Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Al llarg del segle XVIII els Falguera van engrandir i reformar la casa pairal de Sant Feliu diverses vegades, dotant-la d'un aire de palau neoclàssic que ha persistit, malgrat d'altres reformes fins als nostres dies. Durant el segle XVIII els Falguera van emparentar amb els Cortada, família que també gaudia d'una important fortuna. Ja en el XIX, Escolàstica d'Amat i d'Amat, una néta de Rafael Amat i de Cortada, el baró de Maldà, es va casar amb el primogènit Ramon de Càrcer i Falguera. Així doncs, fou com el dietari Calaix de sastre, de 60 volums manuscrits del baró de Maldà, va anar a parar a mans dels descendents de can Falguera. Fins al punt que el marquès de Castellbell el va poder mostrar a Josep Pla. En l'encara esplèndid jardí presidit per una font amb una estàtua de Neptú, obra de l'escultor Dubray, de 1858, o bé en alguna de les sales nobles de l'interior podem llegir diferents textos que s'hi relacionen. Primer, un fragment de Calaix de sastre que descriu la casa i els seus entorns tal com la va freqüentar. Segon, un fragment del retrat que Josep Pla féu del marquès de Castellbell, descendent del baró. I, tercer, un fragment de les memòries de Carles Soldevila (Barcelona, 1892–1967) que evoca les seves estades d'infant, als estius, a Sant Feliu de Llobregat.
La casa de més nomenada és la de Falguera, que, a més de ser gran, l'adornen unes belles galeries que circueixen per detràs la casa d'aquells senyors, pintades al fresco a la vista de l'hort, al ponent. Serveix de sostre a la dita galeria de cap a cap un frondós parral impenetrable per l'espesura de sos pàmpols casi als raigs del sol en lo temps rigorós de l'estiu. Hi ha un jardí, que s'hi passa des de la galeria a peu pla, a modo d'un parterre, que fígura sos bonics dibuixos matisats de vàries flors, amb un gran sortidor o safareig a baix prou fondo, dins del que hi ha peixos i alguns de grossets, havent-hi un petit sortidor a l'últim del Jardinet de dalt. Des de lo safareig gran continua una gran horta amb bells caminals que la hermosegen, amb molta fruita i arbres, incloses en dita horta dos casetes de masovers dels senyors de Falguera, que la cuiden, i també del gran fruiterar dins del recinto. Tornant a la descripció que he fet de la galeria, noto que a més de les pintures al fresco està sentat sobre de sa bóta una estàtua del déu Baco fet de pedra, dins de un ninxo, per remate de la galeria.
Un dia, ja fa uns quants anys, vaig anar amb uns amics a la seva casa de Sant Feliu de Llobregat, convidat a dinar. Trobàrem el marquès en el gran jardí de la part del darrera de la casa. El jardí tenia un aspecte molt hivernal. Portava una gran capa fins als peus, de color fosc, francesa, de gentllhomme cam-pagnard i una gorra gavatxa. El dinar fou bo. El menjador fou d'una fredor glacial. Tots hi passàrem molt de fred.
Però el curiós és això: totes les vegades que em vaig trobar amb el baró de Segur, s'excusa llargament de la fredor d'aquell dinar.
-Però no pateixi, faci el favor!-li deia jo-. Aquell dia el que tingué més fred fou vostè. Nosaltres érem més joves i no teníem fred.
Això em deixà perplex, perquè mai no havia sentit ningú, en aquest país, que donés excuses pel fred. El marquès de Castellbell fou un home molt correcte, d'una cortesia excepcional. En aquest sentit fou únic en el seu temps.
Fou en aquell dia de la fredor de la seva gran casa de Sant Feliu del Llobregat, quan ens mostrà, en un pavelló del jardí-a Vergés i a mi-el manuscrit original del «Calaix de sastre» del seu avantpassat, el baró de Maldà, de l'època de la Revolució francesa. Aquest és un gran llibre, molt llarg, prodigiós, que escriví el senyor Amat i de Cortada. Aquest llibre no s'ha editat complet - com algunes coses importants d'aquest país. Per què? Jo no ho sé pas. Li vaig demanar al marquès sobre el petit extracte que del llibre de Maldà s'havia fet.
- El vell baró de Maldà visqué millor que no nosaltres, a pesar dels esdeveniments polítics. Escriví un dietari - cada dia. El «Calaix» és interessantíssim. Ara, el resum del que vostè em parla està bé, però Maldà era molt més que el que diu el llibre.
- És gairebé segur. Indefectible.
El marquès de Castellbell ha mort. El menys que se'n pot dir és que fou un home molt complex - molt més de la complexitat corrent.
Els deu primers estius de la meva vida, els he passats a Sant Feliu de Llobregat. Hi teníem llogada una casa dels afores -cal Mariano- que presidia un gran clos d'hortes i vinyes. La masia primitiva, un cop comprada per l'horticultor Simó Dot, pare del cèlebre roserista, va ser objecte de reformes i sobretot d'addicions. Li varen afegir un pis i varen prolongar els que ja tenia. El conjunt era ample i, per a la seva època, còmode, però sense gens d'estil ni de caràcter. Val a dir que, a l'infant que era aleshores, aquests defectes no li feien fred ni calor. [...]
Sobre l'aigua verdosa del safareig gran, poblat de capgrossos i de granotes, penjaven unes bardisses, i davant d'elles, gairebé sempre, fix, i vibrant com la sageta que no acaba de clavar-se en el fitó, hi havia un espiadimonis. Dins el clos que constituïa el nostre reialme, creixien mitja dotzena de figueres, un parell de nesplers, tres presseguers, algun codonyer, tres acàcies, tres plàtans i una dotzena de pereres que cobrien de cap a cap la tàpia més pròxima al poble. En els marges que més o menys queien sota el nostre domini, i que eren nombrosos, creixien tota mena d'herbes i de mates amb un gentil desordre. En canvi, en les plantacions hortícoles, tot era ordre, correcció i rètols. El conjunt, per a mi almenys, era ideal. Respectava sense gaires dificultats els hivernacles i les hortes i jugava del matí al vespre pels patis i pels safareigs. [...]
Molt d'hora també vaig contraure un vici que no m'ha abandonat mai i que sols ha cedit sota el pes dels anys: el vici d'enfilar-me als arbres. Al clos de cal Mariano, n'hi havia de totes les mides; vaig poder començar per unes figueres de poca alçada, la soca de les quals cuitava a bifurcar-se oferint un estrep fàcil d'assolir. Vaig poder passar a una mena de segon grau constituït per les pereres, d'escorça menys inofensiva, però de branques relativament baixes, i vaig acabar per assaltar els plàtans que creixien vora el safareig gran i que demanaven aptituds realment notables. Déu meu, si n'he passades, d'hores, a dalt dels arbres! Hi he berenat, hi he fet conversa, hi he somniat, gairebé hi he dormit. I, no sé si és obra de la sort o de la vocació, els arbres no em són responsables de cap caiguda greu, ni de cap braç trencat, ni de cap peu desllorigat.
Altres indrets de Sant Feliu de Llobregat: