Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest carrer conegut popularment com Ponent deu, en bona part la seva fama literària a Terenci Moix. Hi va néixer i viure l'adolescència en el número 22. Una placa de bronze així ho recorda. Situats al davant hi podem llegir el fragment memorialístic en què l'escriptor descriu la seva arribada al món la nit de Reis de 1942. Un altre ens certifica la fidelitat del veïnat de sentir-se del carrer Ponent malgrat el nom oficial. Per acabar podem servir-nos d'un fragment de les memòries de Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940) que fixa el record de la primera vegada que va entrar al pis del carrer Ponent i de quina manera el va impactar l'ambient i la personalitat dels pares de l'escriptor.
Però la cosa no havia d'anar més enllà de l'Epifania i, així, aquella nit en què la dissortada dama anglesa es pensava que enfollia mentre al pis de dalt s'encenia i s'apagava el llum de gas, vaig decidir que ja n'estava tip que els altres em duguessin a passejar, i que, a partir d'aquell moment, passejaria tot solet. I tant em vaig obsessionar per aquesta idea que la prenyada es va posar a udolar al cine i, en endavant, havia de recordar que la pantalla sargida va començar a giravoltar, que les imatges feien pampallugues, que les cares s'estrafeien i que el so va arribar a adquirir una intensitat de cataclisme. Tot plegat, senyals que el capricorn era a punt d'arribar.
Així, en una nit d'un fred que tallava, de quan els hiverns eren ganivets esmolats damunt Barcelona, els meus pares es van veure obligats a sortir del cine a corre-cuita i a transportar-me a través dels carrerons foscos, gairebé tenebrosos del Barri Xino. I van creuar les cases de putes i les van deixar enrere i, un cop encaminats per viaranys més honestos, dignes de la nostra posició social, van arribar a la granja on vivien, al carrer anomenat Ponent, satèl·lit de la plaça del Pes de la Palla.
En la meva obstinació, vaig estar a punt de rodolar entre les cames de la meva mare, amb el risc evident d'estavellar-me contra l'empedrat de la Ronda. Després, gairebé em perd per les escales de la granja. I va ser arribar i pensar que paria; però, quan ella ja estava salvada al llit i arribava la llevadora, em vaig cansar de fer la murga i vaig voler descansar fins a les sis de la matinada.
Ja s'estaven apropant al Tibidabo Melcior, Gaspar i Baltasar.
Al cap d'un temps, la llevadora va explicar que en tota sa vida no havia tingut tractes amb una criatura tan molesta. Perquè, fent honor als turments que vaig proporcionar a la meva mare quan era un fetus, vaig sortir de l'úter udolant, picant de peus, no sé si ja amb els traumes preparats, no sé si amb la voluntat ja predisposada a anar-los aprenent d'un a un, expressant des de bon començament que en tots els dies de la meva vida no estaria mai en pau amb mi mateix.
Lluitava per desfer-me d'un embolcall que jutgen com a providencial, però els avantatges del qual vaig trigar molts anys a conèixer, fins que la meva mare me'ls va fer saber, quan ja era un home fet, i atorgant-los funcions màgiques. Aquest embolcall era una bossa extremadament espessa que el destí reserva per embolicar els fetus privilegiats i que surt al món enganxant-s'hi, com una segona pell. Tan sortosa es considerava aquesta funda que la llevadora l'arrencava amb una cura exquisida del cos del nadó, i la posava a assecar i després la guardava fins que el propietari arribés a l'edat militar. Arribat tal dia, dipositaven un tros del material en una bosseta que havia d'anar penjada del coll del recluta durant tota la mili. (Aquest, però, no va ser el meu cas, cosa que he d'agrair a un inesperat atac de seny dels meus familiars, perquè m'hauria fet molt fàstic arribar a la caserna amb la meva segona pell i encara corcada pels anys.)
Tampoc no puc donar fe d'aquesta tècnica dels vestits naturals, però així m'ho van explicar i així m'agrada que sigui, com un ritus ancestral, d'un primitivisme commovedor, cosa perduda. D'altra banda, així deien els antics que neixen els herois. O els corcons. I així deu ser que ha de néixer un capricorn elegit. A puntades de peu, a dentegades i amb dues pells pel preu d'una.
L'escenari hagué de ser una ciutat amb el mar per esquena i el món per cul.
Vet aquí, inesperadament, la vida. Em trobo instal·lat en el contrasentit. Sóc en una dimensió que no he demanat i de la qual m'arrencaran quan comenci a fer-la meva. És la vida que m'ha triat, no pas jo a ella. La ciutat, el carrer, l'època, els idiomes, han decidit per mi. Jo només sóc un accident. Neixo en una lleteria anomenada Granja de Gavà, en un carrer anomenat Ponent, en una ciutat que no sé si anomenar Barcelona o més aviat Alexandria. Trigaré anys a decidir-ho. En els inicis, no es deixa res a la meva llibertat. Ni tan sols la concessió d'una Història que em sigui propícia. No tinc ni opció ni poder en aquest nou accident. Posats a donar-m'ho tot fet, ni tan sols no em deixen triar els meus noms. Em van posar Ramon perquè n'hi havia hagut molts a la família. Jesús, pel meu pare. Cèsar, pel Juli. I Montserrat, perquè a alguna insensata li deuria sortir del cony.
Aquest carrer s'havia anomenat Ponent, si bé després en digueren Joaquim Costa. Es troba situat al barri del Raval i en altre temps corria paral·lel a la tercera muralla de Barcelona, aquella que van construir al segle XVIII per cloure uns terrenys que després van trigar segles a repoblar-se per culpa de monstruoses crisis que no vénen al meu cas ni al meu encontre.[...]
Aquest és, de fet, el carrer que la meva gent s'obstinava a anomenar amb el seu nom antic, mai amb el que havien decretat els inútils buròcrates de la geografia urbana. I era aquella reminiscència una actitud natural, perquè la gent que em va veure néixer encara conservava les ultimes fogonades de l'autèntic fervor popular, i els noms, les frases, l'encant dels mots es mantenien amb la certesa de les herències que els pares transmeten als fills, si no hi ha altres tresors.
Per això, penso que aquest carrer Ponent té el nom més bonic del món. I potser per completar-ne la bellesa, es permetia conservar formes de vida més humanes, ancorades en una mena d'organització gremial. El meu carrer i els seus adjacents eren una pervivència d'interrelacions ancestrals, un petit univers on tothom es coneixia, de tant de temps que feia que les famílies hi vivien. És per això que cada fet es convertia en un esdeveniment col·lectiu i talment era celebrat i talment era impossible amagar-lo als altres.
Enmig d'aquestes coordenades, hi bategava un món bigarrat capaç d'encabir una infinitat d'oficis —adobers, fusters, lampistes, forners—, i els alternava amb una oferta de comerços tan variada que era com si el meu carrer fos el centre de la compravenda del món.
Molt al principi de tot això, vull dir pels volt de la tardor del 1976, un dia el Terenci ens va convidar, a la Sunsi i a mi, a anar aquella nit a casa dels seus pares, al pis del carrer Ponent, a fi de veure-hi una pel·lícula que la televisió emetria en color. (Ni ell ni nosaltres no teníem, a casa, aparell de televisió en color, encara). El Terenci, que en emancipar-se, econòmicament però no afectiva, de la família, havia recorregut domicilis diversos i que aleshores, desapareguda ja bona part de la seva parentela, vivia, en companyia única d'Enric Majó, al pis del carrer Casanova on havia transcorregut part de la seva infantesa, no deixava de freqüentar contínuament la companyia de la senyora Angelina i del senyor Jesús, els seus progenitors, i d'altra banda, qualsevol amic o amics eren sempre molt ben rebuts a la casa. Una casa, un pis, en el qual llavors vaig entrar per primera vegada. Era un entresol fosc i baix de sostre. (Ei, més gran que el pis on jo vaig néixer!) Però el rebedor mostrava, com una bufetada, les curioses dèries artístiques del pare del Terenci: un mural pintat a la paret on es barrejaven, en color segons em precisa l'Ana M. (el senyor Jesús no posseïa un excessiu sentit de la prudència), elements arquitectònics bíblics, formant un paisatge imprevisible a qualsevol altre habitatge del barri o fins i tot, m'atreviria a dir, de la ciutat de Barcelona en general. I llavors passaves al menjador i t'hi trobaves, sempre creació del senyor Jesús, una desafiadora fantasia sobre el Partenó. Superada la impressió, ja tant se valia qualsevol altra cosa que poguessis trobar en aquella casa. Però el que hi trobaves era, bàsicament, afabilitat, naturalitat, afectuosa acollida. Jo m'hi vaig sentir, i m'hi seguiria sentint en el futur, ben còmode, perquè el seu ambient oferia la cara més tendra i divertida d'un barri que, a fi de comptes, també era el meu.
Altres indrets de Barcelona: