Un taxi ens ha portat davant el portal d'una cate­dral heterodoxa, segons adverteix el Roger. I prossegueix: fou enlairada en només seixanta anys; la van pagar els comerciants rics i també els macips de ri­bera que van transportar de franc totes les pedres des de Montjuïc i per això són recordats en els relleus que ornen la porta principal; encara avui continua sent de propietat civil, la qual cosa a una descreguda com jo l'omple de satisfacció. Es diu Santa Maria del Mar. En entrar no em podia imaginar el que m'esperava: la grandiositat, la puresa i el despullament d'un espai d'una immensitat enlluernadora, ja que l'exterior, on ja sé reconèixer que mana la funcionalitat horitzontal del gòtic local, no dóna en absolut aquesta idea. El Roger comenta que el foc dels anarquistes en esclatar la Guerra Civil va perfeccio­nar sense voler aquest efecte, en destruir tots els altars barrocs que ho omplien a vessar, i per això ara l'estructura apareix, sense cap mena d'entrebanc ni mistificació, amb tota la seva grandiositat. Em sento transportada; miro cap amunt, veig les claus de volta policromades i el bosc de columnes que s'inclinen just damunt 1'altar, i el cap em dóna voltes. He de seure. Ha estat només uns segons, però he acusat un trastorn físic. El conjunt és d'un equilibri solemne, racional i, en canvi, la dimensió vertical sembla voler desafiar certes convencions en arribar perillosament fins al mateix límit d'allò que és permès per les lleis naturals. Mai no havia rebut del buit un im­pacte tan directe, com si m'haguessin bufetejat. I em pregunto per què se m'ha imposat la sensació d'es­tar a la panxa d'una balena i veig el seguit de colum­nes que coronen 1'altar com si fossin aquelles llargues dents que no s'acaben mai, i la cavitat ventruda sense cap mena d'estructura espinal s'obre i s'eixampla només per contenir. Em sento engolida per un monstre gegantí i amical que em rep i m'aixopluga en una cavitat tendrament uterina. De nou m'he vist obligada a seure'm, com si la buidor pesés damunt meu de forma insuportable. He tancat els ulls i el temps era de pedra.

Som a la porta d'un bar modernista que es diu London. És allargassat i estret, i és ple de gom a gom. Just podem obrir la porta i quedar-nos allà mateix. Resultarà que és el millor lloc. L'atmosfera és gairebé mineral i a més emblanquinada pel fum. La cridòria reclama la presència, m'explica el Roger, d'una trapezista. No entenc res: d'una trapezista? Sí, sí. Ara m'adono que just damunt dels caps, que formen una mena de catifa, hi ha un trapezi. Un espectacle surrealista. I de cop i volta apareix una noia vestida de malla vermella arrapada per tot el cos, excepte el cap, del qual li cau una llarga trena. Ascendeix a força de múscul i de tremolor damunt la barra. El silenci s'imposa i co­mença a traçar, just damunt dels rostres enlairats, una sèrie de figures i de formes que precisament allà prenen una tensió i una intensitat que no posseirien pas al bell mig d'un circ. El cos es torça com si fos sotmès a una tortura. El fet de sentir-me oprimida, com si estigués en una hora punta al metro de París, em fa viure l'exhibició d'una manera ben diferent que si em trobés còmodament asseguda. Uns que han arribat tard volen entrar i s'adonen que ja no po­den. La tibantor dels músculs de les cames i dels braços, mantinguda uns segons al mig de l'espai, emmarcades pel trapezi i amb el rètol modernista que anuncia el Bar London traçat sobre el mur inte­rior, dóna una imatge de dolor o, si més no, d'excés que em sembla molt sensual. L'espectacle no és solament el que ofereix l'artista, sinó tota aquesta gent que omple un bar que, segons em fa saber el Roger, ha sobreviscut intacte des del 1910. I m'aclareix que la presència del circ no és pas imposada, sinó que fa honor a la història: aquí es reunien en la temporada baixa de l'hivern els artistes desvagats, i aprofitaven l'espai de la rebotiga per seguir l'entrenament; per això també venien els empresaris, i sobre aquestes mateixes taules de marbre s'havien signat no pocs contractes.

El Roger m'anuncia que arribem al pinyol del Barri Xino, és a dir, al carrer de Sant Ramon, que és ple de gent al bell mig del carrer: dones velles, lletges, ventrudes, despintades, desencaixades, camagrosses i abonyegades de varius a punt d'esclatar, esdentegades i amb els cabells greixosos, i, malgrat tot, la majoria trontollen enfilades damunt dels talons: talons gruixuts o agressivament fins, alts o baixos, però sempre talons. Per què aquest lligam indissoluble entre l'erotisme i el taló? Algunes d'aquestes dones han sobreviscut als decennis i semblen talment haver inspirat al pare, així com alguns dels homes palplantats o que vagaregen per la zona amb aire de perdiguer que empaita la peça amb neguit. Homes també lletjos, la majoria grans, amb vestits fosquejants i lluents i deformats, amb pantalons que ja han perdut la ratlla i amb genolleres: un d'ells porta boina. Un coix parla amb una puta que no li fa gaire cas i sembla defugir la seva insistència. He topat amb el baix ventre que va centrar la novel·la, i l'he reconegut malgrat la transformació urbanística. He sentit una emoció especial: la del retrobament del pare a través de la realitat que el va ajudar a crear la ficció, una ficció, però, ben re­lativa. I aquesta realitat em provoca reaccions i sensacions que no imaginava. M'adono que s'estableix una relació i un desig de diàleg i d'acostament. Fins ara ho havia vist no gaire allunyat, però sí extern, distant, aliè, i ara, en canvi, tinc la impressió de sentir-me abraçada per una realitat que posseeix el tremp de quelcom propi o molt pròxim i que m'afecta. El Roger m'ha contat una escena històrica esfereïdora. Quan va esclatar una revolta a començament d'aquest segle, anomenada la Setmana Dramàtica, sembla, tota la ira dels insurgents es va desfermar contra els béns i les persones de l'Església, vives o fins i tot mortes! Aquest fou el cas de Climent Garcia, que, malgrat la seva joventut descara­da, va passar a la història: aquell carboneret, per haver-se apoderat d'una mòmia de monja exposada al bell mig del carrer, haver-la abraçat i haver ballat una bona estona davant la massa enfervorida, fou condemnat a mort i executat. Doncs bé, tot això va succeir en aquest mateix carrer de Sant Ramon.

Al mateix cor del Barri Xino els enderrocs han permès el naixement de la plaça André Pieyre de Mandiargues. El Roger m'ha fet saber que ha estat potser un dels darrers estrangers que han recreat literàriament aquest barri i que la seva vinguda havia estat motivada per l'antiga i potent tradició entre els escriptors francesos de caure encisats per aquest espectacle humà gairebé tràgic. No conec res de tot això i en tornar a casa posaré fil a l'agulla; en qualsevol cas ja abans de començar m'ha impressionat el seguici de noms que m'ha recitat: Montherlant, Car­co, MacOrlan, Bataille, Genet, per citar només els francesos, perquè Orwell li va dedicar un llibre i per això també té una plaça al final del teu carrer deis Escudellers.

—Casa Leopoldo —assenyala el Roger. Som al cor del Xino. És aviat i encara no hi ha ningú. Em fa la impressió de taverna menestral espanyola, amb les rajoles i amb els quadres de toros. M'ha presentat en Germán i la Rosa, la seva filla. I els prega que m'expliquin quina era la imatge que tenien del meu pare. Tan aviat parla l'un com l'altre i, a voltes, els dos alhora. Ho fan amb il·lusió i amb cara somrient. Els escolto, mentre vaig prenent tasts de vi, negre i espès, que m'entra d'allò més bé. Els primers glops els he paladejat amb plaer. I diuen:

—Un bon dia va aparèixer. S'asseia en aquesta taula d'aquí l'entrada, al costat de la paret. Durant una colla de migdies no va faltar mai; i de vegades repetia a la nit. Si venia acompanyat, sempre era una puta diferent; en una ocasió en va portar dues, de putes, unes putes no gaire fines ni gaire engrescadores, aquesta és la veritat. Quan menjava sol, treia un bloc i es passava l'estona apuntant coses. Nosaltres li dèiem «el senyor del bloc». No sabíem qui era ni tampoc què dimoni escrivia, però no deixava la ploma. Ho vam descobrir molt més tard, quan passat un any ens va enviar, dins d'una capsa de sabates i embolicat amb paper d'estrassa, la novel·la; en fi, un paquet per dissimular que hi havia un llibre escrit contra la dictadura franquista.

En Germán, que sembla d'allò més afectuós, fou torero i li deien «el Exquisito»; ha estat una bona es­tona contant-nos històries de quan ell era matador. No han tardat a venir clients i tant ell com la Rosa no han tingut més remei que atendre'ls.

En arribar davant de la parada de la Carolina, el Roger em presen­ta la quarta generació que és a peu de Rambla enamorant els vianants, i li demana que m'ofereixin un pom de violetes. Es compleix així, diu, el ritual d'obsequiar els visitants distingits, siguin famosos com Fleming, Strauss i Stephen Hawking o anònims, com jo mateixa. En deixar la darrera florista i obrir-se un espai sense plàtans, em fa trepitjar un Miró i em fa admirar una façana exòtica, ornada amb pai-pais, amb un paraigua gegant i un drac d'ulls exorbitants que brolla com un espanta-sogres de l'escaire d'una façana. Un Liceu en reconstrucció és la pinzellada trista, compensada per l'escultura humana que més m'ha agradat de totes les que he vist: un home de marbre que, en tirar-li un nen una moneda, ha fet un moviment mecànic i ha modelat un canvi de mirada inquietant. El cabal de geni manté el mateix nivell i em sento com si la massa em transportés cap avall, tot seguint l'impuls de la baixada suau. No m'hi resisteixo pas i estic disposa­da a reconèixer totes les sensacions i a gaudir-ne. I mentre pensava això, m'adono que es va produint un altre canvi delicat d'orientació, just en perfilar-se la curvatura del teatre Principal, que acaba amb aquell Arc del Teatre que em va portar l'altre dia iniciàticament al cor del Xino, i on Pitarra ens mira amb aire de superioritat. La Rambla apareix llavors encarada a la mar, esbravada i amb els braços gairebé oberts; el monument a Colom és el contrapunt fosc i verti­cal, que potser ara trobo una mica menys lleig. El Roger comenta que aquesta és la mateixa Rambla que va enamorar tots els viatgers, des de George Sand a Montherlant, passant per aquell Lawrence de lady Chaterley o el combatent George Orwell i el rondinaire Henry Miller, fins a un Somerset Maugham que va sentenciar amb autoritat que és el carrer més bell del món. El pare me'n parlava sovint i jo no aconseguia entendre llavors que els ulls espurnejants li delatessin l'emoció continguda.

Un vitrall, que sembla modernis­ta, fa de teló ja alçat per rebre i obrir un espai enor­me, ple d'un seguit de parades. Les primeres que trobo, de fruites i de fruits secs, són com un Mondrian, de tan perfecte que és l'ordre i l'organització muntada en quadrats. Les peixateries, amb la seva olor inconfusible, són espectaculars per la varietat i pels colors, però també per estar servides per les dones més repentinades, més enjoiades i més cridaneres. «És més fresc que el teu home, reina!», em crida una de les venedores amb accent marcat, que em sembla d'allò més curiós. Llàstima que el Roger no sigui amb mi per a dir-me d'on procedeix. M'agrada de veure com darrere els taulells cada especialista demostra la seva professionalitat en el moment de tallar i d'arreglar la comanda, amb els moviments precisos, escaients i aconsellats per l'experiència monòtona; una exactitud que fascina. Les carnisseries i les parades de les verdulaires, cada una amb el seu perfum ben particular, juguen dins de la varietat de tons lligats a un sol color. No havia vist mai cap mercat tan espectacular com aquest, que evidencia el mateix hedonisme de ciutat mediterrània que avui triomfa al bell mig del carrer, sota un sol estimulant i un poble que no frena el desig de gaudir, sinó més aviat el contrari.

El taxi ens ha deixat en una vorera de la Rambla, on una placeta l'eixampla i va permetre d'enlairar-hi un monument al creador del teatre català, Pitarra. El pare es reconeixia fascinat per una escultura que sembla voler mantenir-se al marge de la munió de gent que sovint atrau i canalitza la Rambla, però al mateix temps en participa amb l'autoritat de qui sembla dir: jo m'he muntat aquí un altre escenari per observar l'espectacle de la realitat. El Roger no criti­ca ni elogia 1'escultura; es limita a precisar que fou una manifestació típica del recargolament de la corba que tant agradava als modernistes, que pren tota la seva força a la peanya. M'ha fet gràcia de veure un vellet assegut prenent la fresca de la marinada. Quan ho he comentat al Roger, m'ha reconegut l'encert de l'observació: abans, conta, segons a quins carrers, hom trobava a l'hora foscant gent asseguda a la cadira que havien baixat al portal, tal com ho feien als pobles; la calor de l'estiu els obligava a fugir de la calda que tenallava les cambres asfixiants d'uns pisos petits com un sospir.

Pitarra dóna l'esquena a l'hotel Espanyol. Quan en Roger me l'ha mostrat, he sentit una fiblada al cor. I no pas per l'edifici, que és d'una lletjor aclaparadora, sinó per haver estat la residència dels pares cada vegada que tornaven a l'estimada Barcelona. Diu que conserva el mateix aspecte, però que l'ambient ha sofert una transformació divertida. Abans, el mateix bar restaurant que ocupa tota la planta baixa era ple de putes i de macarrons, però sobretot d'eventuals clients i de floreros. Com que no he entès el significat de «florero» me l'he fet explicar i he trobat que és una paraula deliciosa: quan als prostíbuls la mestressa observava amb disgust que hi havia massa homes que havien entrat al saló i que en­cara no s'havien «ocupat» (un altre mot formidable per donar a entendre que no havien triat), s'encarava amb ells, ja que n'hi havia que només volien mirar per excitar-se i prou, raó per la qual els anomenaven «floreros», i els feia fora. Aquell paisatge humà s'explicava per la proximitat d'una sèrie de cabarets i de bars per alternar. Em conta el Roger que la re­forma de la Ciutat Vella ha transformat tota aquesta zona, on van introduir la Universitat Pompeu Fabra, amb l'esperança que aquesta injecció de vida jovenívola ajudés a refer un barri condemnat a ser el gueto de la droga. El canvi s'ha volgut fer sense violència i amb suavitat, raó per la qual els universitaris, no solament alumnes, sinó també professors, conviuen encara en aquest bar. M'hagués agradat de seure a la terrassa i sentir-me Pitarra de peu pla, amb aquest fons d'una Rambla que a hores d'ara no he pogut tastar. El que encara no he aclarit, i ho he de pregun­tar a la mare, és per quina raó el pare va canviar només un nom i aquest nom és el de l'hotel Espanyol, quan en realitat sempre s'ha dit Cosmos.

El nom no m'ha semblat gens original, com tampoc la façana. En entrar a la platea m'he adonat que era un món fora del temps, que era una relíquia no pas arqueològica, sinó viva, en ple funcionament. Les mides són tan encertades que, tan aviat com et refàs de 1'impacte, t'adones de la relació estreta que afavoreix entre l'es­pectador i l'artista. I és que el més divertit del cas és assistir a la improvisació que a cada sessió s'estableix amb el públic: diàlegs, estirabots, procacitats, ocurrències, provocacions, tot val per tal de mantenir un clima de diversió estripada, grollera. M'ha entusiasmat el costat naïf i barroer; i per això el millor són, per exemple, aquests «boys» amanerats que ba­llen sense saber-ne, que marquen uns passos de dansa sense cap mena de gràcia, que duen un vestuari d'un mal gust afinat; no és possible de trobar avui un espectacle tan desesperadament antiquat, ingenu i grotesc com aquest, però aquesta és la seva grandesa i el seu encís. El Roger em fa saber que aquest teatre fou projectat pel destacat arquitecte modernista Raspall i que aquest interior ha estat preservat miraculosament. Arran de la meva arribada i una vegada vist quin era l'ambient del local, no he parat de riure amb el meu millor estil; tant és així, que un dels artistes principals, un homosexual descarat, a qui han estirat la pell del rostre deixant-la-hi com un bacallà, m'ha dit que en acabar no m'oblidi de passar per taquilla a cobrar la comissió de la claca contractada per deixar anar les riallades. Tothom em mira: sóc feliç. Després, la primera vedet, una cubana massissa, una senyora amb replans, ha baixat i, mentre va desgranant una lletreta d'una carrincloneria desarmant, ha començat a sotraguejar el Roger, que no para de riu­re; i per evitar-ho se li ha ocorregut posar-se l'ampo­lla de cervesa encara mig plena damunt del cap; però la cubana deu ser castrista, vull dir de les que no es rendeix, i manté el seu atac passional: l'agafa, el masega, el sacseja, l'abraça, el torna a sotraguejar. I de l'ampolla no paren de sortir esquitxos de cervesa, en una mena d'ejaculació surrealista. Ens hem convertit en l'atracció involuntària i això m'omple de joia. Ric tant, que no solament estic amarada de suor, sinó que temo orinar-me; no em veig amb cor d'aixecar-me, actitud que en aquell precís moment encara podria ser vista com un cert exhibicionisme. Em defenso i sec amb les cames més que creuades: recreuades, gairebé com un nus. I en aquell moment ha tornat la cubana, agafada de bracet del còmic amb cara de bacallà, que en veure'm entortolligada ha trobat la salvació d'aquella nit. S'ha ficat amb mi, ha revelat com seia i ha assegurat que era a conseqüència del pànic que tenia de ser penetrada; ha fet propaganda d'aquella mena de cinturó de castedat natural i ha preguntat al Roger si ell, en justa venjança, se la lliga com una bufanda al voltant del clatell. No puc aguantar-me més: m'estic orinant. M'aixeco i esclata un rebombori a la sala: els crits i les rialles i els aplaudiments tapen la música. La cubana també riu i no pot ni recitar la lletra; el còmic (no aconsegueixo recordar com es diu; potser Vargas?) també es recargola de riure. És fantàstic de presenciar una improvisació d'aquest gruix. El Roger em diu que aquesta és la grandesa d'El Molino: un públic que provoca un espectacle sempre diferent, imprevisible. En acabar aquella actuació, m'han fet pujar a l'escenari a salu­dar. No he sentit cap mena de vergonya, sinó que estic en un estat d'excitació com no havia viscut mai. La cubana em fa un petó a cada galta i en Vargas, al front. Els aplaudiments són càlids, sincers i llargs. La sala encara fa més goig vista des de l'escenari, ja que el contrast del públic que l'omple de gom a gom té una força inesperada.

Quan som davant el restaurant em fa mirar la fatxada de la casa Calvet, ja que abans, en fer l'itinera­ri, només he prestat atenció, tal com ell m'havia recomanat, al picaporta que esclafa la xinxa i a la porteria, i tot seguit, per no mullar-me, m'havia ficat d'una revolada dins del cotxe. És un Gaudí que no crida gaire l'atenció; és modernista però sense el cop de geni. Breu: un passavolant no informat tindria la sospita que es tracta d'una bona casa d'un bon arquitecte, però no sentiria el neguit de voler saber-ne més, de voler conèixer a qualsevol preu el nom de qui la va dissenyar. Hem tingut sort d'anar-hi d'hora, no tant com si fóssim a Europa, ja que en­cara no havien tocat les dues. El restaurant era buit. Només obrir la porta m'he adonat que entrava en una mena de sancta sanctorum. M'he sentit, tal com m'havia advertit el Roger, acariciada per l'atmosfera Gaudí, espessa, particular, amb una sensació mai no experimentada abans en una mena d'establiment semblant. M'ha fet seure en uns curiosos bancs en­carats, de respatller molt alt, tots de fusta, que produeixen la impressió inevitable de trobar-te en un compartiment de tren luxós del segle passat. He fet confiança al Roger i li he pregat que em triés el menú: ja que anava de sorpresa en sorpresa, no ve­nia d'un pam. I mentrestant he anat a tafanejar. S'ha d'estar sol per assaborir tantes coses, fins i tot les més petites i les més banals, però que compleixen una funció. Gaudí no es va autolimitar, sinó tot el contrari, i va lliurar-se al goig de crear a partir de zero: un pom, un vidre, una cadira, un mirall, un penjador, una taula, un escriptori. Ara que no em veu ningú, ho aprofito per acariciar tots els objectes que puc; és com una llicència o una transgressió, o com si estigués atorgant-me una delectació prohibida i que jo practico en secret, la qual cosa em fa pensar de manera inevitable en el vici íntim i solitari per excel·lència, que es basa en tocar, en acariciar, en pal­par. I m'adono del plaer que experimento en agafar per exemple un pom o un tirador i comprovar que se m'adapta a la perfecció a la mà, i llavors reconec que la seva utilització és un gaudi físic, com tenir una peça de jade a la mà o una ploma de qualitat a l'hora d'escriure. Sóc molt sensual, intensament sensual al marge de la sexualitat, i són vivències que no solament no em vull escatimar, sinó cada vegada més atorgar-me amb escreix. I el tacte amb la fusta, amb les fustes de la més alta qualitat, és un contac­te que no em cansa. M'enlluerna la modernitat de l'ocre clar, gairebé vainilla, que s'escampa per tot el sostre i rellisca avall; i em fascina el disseny de la gran biga d'acer que creua l'espai i s'encasta entre els dos murs, i m'enamora la delicada sanefa ma­genta que s'insinua com un marc inacabat a tocar del sostre. Vidres glaçats, gravats a l'àcid, donen una certa intimitat als petits menjadors aïllats per uns cossos grans d'ebenisteria.