ens vàrem veure embolicats en una vaga i vàrem apedregar les finestres de les aules que donaven al claustre. A la Plaça de la Universitat hi va haver avalots, cridòria, acudits burlescos o simplement desvergonyits i alguna càrrega de policia. Tot plegat va excedir un xic dels límits consuetudinaris i ens va valer un càstig col·lectiu: ens varen suprimir els exàmens del maig i només, per salvar el curs, ens fou permès de presentar-nos a la convocatòria del setembre sense dret a obtenir-hi sinó "aprovat" o "suspens".
La cosa no ens va fer gaire gràcia. Representava llevar a l'estiu la seva meravellosa independència, dedicar-hi algunes hores a repassar les assignatures i jugar-se el curs a una sola carta. Crec que va servir-nos d'escarment. En les gresques successives, la nostra promoció va donar senyals d'una certa prudència. [...]
El millor record de les meves primeries és el del doctor Rubió i Lluch, tot i que van ser ben poques les temporades que va ocupar la seva càtedra. Començava a tenir anys; patia dels ulls; confiava el pes del curs al doctor Parpal, que era l'auxiliar omnisapient i ubicu de la Facultat de Filosofia i Lletres en aquell temps. Però, en les poques lliçons que va donar, un dia, d'esquitllentes, va esmentar el nom del poeta Paul Verlaine. Verlaine? El nom em sonava; gaudia d'una memòria força feliç per a la literatura. Ja ho tinc! Feia poc, a la vitrina de can Bergé, una llibreria francesa de la Rambla del Mig, vora el Passatge Bacardí, en un dels meus itineraris, havia vist una portada groga que deia: "Paul Verlaine — Choix de Poesies — Avec un portrait de l'auteur par Eugène Carrière". Uns mesos després, trobant-me "en forma", el vaig comprar. El vaig llegir tot en poques hores.