Curial Edicions - 1994 - Barcelona
Dia 2 de desembre [1805]. A dos quarts de dotze antes de migdia ha entrat la florida tropa, batalló enter de mil dos-cents homes, bona jovenalla de catalans, lo primer de Catalunya, pel portal de Sant Antoni, amb sa música de bombo, tambors etc., i una bandera, ben brodades de vermell les armes del rei i les barres vermelles de Catalunya; [... ] amb gran multitud de gent a veure dita tropa, en aquell tros de muralla de Terra immediata al portal de Sant Antoni i sobre de dit portal, com entrava, i luego pel carrer de Sant Antoni. [...]
Amb qual novedat —no vistos encara aquí a aquells catalans oficials i soldats— anava plena, així també, la Rambla i alguns cotxes, d'estos en lo meu jo, havent-hi també alguna carreta aturada, que he vist aproximar-se dit batalló de catalans a la vora de l'òlim [abans] Pes de la Palla; havent-hi allí aturat gros pilot de gent, curiosa tota, i més ser catalans, en traje de caçadors que anaven tots, com los demés regiments, exceptuats los espanyols i valons, tots d'allò ben vestits i amb nous uniformes per entrar, a saber: ja que les verdes, amb alamares grogues i botonets grocs de metall; pantalon blanc i botes; gires i collarins vermells, amb galons grocs; i gorres en los caps negres, amb planxes grogues de metall, i plomalls verds, amb galons grocs i com roses vermelles.
Una música oïm en totes les nits d'una bandúrria, no sé si d'en García, criat, a no lacaio, dels senyors de casa Castellarnau, davant de casa Cortada, en lo carrer del Pi; tenint-nos a tots ben cansades les orelles en certa cançó de totes les nits puntejant la bandúrria, que, a haver-hi per aquí algun lloro o cotorra, la sabria cantar. I a penes varia amb altre cant i toc de bandúrria, penso, que el tal García sempre torna amb la mateixa. Lo tal és castellà i canta a la castellana.
Dia 8 d'agost [1804]. En esta tarda, a sis hores, ha succeït un terratrèmol; no vull dir terremoto ni llamp i tro del cel sobre casa Cortada en lo carrer del Pi [...], sí que d'un homenot que guiava una carreta plena de fustes, armaris i armari com de gran prestatge de llibres, tot vell i mig consumit, que amb lo gran balanç de tanta faràndula com hi havia, cabalment davant del balcó de mon aposento —malhaja tantes carretes, que no para lo ruido en tot lo dia—, s'ha trabucada amb tot l'embalum a la vora de la paret de casa Cortada, i lo cavall a terra, espatllada la barana de la carreta de la part caiguda al bordell tot, espeternegant-se lo cavallot; i encara mira de com lo mosso no ha llançat més d'una dotzena de llamps i ires de Déu. [... ] I gràcies a Déu que no ha succeït cap desgràcia a algú, havent vingut a molt poc que no xafàs i matàs lo gran pes, carreta i animal, al Josep, sotacotxero de casa. Com la caritat nos obliga a tots a ajudar al pròxim en tot treball que es tròbie, aixís lo bon Josep ha ajudat a 1'home a tràurer-lo del tripajoc i, amb ajuda del carreter i un xicot, alçar la carreta caiguda i después tornar-la a farcir de tot aquell fustam. I, atordit lo carreter, sempre ha callat, ni pegat al cavall com altres bàrbaros i renegadors de Déu i dels sants, no sé si també de Maria Santíssima, que no són pocs en nostra Catalunya.
Dia 9 de novembre [1807]. Si no havem vist l'elefant, hem vist en esta tarda, a la vora del magatzem cremat de la Rambla, a la vora de Santa Mònica, al carro i caixa amb moltes barres de ferro en què anava dintre l'elefant, i les rodes gruixudes amb les llantes de ferro, com dels carros de conduir canons de gros calibre. Dita caixa pujava dos canes i mitja, pareixent com aquelles grans barraques fora del portal de Mar; [...] havent-se dit tenir l'elefant quinze palms d'alçada. L'hem vist en lo lloc a on queda custodit en la Rambla, en casa d'en Falcó, al davant del Teatre, al costat de l'ulleraire i rellotger Malla.
Dia 9 de novembre [1807]. Com se parla tant de l'elefant i se deixa veure dintre de la posada del Falcó, en la Rambla, davant del Teatro, hi he entrat amb lo doctor Josep Cases, i ficant-nos per allí dintre, donant una pesseta al cobrador pels dos; podent dir malaguanyada pesseta, puix que, del tal elefant, no n'he vist més que un bulto gros de color de rata sota d'un toldo, quan se movia, no figurant, amb tota ma ullereta a l'ull, bé la trompa, ulls, sí sols un poc les cames.
En quant amb la trompa, picava amb un martell, prenia un got de vi. Ja no fóra cosa de gavatx, per pispar-li a hom pessetes.
Com ja començava a fosquejar la tarda, sent un quart de sis, i altres que també es miraven l'elefant i no veien casi res, queixant-se així també, nos en hem cansats luego. I que hi vàgien quins i quines vulguen a veure l'elefant, quedant-ne ja satisfet de dit animalàs.
Dia 1 de setembre [1806]. Aquest matí, a dos quarts de deu, amb bona fresca que me'n so eixit a passejar a la Rambla des d'eixida de la Portaferrissa, caminant per la vora d'aquell born de tanta fruita, verdura, cebes i demés vitualla, a comprar i vendre tot aquell ramellet de pageses i hortelanes, minyonetes pageses, i de bonicoies, ben limpias de camisa en les mànigues dels gipons, amb rets encarnats i sense, i faldilles de blauet i d'indianes, totes amb ses portadores al davant de fruita de préssecs, peres, raïms i figues, amb les càrregues a terra de cebes, albergínies i tot lo que dóna la corrent estació.
No portant pressa per baixar a aquell laberinto, delícies campestres del marquès de Llupià, sent llavores quarts de nou, [...] hem fet estricació de quart cap amunt a la muntanya detràs del monestir, fins a descobrir a la muntanya de Montserrat i demés muntanyes, amb la més alta de Sant LIorenç de Mont, amb aquelles planures del Vallès, poble i monestir de Sant Cugat del Vallès, cases, i escassament a Sabadell, amb sol i sombra. [...]
Per anar a dita torre de Llupià baixàrem una senda prou estreta i molt pendent, amb crostons de roc i pedres, anant amb gran tiento tots i totes. [... ] Moltes coses noves descobrírem en aquelles delícies rurals del marquès de Llupià, estes lo nou cenador, frente immediat al gran safareig después del laberinto, que el poble ne diu lo labariento, de molt primor en sa hetxura i gust, tant de dintre com de fora, en construcció octògona amb columnes d'estuco en ses entrades, en lo triangular d'estes, i primorosa cúpula, del més fi gust a tot lo demés. I baix, en dit cenador frente al jardí, queda una làpida amb la inscripció de lletres negres sobre màrmol blanc, que per perpètuo monument féu posar son duenyo de la gran ditxa que tingué d'haver anat, en 18 d'octubre de l'any 1802, Ss. Rs. Ms., prínceps d'Astúries, alteses i los reis d'Etrúria, a passejar-s'hi.
No m'allargo mes, puix que si tenia que contar tot per menor, se'm cansaria massa la vista en escriure-ho. I així, sent ja tres quarts d'una, i hora ja d'anar a dinar, tenint ja los senyors la taula parada, nos en despedírem, faltant-nos encara mitja hora bona per arribar a la torre d'en Sitjar. A la que arribàrem a un quart de dos, i posant-nos a dinar cerca de tres quarts, i jo amb un poc de migranya, o mal de cap, de resulta del sol del matí, per lo que a ratos picava, i un poc la falta de dormir.