Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Masia situada a l'entrada del poble, a mà esquerra, avui a tocar de la nova línia fèrria del TGV. El nom li ve, tal i com documenta el mateix Soldevila, de ser propietat de l'antic sabonaire Lafont. Tant Ferran Soldevila, amb anotacions al seu dietari i alguns poemes com Carles Soldevila amb un fragment de les seves memòries, van fixar les vivències que hi tingué de la infantesa fins a l'edat adulta en aquesta geografia aleshores molt rural, presidida per la mola del Montseny.
Palautordera, 13 desembre.
Ahir vaig venir jo. Avui ha vingut Yvonne. A mitja tarda he anat una mica carretera enllà. En girar-me, he contemplat la casa, que ara més que mai ens és refugi. Fumejava de pressa, de pressa, sota el cel boirós, damunt la teulada molla i envellida, la xemeneia del menjador. La casa m'ha fet l'efecte d'un vaixell, enmig de la mullena. Que ens duu a tots, cal esperar que a port. I aquesta altra sensació: la part nova de la casa ja comença a semblar vella. L'he tinguda per primera vegada. I és vella de trenta anys.
La masia de Palautordera on vàrem passar l'estiu a partir dels meus quinze anys reunia belles condicions per al conreu de la poesia. No era feréstegament solitària, però permetia de reduir al mínim les relacions socials. I de fet, durant els primers anys, no vàrem tenir gairebé cap mena de contacte amb la gent de la vila i ben poc amb els pagesos de les masies circumdants. El Montseny hi ofereix el seu aspecte més grandiós i alhora el menys abrupte; la seva mola s'alça des dels dos-cents metres fins als vuit-cents d'una sola embranzida, sense replans ni excrescències que en dissimulin la majestat. És una muntanya neta, definida. La seva silueta, que he contemplat durant tantes hores del dia i tantes hores de la nit, és la mateixa que dibuixaria un infant a qui diguessin: "Dibuixa una muntanya".
I això, aquesta mena de classicisme escolar, no li lleva gens de gràcia. Els dies clars amb la seva gamma de blaus i de violetes, de porpres i de grisos, els dies rúfols amb la seva caputxa de boires, de nits, esquitxada de llumetes i coronada d'estels, mai no és lletja ni vulgar. Sempre encanta els ulls i eleva l'esperit amb ascensors ràpids, però imperceptibles. Vaig provar més d'una vegada de cantar-la en els meus versos, però confesso el meu fracàs: mai no vaig trobar res digne d'ella. No era un tema per a mi. La muntanya mena a l'epopeia, i l'epopeia no és el meu gènere.
La masia de què jo parlo havia estat propietat del sabonaire Lafont i li havia quedat el nom de la Saboneria; d'un temps ençà sembla que va perdent aquest nom escumejant i agafant el nostre. A la banda nord té el Montseny, a la de migjorn s'enfronta amb el Corredor, a llevant amb el Montnegre i entre una i altra muntanya s'estén una serra baixa, millor diria abaixada, darrera la qual s'endevina el mar. Suposo que el meu germà mirava en aquesta direcció la nit que va compondre aquest hendecasíl·lab:
vers la marina hi ha un repòs excels.
Nit
Dels camps s'eleven veus fines i estranyes;
vers la marina hi ha un repòs excels;
coronen la foscor de les muntanyes,
pàl·lids i tremolosos, els estels.
Jo só abocat a ma finestra. Enfora
la nit sa via avellutada fa.
Un rellotge ha sonat lentament l'hora:
la mitja nit acaba de passar.
Eixint de cambra on encar llum vigila,
una música antiga, gerda i bona,
llisca sobre el silenci de la vila,
i en la pau de la nit dolçament sona.
De sentir de bell nou la cançó amiga,
l'ànima a poc a poc s'amoroseix,
sembla envaïda de suau fatiga
i en enyorança fonda defalleix.
¿On és aquella gràcil estimada
que en l'hora matinal i beneïda
em féu gustar la vida desolada,
però també la joia de la vida?
Ja d'ella no sé res. Ja no sé on mira
l'esguard que amanyagava tot mon ésser,
ni quina terra petja, ni on sospira
la veu que en el record encara em bressa.
Mes, nit alta, quan tot és adormit,
que sols en vetlla les estrelles són,
sento difondre's dins mon esperit
com un esglai dolcíssim i profon:
que encara en el silenci d'alta nit
sento el seu pas suau damunt del món.
El meu cor allà baix
El meu cor allà baix, en la vall del Tordera,
entre pins i pollancs,
amunt per la rosta drecera
fins a la masia dels porxos blancs.
La veuria de lluny, tan alta, tan clara,
que em somriu entre la verdor,
amb tendrors de promesa i de mare,
la meva llunyana alegria, la meva claror.
Ja he passat el canyar d'ombra blava,
la faixa dels avellaners.
Pins menuts que em volteu, jo us plantava
en els meus dies juganers.
Veig l'estesa de roba blanca
resplendint al sol del migjorn,
voleiant al llarg de la tanca,
mocadors saludant mon retorn.
Un gos ha bordat i un altre el seguia;
quan m'han conegut, quins glapits i quins salts!
I vola el meu nom per la masia,
des de l'alegria dels porxos alts!
Tot m'hi atrau, m'hi recorda, m'hi espera,
lluny d'aquests dols angoixants i mesquins...
El meu cor allà baix, en la vall del Tordera,
entre estepes i pins!
Clarors en l'ombra
Hi haurà dolces lluors dins la cisterna avara
i estrelles resplendents en la fosca del cel,
tremolarà la llum de l'alba, sola i clara,
i el pou servarà al fons, amagat, un estel.