Edicions 62 (Barcelona), 2010
Molt al principi de tot això, vull dir pels volt de la tardor del 1976, un dia el Terenci ens va convidar, a la Sunsi i a mi, a anar aquella nit a casa dels seus pares, al pis del carrer Ponent, a fi de veure-hi una pel·lícula que la televisió emetria en color. (Ni ell ni nosaltres no teníem, a casa, aparell de televisió en color, encara). El Terenci, que en emancipar-se, econòmicament però no afectiva, de la família, havia recorregut domicilis diversos i que aleshores, desapareguda ja bona part de la seva parentela, vivia, en companyia única d'Enric Majó, al pis del carrer Casanova on havia transcorregut part de la seva infantesa, no deixava de freqüentar contínuament la companyia de la senyora Angelina i del senyor Jesús, els seus progenitors, i d'altra banda, qualsevol amic o amics eren sempre molt ben rebuts a la casa. Una casa, un pis, en el qual llavors vaig entrar per primera vegada. Era un entresol fosc i baix de sostre. (Ei, més gran que el pis on jo vaig néixer!) Però el rebedor mostrava, com una bufetada, les curioses dèries artístiques del pare del Terenci: un mural pintat a la paret on es barrejaven, en color segons em precisa l'Ana M. (el senyor Jesús no posseïa un excessiu sentit de la prudència), elements arquitectònics bíblics, formant un paisatge imprevisible a qualsevol altre habitatge del barri o fins i tot, m'atreviria a dir, de la ciutat de Barcelona en general. I llavors passaves al menjador i t'hi trobaves, sempre creació del senyor Jesús, una desafiadora fantasia sobre el Partenó. Superada la impressió, ja tant se valia qualsevol altra cosa que poguessis trobar en aquella casa. Però el que hi trobaves era, bàsicament, afabilitat, naturalitat, afectuosa acollida. Jo m'hi vaig sentir, i m'hi seguiria sentint en el futur, ben còmode, perquè el seu ambient oferia la cara més tendra i divertida d'un barri que, a fi de comptes, també era el meu.
Al parvulari, al col·legi dels Escolapis de Sant Anton, el record és viu; jo tenia sis anys; vestits tots els nens amb camisa blanca, pantalons curts, potser espardenyes, i amb l'afegit d'algun element de cartró confeccionat per nosaltres mateixos i que ens identificava com a "Personatges". Vaig figurar al festival de fi de cur. Any 1946 0 1947. Cançons amb coreografia, recitats, escenificacions didàctiques... Tot allò, divertit i excitant, fa, en el record, olor d'Institut Escola, i en efecte, aquelles mestres de parvulari, les millors persones dedicades a la docència tenir, provenien de l'Institut Escola. Entre els números en els quals vaig participar, recordo, sobretot, aquell on jo era el Sol, on un altre marrec era la Terra, un altre la Lluna i el darrer un Núvol. Jo era el Sol, entesos? El rei, l'hòstia. Em sentia excitat i feliç. Acabat l'espectacle vaig córrer a rebre les merescudes lloances de la mama, de les tietes, potser de la germana... que formaven part d'un públic entregadíssim. "Oh, nen, que bé que ho has fet! Et movies amb una gràcia...! El millor. Una altra vegada crida, no hem sentit RES del que deies". Quan anys després, molts segons sentia el temps aleshores, mentre cursava segon de batxillerat, em van triar pel paper de sant Tarsici a la breu i insuportable obra del mateix títol, no en sé res més, me'n recordava d'aquell fatídic RES i juro que dalt de l'escenari vaig cridar. S'obria la història amb un servidor sol i adreçant, apedregant el públic amb un monòleg que deixava les coses ben clares. [...] Se'm va sentir i vaig triomfar; vaig quedar reivindicat de l'espina que duia clavada. Què carai!
És a dir, dalt de modestos escenaris havia fracassat primer i m'havia emborratxat de glòria més tard. En tot cas, les dues vegades havia estat receptor passiu de la decisió dels altres. Després d'això, ja, tornar a actuar va ser decisió meva. És a dir, relativament meva. De fet, gens meva, si procuro ser sincer.
Quan vaig conèixer la Montserrat era una adolescent preciosa que mantenia creences religiosos, que anava a missa i tot això, com jo mateix. Però havia evolucionat amb una voraç rapidesa. Em va deixar enrere, malgrat que ens portàvem cinc anys. Jo era un ganàpia, però la meva candidesa sobrepassava la seva amb escreix.
La seva família, que ja he citat abans, pertanyia a la mitjana burgesia il·lustrada, catòlica i prudentment catalanista. Burgesia de la dreta de l'Eixample barceloní. El seu pare i la seva mare eren unes persones magnífiques i equilibrades. Tenia un germà i una colla de germanes, ben diversos entre si i tots plegats més o menys desequilibrats. Els pares, en veure que començava a prendre decisions fora de la norma de l'època, van protestar i van intentar retenir-la, però de manera força prudent, i després van anar evolucionant sense esvarar-se gaire. Quan anys més tard la Montserrat va decidir dissoldre legalment el seu matrimoni per l'Església, ben trencat des de feia molt de temps (en tornaré a parlar), va ser el pare qui va portar l'assumpte de manera decidida, convençut que era allò el que convenia. I va aconseguir que l'Església dissolgués el vincle.
Volia ser actriu, ja ho he dit. Sempre ho va voler ser, però tenia una germana que, decididament, sí que n'era, i la seva àvia, amb escepticisme i fent servir el castellà, li havia deixat anar que «nunca segundas partes fueron buenas». No es convertiria mai, doncs, en actriu professional, encara que durant anys, amb freqüència sacsejada, més o menys com jo, va actuar a força muntatges de grups de teatre independent. De fet mai no va deixar d'«actuar». Alhora volia ser escriptora. I en això sí que se'n va sortir; es convertiria en una narradora de prestigi.
Com en el cas de la universitat, és també només tangencialment que em toca parlar de l'EADAG, però em permetré una imatge del primer dia que vaig entrar a la Cúpula del Coliseum. (No dèiem mai «anem a l'escola», o «anem a l'EADAG»; sempre dèiem «anem a la Cúpula».) Els assaigs ja estaven en marxa. Ricard Salvat, el director, no hi era, em penso que passava uns dies a l'estranger, segurament a Alemanya. Per això, asseguda en una cadira qualsevol davant d'una tauleta petita i anodina, qui dirigia tres noietes a l'espai circular que formava l'espai escènic era una dona gran, és a dir, d'uns quaranta i pocs anys, més aviat baixeta, amb ulls exagerats i pits generosos, Maria Aurèlia Capmany, ben coneguda com a novel·lista en els restringits ambients de la nostra mig emmordassada literatura. A l'espai circular les tres noietes repetien una vegada i una altra el començament de l'escena de la processó, «Glorificat toqueu matines, si som a Corpus!»; aviat sabria que eren les persones més joves de la casa, potser per això mateix amigues íntimes, i que es deien Maite Lores, Pilar Aymerich i Montserrat Roig. I n'arribaria a ser amic. En canvi, no sé si vaig arribar a ser mai, ben bé, amic de la Maria Aurèlia, però era una dona accessible i apassionada; durant anys passaria bones estones a prop seu.
Quan feia dies que m'hi havia integrat, Ricard Salvat, ja de tornada, va anunciar que Salvador Espriu vindria una nit (assajàvem als vespres i a les nits) per llegir-nos i explicar-nos, punt per punt, l'obra.
Se'n van necessitar dues, de vetllades. La primera va ser del tot insuficient. El senyor Espriu avançava aclarint i situant paraula per paraula la seva obra. Era la primera vegada que el veia. Prim, més aviat baix, vestia americana i corbata, d'estiu però americana i corbata convencionals, i d'una pulcritud total, i lluïa un somriure realment amable i realment distant. Tractava la Maria Aurèlia amb cordial familiaritat; amb el Salvat era diferent, era un intercanvi constant d'elogis mutus. Els altres escoltàvem i em sembla que tots callàvem. ¿Potser algun actor o actriu dels més destacats i segurs de si mateixos, el Monti (Josep Montanyès), el (Francesc) Nel·lo o la Maria Tubau, per exemple, se li van adreçar algun cop directament i van ser correspostos amb frases personalitzades...? Podria molt ben ser. Jo, res de res, per descomptat. Però també escoltava... Retenia les seves explicacions i les fixava al cervell —me n'adonava, impressionat—, per sempre més.
Aleshores la casa era relativament petita i originàriament ben proporcionada. A dins, a la part del darrere, l'amo d'abans havia tingut la bona pensada d'obrir-hi un minúscul pati interior i, així, afegir-li llum. Molt més tard els nous amos, els meus amics, hi van fer obres i hi van aixecar un altre pis, gairebé tot ell enretirat cap a dintre, de manera que el perfil exterior no va variar gaire. I més endavant, Terenci Moix, ja sol, va comprar també una part de l'habitatge veí i, entre d'altres ampliacions, va inventar un petit, potser insòlit però agradable, jardí elevat, on es distingien, sobretot, una olivera, un bassiol amb peixos vermells i un bust que, se suposa, representava Antínous. Però al meu parer la casa mai no va ser tan confortable com els primers anys, quan a l'hivern, per escalfar-la, només hi havia dues o tres estufes elèctriques i, sobretot, una senzilla i gratificant llar de foc que sempre costava una mica de posar en marxa; fins que no ho havia fet, no ens trèiem els abrics.
Així doncs, vaig quedar aturat un altre cop davant la casa i vaig constatar que continuava una mica abandonada. Les persones que feia tres anys l'havien comprat no hi havien vingut sovint; pràcticament no hi havien vingut mai, fins aleshores. En realitat, ho agraïa. Encastades al costat de la porta, a la part superior, a la dreta, hi havia dues petites rajoles diferents entre elles, de ceràmica, on s'indicava el número del carrer. Dues en lloc d'una. No me n'agradava cap, però al Terenci sí, és clar; i no va voler renunciar a posar-les, successivament, totes dues. Ja ho veus, encara hi eren. Sempre feia el que li donava la gana, i no importava si el que feia no tenia un sentit comprensible per als altres. Em vaig acostar més a la porta. El seu pom, tan conegut, se'm va adaptar a la mà. La porta era tancada, per descomptat, i ara ja no podia aconseguir la clau que en permetia l'accés. Tanmateix, de sobte, com un acudit sentimental barat, vaig trucar al timbre. Francament perplex en escoltar-lo, va sonar uns quants llargs segons més enllà de l'instant durant el qual vaig prémer el botó, no pas el timbre de sempre, sinó una melodia més o menys coneguda, una successió de notes, d'acords que s'allargaven i ressonaven per l'interior buit, malgrat que de seguida n'havia enretirat el dit. Vet aquí la petja kitch dels nous amos. Però no em vaig irritar; més aviat divertit vaig pensar que la novetat, a ell, segurament l'hauria satisfet. En tot cas, tant se val, la porta no es va obrir, i ni el Terenci, ni l'Enric, ni la Rosa, ni el Josep M., ni l'Àngels, ni el Sergi, ni la Sunsi no em van rebre, acollidors, tardanament joves, molt joves, riallers i feliços, i no em van poder oferir, per integrar-me definitivament a la colla, cap cigarret de marihuana.
Per tant, vaig girar cua i vaig tornar cap a la meva, de casa.
No se sap què pot succeir, però em sembla que mentre visqui mai no deixaré el poble on, a mi com als altres, em va acollir Terenci Moix. Això va passar en aquella època breu durant la qual Camelot va existir.
I a més, hi havia la casa de Ventalló. Quan la Sunsi i jo vam entrar en aquest cercle —ja he dit que vam ser els darrers a integrar-nos-hi— devia fer poc més d'un any que l'havien comprada. Per què a Ventalló? A causa d'un petit i larvat drama que no se m'hauria acudit sospitar. El Terenci no es trobava a gust amb la gent de la gauche divine. En formava part a ple dret, i els diaris, les revistes i les fotografies de la Colita (memòria gràfica d'aquella època i d'aquells ambients), bé prou que ho pregonaven. Però no, no s'hi trobava a gust. No n'era el centre d'atenció, d'una banda. I pitjor que això, trobava que no respectaven prou la seva producció d'escriptor autodidacte. D'altra banda l'Enric va entrar de sobte a la seva vida, i l'Enric tampoc no es va sentir a gust entre una gent sofisticada que, pel que sembla, no va celebrar la seva aparició. Infinitament menys que la del Terenci. En absolut, segons sembla.
El centre estival d'operacions de la gauche era Cadaqués. L'Enric va dir que no volia pujar més, a Cadaqués. El Terenci hi va estar d'acord. Però no tenien ganes de renunciar a la Costa Brava. I va ser quan van trobar Ventalló, un petit poble on aleshores no hi havia a penes estiuejants, i s'hi van quedar. Primer en una casa llogada, i aviat en la que van comprar. Ventalló, ho torno a recordar, queda a molt pocs quilòmetres d'Empúries, de les ruïnes d'una Empúries grecoromana. Això el motivava. Quan al final d'uns quants dels seus llibres deia que havien estat escrits a Empúries, volia dir, en realitat, no ve d'un pam, que havien estat escrits a Ventalló.
El Terenci i l'Enric van formar, sense proposar-s'ho, la seva pròpia cort. Eren uns amfitrions acollidors i encantadors. A la casa ens hi amuntegàvem com podíem. Les vuit persones que he citat, però també moltes més. El periodista de grans reportatges, entre l'escàndol i l'aventura, Àngel Montoto, i el periodista d'anàlisi polític, d'esquerra radical, Antonio Àlvarez Solís. Però també, per exemple, l'elegant i impertorbable Concha Serra. I la desenfadada fotògrafa Colita. I actors i actrius... I realitzadors de televisió... I, posats a dir, cantants d'òpera. Bé, tota aquesta gent es reunia, cada cop érem més multitud, al restaurant Peralladeta, que tancava les portes amb nosaltres dintre i no ens feia fora fins que l'ànima no ens deia prou. Però després, d'una manera o altra, ens retrobàvem a Ventalló. De vegades uns quants i de vegades una senyora colla. Fins que l'Enric va dir que no podia ser, que no hi cabíem i que allò era un desori, que després de cada invasió la casa quedava feta un fàstic. Així que, pràcticament, va limitar de nou el nombre de convidats. Quan l'Àngels i el Sergi, la Rosa i el Josep M., també es van comprar casa al poble, va tornar a haver-hi més espai, és clar. Però d'una manera o altra, els vuit del nucli inicial hi vam pujar sempre. Estiu i hivern. Sempre hi érem junts. A l'enyorat i econòmic restaurant Meneses, o a la casa de Terenci o, després, també, a les cases dels altres.
Dins la casa del Terenci a Ventalló sempre m'hi vaig sentir bé. Còmode, feliç. Des de la primera vegada. Fins i tot quan la va anar engrandint, magnificant... i en part potser espatllant-la. Hi era feliç quan s'omplia de gent i hi era feliç quan hi anava completament sol.
L'hivern del 1976, poc després de l'abrandat festival al teatre Grec, la colla que s'acabava de formar ja era prou sòlida i havia plorat prou els problemes dels actors i dels autors com per haver reaccionat de manera lògica i haver pres la decisió que el Terenci i jo, formant equip, escriuríem una obra que pogués arribar al públic popular; també intentaríem col·locar-la, si podia ser, al teatre Romea, perquè la protagonitzessin Rosa Maria Sardà, Àngels Moll i Enric Majó. És per això que, unes quantes vegades, a fi de treballar amb tranquil·litat, el Terenci i jo vam pujar a Ventalló i vam anar buscant i trobant l'esquema que havia de conformar la peça. Ens enteníem de meravella. La llar de foc encesa i nosaltres, paper i bolígraf a les mans, intercanviàvem i políem idees, mentre la nit avançava, ametlles, panses, avellanes i una presa de xocolata a l'abast de la mà. Res d'especial, però recordo aquells dies, o més aviat aquelles nits, com alguns dels moments més plàcids que he viscut a la vida. (Força de les idees més engrescadores que conté la senzilla i irregular peça van venir d'ell, del Terenci.) Va ser quan em vaig enamorar de la casa. Ell ja n'estava. En va estar sempre, fins que la malaltia ja no li va permetre pujar escales i per tant no va tenir sentit que s'hi traslladés més, quan va decidir que ja no tenia interès a pujar-hi (però la realitat era que ja no «podia» anar-hi) i la Inés, la seva secretària, la seva infermera, la seva mare i la seva més fidel i pacient amiga, la va posar a la venda.
L'obra que vam començar a treballar plegats, i que es diria Quan la ràdio parlava de Franco o Vides de plexiglàs, va quedar, de sobte, encallada. Havíem planejat tota la primera part i teníem ben avançada la segona. Ens calia posar-nos a escriure els diàlegs. Ens vam trobar un parell de vegades a casa meva... i això dels diàlegs semblava que aniria més lent. Lent? De sobte, a la tercera cita (o era la segona?) el Terenci tardava a comparèixer-hi, i jo el trucava i no el trobava enlloc. De sobte, va sonar el telèfon i era ell des de la casa de l'actriu Núria Espert, al camp. «Papitu, la Núria em necessita; no puc estar per la nostra obra. Em necessita, saps?» La mare que el va parir! Qui el necessitava era ell a ella, i com a pura excusa per deixar-me penjat. Era així. La seva manera de treballar no tenia res a veure amb la meva. Li feia mandra continuar, i ho va deixar córrer.
Ventalló, un poble petit prop d'Empúries. S'acabava el mes de juliol del 2005. Era la una de la matinada. Vaig sortir de casa i vaig anar a fer un tomb per estirar les cames, mirar el cel i tot això. Per badar i per enyorar. Tal com esperava i desitjava, no vaig trobar absolutament ningú durant el passeig. Encara era, d'alguna manera, un poble tranquil. De retorn, en lloc d'adreçar-me directament al breu carrer on m'estava des de feia uns anys, vaig arribar fins a l'altre carrer, l'altre lloc on durant temps, quan venia aquí, m'havia hostatjat tantes vegades. On ens havíem hostatjat tantes vegades. Havien transcorregut gairebé trenta anys des de la primera.
[...]
Tots nosaltres, els altres membres inicials de la colla, vàrem arribar a tenir, ho dec haver dit, casa pròpia a Ventalló, i alguns hi continuem anant i ens hi continuem trobant, de tant en tant, d'una manera o d'una altra. Altres no hi han tornat. Però fa tants anys que Camelot, el regne de l'amistat en tecnicolor, va desaparèixer... Va anar desapareixent a partir dels inicis dels anys vuitanta. Esquerdes successives, successives separacions... De tota manera, encara ara, i després de mort el Terenci, quan ens veiem, els qui ens veiem, sigui sovint sigui molt de tant en tant, sura a l'ambient una complicitat sòlida, tancada, inevitable, i aleshores se'ns escapen al·lusions melangioses, al·lusions potser, en realitat insípides, que només nosaltres podem entendre, que només nosaltres, de fet, podem omplir d'un cert sentit.
La plenitud de Camelot va durar uns cinc anys. No importa, com que el temps és un acordió, també podria dir que va durar sempre. I el Terenci n'era rei.
I el rei ens espera a Avalon.