La Campana - 1993 - Barcelona
Jo recordo que quan era jovenet anava a «L'Esquella de la Torratxa», allí mateix, a la Llibreria d'Antoni López, a portar-hi els meus dibuixos. Ara, des del balcó de l'hotel, veia el local on hi havia hagut la Llibreria Espanyola del senyor Antoni López i Benturas, un personatge pintorescament avar, com arrencat de les pàgines més reeixides de Molière. Un dia (cal imaginar la situació d'un noi enormement acoquinat —que era jo— acarat a un vell, garrepa i experimentat) em va preguntar per què volia les tres pessetes que pagava per cada caricatura publicada. Vaig ruboritzar-me i vaig balbucejar que «per anar al cine, o per comprar-me cacauets, o tramussos, o regalèssia, o qualsevol altra cosa». I l'home em va interrompre bruscament: «Mentida! Les vols per anar de meuca. I això et farà més mal que una pedregada. T'ho estalviaré: d'ara endavant pagaré al teu pare els ninots publicats, i que ell et doni els diners que li sembli bé.» Des d'aleshores, el senyor López ja no em va pagar mai més. I potser no caldria afegir que tampoc, en cap ocasió, va donar al meu pare ni deu rals. Recordo que un vespre, a la Llibreria, jo hi restava embadalit escoltant l'animada conversa que hi tenien diversos intel·lectuals, que feien penya en el local. L'adolescent que era jo s'extasiava veient de prop homes d'un gran renom, als quals tenia ocasió de sentir-los a la vora. També tinc bona memòria que un vespre va arribar a la Llibreria en Feliu Elias, el meu admiradíssim Apa del qual n'esdevindria un gran amic, de la mateixa manera que sempre n'he estat un tossut admirador. Va venir a la Llibreria ben vestit, amb el coll emmidonat i amb un impecable nus de corbata —com sempre— i, eixut de mena, no gens comunicatiu amb els habituals de la penya, se'n va anar directament al vell Antoni López i li va dir:
—Vinc a cobrar el número passat.
—Molt bé. Aquí ho tinc preparat. El vell López va obrir la caixa forta i en un dels prestatges hi havia una columneta ben feta de monedes de dues pessetes, encimbellada per una altra d'una pesseta. La susdita columneta de monedes aguantava un paperet doblegat en angle recte en la part davantera del qual hi havia la paraula Apa. El vell López va agafar els diners i els va lliurar al gran dibuixant, tot dient:
—Set per tres, vint-i-u. Aquí teniu les vostres vint-i-una pessetes.
L'Apa, sobri i feréstec, va replicar:
—Tres per vuit, vint-i-quatre. El senyor López va argumentar que havia comptat bé els dibuixos, i eren en nombre de set i l'Apa, més aviat malcarat, va argumentar que no calia discutir i que la cosa més senzilla d'aquest món era treure un número passat i comptar-los.
—No cal! Si vos ho dieu, ho crec. Però jo hauria jurat que eren set ninots.
Remugant, va obrir la caixa registradora i va treure tres pessetes més. Les hi va donar, magnànim:
—Teniu, i en pau. Però jo hauria dit que eren set caricatures —va repetir. L'Apa va embutxacar a l'armilla les tres pessetes, va mormolejar sense gaire vehemència un bona nit col·lectiu i va desaparèixer. Encara ressonava la campaneta de la porta d'entrada i el vell López va dir a tots els contertulis:
—Recony, quin jesuïta!
A casa meva, és clar, vaig mirar el número anterior de «L'Esquella» i l'Apa hi tenia efectivament, vuit dibuixos.
Vaig triar l'hora violeta perquè és la meva hora. És una hora que no coincideix amb la d'Eliot, quan sentim l'espatlla cansada del tràfec comptable (bancari?) i arribem a casa, al vespre, al capvespre, a l'hora baixa illenca. La meva hora violeta, generalment, coincideix amb la primera llum del dia i la veig del llit estant, que mai no està situat a la Rambla, més aviat al nord-est de la ciutat, al Highgate barceloní, el Guinardó. Per aquesta raó vaig triar «una» hora violeta a la Rambla. Encara, la meva hora violeta més aviat coincideix amb la segona endreça de la novel·la homònima de la gran absent del llibre pel qual escric aquestes ratlles, Montserrat Roig. A l'hora violeta d'aquell dia, però, vaig arribar puntualment a la cita. Vaig aparcar el cotxe davant de la catedral operística nostrada, el Liceu. L'aparcament en si ja era una venjança, perquè l'hora violeta no és l'hora de la guàrdia urbana, imposadament cobdiciosa, funambulesca, que feia poc m'havia metamorfosat el temps de comprar un diari amb una quantitat astronòmica. L'aparcament davant del Liceu, amb els llums de la façana encara encesos, reflectits damunt de la planxa del meu cotxe, era una venjança de la grua, encara més cobdiciosa. Ella, la grua, té necessitat de dormir i, semblava, una escriptora, no. Tan sols baixar de l'automòbil vaig ensopegar amb una Julia Roberts desmemoriada: s'havia oblidat del vestit elegant d'anar a l'òpera californiana i lluïa, és una manera de dir-ho, el vestit laboral. També havia perdut per algun racó Richard Gere i, per adobar-ho, havia confós la Madama Butterfly amb un Donizetti. Hollywood, com la nostàlgia, ja no és el que era. Una passa més i un mocador petit, blanc, amb puntes fetes a un coixí del Maresme. Un mocador que no havia caigut a l'arena de la Barceloneta propera, ans a l'asfalt de la Rambla. No hi havia dubte: era propietat de Luciano, de pavorosa veu i, imaginem, compte bancari. Quan acabés la meva feina, el meu esmerç aquell dia d'hora violeta, aniria a la seva recerca i l'hi donaria. Un tenor sense mocador petit, blanc, amb puntes d'un coixí del Maresme no és ningú, no pot acompanyar dos de pit ni aixoplugar essències d'eucaliptus, tan bones pels bronquis d'alta cotització internacional.
Sóc filla de l'aigua i dels còdols i dec el nom a l'islam que em va voler emparentar amb les ramles de les muntanyes de l'Atles. M'han trepitjat a peu i a cavall, 'han bombardejat i m'han foradat per fer-hi lloc als trens. M'han guarnit de flors i d'ocells, de llibres i de llums. He servit per servir el cafè i per fer d'aparador de les vanitats. He escoltat l'espetec de piules i de trets i el so coral d'alegries futboleres i d'aires democràtics. Sobre meu han passat reis d'Orient i Reis d'Espanya, toreros i milionaris, mariners americans i marietes locals. Barons i banquers, tenors i monges, bergants i virreines m'han convertit en el seu saló de rebre. I ja no parlo dels actors i actrius que he acollit, perquè en el meu decorat tothom actua d'una o altra manera. Sóc pacient com la terra i inquieta com la història. Em furguen l'entrecuix per fer-ne aparcaments intel·ligents i jo continuo immutable. Però a vegades n'hi ha prou amb una petita novetat, un rostre inesperat, una vibració diferent perquè om noti la tafaneria de l'aigua que algun dia vaig ser i acabi xuclant el nouvingut fins a domesticar-lo.
Així va passar un divendres del mes de maig de 1992. Havia estat una nit de festa per la cosa del futbol. El dia abans, les banderes del Barça acompanyaven l'equip i la seva primera copa d'Europa pels carrers de la ciutat. Retuda, em vaig donar la llicència d'una petita becaina abans que els de la Boqueria comencessin a fer-me pessigolles arrossegant caixes de peix i de verdures. Però la matinada va arribar de seguida i vaig sentir-me mirada de prop, agafada de la mà amb la pressió justa per notar-me acompanyada sense arribar a veure'm posseïda. Em va costar una mica saber que aquella sobtada expectació formava part d'una mena de complot. No era la mirada encisada del pintor, ni la llambregada ràpida del turista. Es tractava d'una mirada impertinent, d'aquelles que acaben fent un forat de filaberquí entre les celles. Una mirada resistent i inquisidora, que no baixava mai la intensitat i que anava cobrint tots els racons del meu territori.
L'Hotel Internacional és just davant del Liceu. Fa uns lustres, com a mínim un onze de setembre li van cremar la bandera espanyola que s'entestava a mantenir al pal, tot i que si més no la prudència i el sentit comú aconsellaven guardar-la al rebost, almenys aquell dia. Al balcó, tot de gent que té a veure amb aquest llibre: Agustí Carbonell, Jaume Fuster, Màrius Serra, Josep M. Espinàs, Isabel Martí, Joan Barril... Al bar, britànics amb samarreta, jugant a escacs, amb les mateixes pintes que gasten a Lloret o a S'Arenal. Aquests treballen construint l'hotel Arts. El televisor és encès però ningú no el mira. Hi ha sintonitzada TVE l. Hi passen una pel·lícula argentina: El profesor patagónico. Segons el diari, «en un tren que porta a Esquel, a la llunyana Patagònia, coincideixen un professor d'història, una mestra d'escola que és a punt de fer la primera feina i un cantant pop amb una aventura, que serà la primera decepció». Al menjador que hi ha al costat del bar, totes les taules són parades per l'esmorzar. Des del balcó, més enllà de la vorera central, el Liceu, i aquests fanals que hi tenen, a la façana, encesos. Quin orgull ser, com a contribuent, un dels que paga els milers de milions de dèficit d'aquest teatret que només visiten vuit mil persones l'any. Davant del Liceu hi ha les escales de l'estació del metro que pren el nom del teatre. Hi ha dues boques, una que acull els viatgers que van en direcció Montbau i l'altra els que van cap a la Zona Universitària. Són les mateixes boques que jo feia servir, de nen, per venir a veure les putes del Barri Xino. Hi venia als dotze anys. Encara que ara a molts els pugui semblar inconcebible, per un nen de pis, de Sants i introvertit, "anar a Barcelona" era una aventura. Hi anava amb por. La por la notava perquè un cargolí em destrossava l'estómac. Me'l destrossava sobretot quan s'obrien les portes del metro i començava a pujar les escales cap a la Rambla, aquesta mateixa Rambla que ara observo des del balcó de l'habitació 214. I ¿per què la por? Perquè mentre pujava les escales estava convençut que tothom s'adonava, que tothom llegia a la cara d'aquell noi de dotze anys el motiu pel qual baixava a l'estació del Liceu.
Tenia setze o disset anys. Era la primera vegada que sortia de Mallorca. Dues ties joves, la germana, el cosí i jo. ¡Quina meravella, aquella Rambla plena de gent i de llum a tothora, al costat del nostre poble somort! Als vespres, cansats de descobrir la ciutat, després de sopar al Túria, ens assèiem a les cadires de Canaletes a veure passar la gent. ¿Hi són, encara, les cadires? ¿S'ha de pagar per seure-hi? Nosaltres pagàvem religiosament cinc cadires cada nit, fins que a la quarta nit l'amo dels bitllets només ens en va cobrar quatre perquè la meva germana, que llavors només tenia vuit anys, es passava tot el temps marranejant perquè s'avorria, tenia son i volia anar a dormir, o senzillament ens feia la punyeta, i nosaltres, ens l'assèiem damunt perquè volíem gaudir de l'espectacle. Cada nit el mateix, cada nit canviant, com la mar.
Una nit, un senyor vellet —ara pens que potser no ho era tant, però als meus setze anys m'ho va semblar—, amb vestit fosc i corbata de llacet —i érem a finals de juliol—, va voler casar-se amb la tia Margalida. S'havia encaparrat en que era viuda —pobra senyora, tan jove i tan manca, deia l'home—, i com que ell s'havia quedat sense mare feia poc temps, s'oferia en matrimoni a la tia i oferia el seu pis a tota la seva família. Fins i tot li va donar la seva targeta —que s'ha perduda, com jo he perdut la tia Margalida, fa uns anys, morta d'una malaltia estranya. De nit, però, mai no vam gosar anar més avall de l'església de Betlem. El meu cosí era massa jove per protegir quatre dones d'allò que ens havien dit que era la part baixa de la Rambla —un cau de pecat— a aquelles hores. De dia sí, que ens hi passejàrem. A veure les flors, i el monument a Colom —aleshores tan brut que gairebé ni es veia—, i la Boqueria. No record el monument a Pitarra, però en general vàrem trobar que a la ciutat hi havia moltes escultures, com pertocava. També record que un dia vàrem entrar al mercat: la meva germana volia menjar trempó. I totes les tomàtigues que vèiem eren verdes. Vàrem demanar a una placera si en tenia de madures. «Ben madures», deia la tia Francisca, «les volem per trempar». L'expressió de la placera em va quedar gravada per sempre: estupor als seus ulls pintats de blau, els llavis vermells en forma d'o i una mà damunt la pitrera blanca del davantal.
En realitat he baixat pels quioscos, encara que tots els quioscos de la Rambla són el mateix repetit, i encara que me'ls sé de memòria. No puc passar mai de llarg per davant de cap d'aquests establiments: em fascinen, m'atrauen irresistiblement, m'ature a mirar-los tots cada vegada. Les ciutats del món estan plenes de quioscos, però no com aquestes parades tan extenses, obertes, desbordants: enlloc del món no són els quioscos de carrer aquesta exhibició desmesurada i pulcra de tots els gèneres publicables, periòdics i no periòdics, horror i ultratomba, best-sellers i enginyeria química, diaris, pornografia més que variada, art romànic i fascicles de metafísica aplicada. La universal set de cultura pot apagar-se ací en moltes llengües, com sap tothom, però no en català, perquè la Terra és un estrany planeta on passen fenòmens així de curiosos. Ara, mirant amunt des del centre, contra el sol que baixa per ponent, és tot un riu de caps humans sota l'ombra dels plàtans: si puge damunt d'una cadira veig molt millor la superfície fluctuant, però llavors em miren a mi. No és cert que si et puges en una cadira no et miren. ¿Totes aquestes dones que passen amb mitja dotzena de roses, vénen aposta per les flors, o les compren només perquè passaven per ací?