Editorial Planeta - 1990 - Barcelona
Enmig dels vestigis de l'esplendor passada, ressaltava un pintoresc palau de formes moresques —per dir-ho d'alguna manera— que, de fet, va ser un dels cabarets més famosos de l'època. L'anomenaven el Bagdad i, per associació amb el cinema en tecnicolor, el vaig convertir en una arcàdia anhelada, que no vaig arribar a conèixer mai. Quan vaig tenir edat de poder-ho fer, ja s'havia esfondrat sota els embats de l'especulació immobiliària. I la poca cosa que en va quedar es mou en els àmbits estrets d'una sala de pornografia dura.
¡Bagdad! La ciutat dels somnis instal·lada al bell mig del Paral·lel. Les seves cúpules, els seus minarets, els jardins penjants, tot plegat brollant enmig de la misèria de la postguerra. Era així i no pas menys. Ocupava gairebé una illa sencera, i es presentava com un insòlit punt intermedi entre la serenitat gòtica de les Reials Drassanes i la cantonada del carrer Ample, on comença a tancar-se en ell mateix el formigueig frenètic del Barri Xino. I, per a més sorpresa, davant mateix del Bagdad, s'hi trobava el miserable cinema Hora, on vaig estar a punt de néixer.
Cada vegada que acompanyava el pare pels carrers de les putes o a les fantàstiques atraccions Apolo, cada vegada que anava amb el Cornelio a les revistes de l'Arnau, albirava les cúpules delirants del Bagdad despuntant per damunt de les seves falses muralles emmerletades.
Era propietat de la canzonetista la Bella Dorita, que durant una bona colla d'anys va tenir la fama de ser la dama més verda del Paral·lel. Les veïnes explicaven que al seu recer es manegaven suculents tractes comercials, perquè no hi havia cap personatge important que no passés un dia o altre per la seva pista.
Però la cosa no havia d'anar més enllà de l'Epifania i, així, aquella nit en què la dissortada dama anglesa es pensava que enfollia mentre al pis de dalt s'encenia i s'apagava el llum de gas, vaig decidir que ja n'estava tip que els altres em duguessin a passejar, i que, a partir d'aquell moment, passejaria tot solet. I tant em vaig obsessionar per aquesta idea que la prenyada es va posar a udolar al cine i, en endavant, havia de recordar que la pantalla sargida va començar a giravoltar, que les imatges feien pampallugues, que les cares s'estrafeien i que el so va arribar a adquirir una intensitat de cataclisme. Tot plegat, senyals que el capricorn era a punt d'arribar.
Així, en una nit d'un fred que tallava, de quan els hiverns eren ganivets esmolats damunt Barcelona, els meus pares es van veure obligats a sortir del cine a corre-cuita i a transportar-me a través dels carrerons foscos, gairebé tenebrosos del Barri Xino. I van creuar les cases de putes i les van deixar enrere i, un cop encaminats per viaranys més honestos, dignes de la nostra posició social, van arribar a la granja on vivien, al carrer anomenat Ponent, satèl·lit de la plaça del Pes de la Palla.
En la meva obstinació, vaig estar a punt de rodolar entre les cames de la meva mare, amb el risc evident d'estavellar-me contra l'empedrat de la Ronda. Després, gairebé em perd per les escales de la granja. I va ser arribar i pensar que paria; però, quan ella ja estava salvada al llit i arribava la llevadora, em vaig cansar de fer la murga i vaig voler descansar fins a les sis de la matinada.
Ja s'estaven apropant al Tibidabo Melcior, Gaspar i Baltasar.
Al cap d'un temps, la llevadora va explicar que en tota sa vida no havia tingut tractes amb una criatura tan molesta. Perquè, fent honor als turments que vaig proporcionar a la meva mare quan era un fetus, vaig sortir de l'úter udolant, picant de peus, no sé si ja amb els traumes preparats, no sé si amb la voluntat ja predisposada a anar-los aprenent d'un a un, expressant des de bon començament que en tots els dies de la meva vida no estaria mai en pau amb mi mateix.
Lluitava per desfer-me d'un embolcall que jutgen com a providencial, però els avantatges del qual vaig trigar molts anys a conèixer, fins que la meva mare me'ls va fer saber, quan ja era un home fet, i atorgant-los funcions màgiques. Aquest embolcall era una bossa extremadament espessa que el destí reserva per embolicar els fetus privilegiats i que surt al món enganxant-s'hi, com una segona pell. Tan sortosa es considerava aquesta funda que la llevadora l'arrencava amb una cura exquisida del cos del nadó, i la posava a assecar i després la guardava fins que el propietari arribés a l'edat militar. Arribat tal dia, dipositaven un tros del material en una bosseta que havia d'anar penjada del coll del recluta durant tota la mili. (Aquest, però, no va ser el meu cas, cosa que he d'agrair a un inesperat atac de seny dels meus familiars, perquè m'hauria fet molt fàstic arribar a la caserna amb la meva segona pell i encara corcada pels anys.)
Tampoc no puc donar fe d'aquesta tècnica dels vestits naturals, però així m'ho van explicar i així m'agrada que sigui, com un ritus ancestral, d'un primitivisme commovedor, cosa perduda. D'altra banda, així deien els antics que neixen els herois. O els corcons. I així deu ser que ha de néixer un capricorn elegit. A puntades de peu, a dentegades i amb dues pells pel preu d'una.
L'escenari hagué de ser una ciutat amb el mar per esquena i el món per cul.
Vet aquí, inesperadament, la vida. Em trobo instal·lat en el contrasentit. Sóc en una dimensió que no he demanat i de la qual m'arrencaran quan comenci a fer-la meva. És la vida que m'ha triat, no pas jo a ella. La ciutat, el carrer, l'època, els idiomes, han decidit per mi. Jo només sóc un accident. Neixo en una lleteria anomenada Granja de Gavà, en un carrer anomenat Ponent, en una ciutat que no sé si anomenar Barcelona o més aviat Alexandria. Trigaré anys a decidir-ho. En els inicis, no es deixa res a la meva llibertat. Ni tan sols la concessió d'una Història que em sigui propícia. No tinc ni opció ni poder en aquest nou accident. Posats a donar-m'ho tot fet, ni tan sols no em deixen triar els meus noms. Em van posar Ramon perquè n'hi havia hagut molts a la família. Jesús, pel meu pare. Cèsar, pel Juli. I Montserrat, perquè a alguna insensata li deuria sortir del cony.
Aquest carrer s'havia anomenat Ponent, si bé després en digueren Joaquim Costa. Es troba situat al barri del Raval i en altre temps corria paral·lel a la tercera muralla de Barcelona, aquella que van construir al segle XVIII per cloure uns terrenys que després van trigar segles a repoblar-se per culpa de monstruoses crisis que no vénen al meu cas ni al meu encontre.[...]
Aquest és, de fet, el carrer que la meva gent s'obstinava a anomenar amb el seu nom antic, mai amb el que havien decretat els inútils buròcrates de la geografia urbana. I era aquella reminiscència una actitud natural, perquè la gent que em va veure néixer encara conservava les ultimes fogonades de l'autèntic fervor popular, i els noms, les frases, l'encant dels mots es mantenien amb la certesa de les herències que els pares transmeten als fills, si no hi ha altres tresors.
Per això, penso que aquest carrer Ponent té el nom més bonic del món. I potser per completar-ne la bellesa, es permetia conservar formes de vida més humanes, ancorades en una mena d'organització gremial. El meu carrer i els seus adjacents eren una pervivència d'interrelacions ancestrals, un petit univers on tothom es coneixia, de tant de temps que feia que les famílies hi vivien. És per això que cada fet es convertia en un esdeveniment col·lectiu i talment era celebrat i talment era impossible amagar-lo als altres.
Enmig d'aquestes coordenades, hi bategava un món bigarrat capaç d'encabir una infinitat d'oficis —adobers, fusters, lampistes, forners—, i els alternava amb una oferta de comerços tan variada que era com si el meu carrer fos el centre de la compravenda del món.
La botiga que vaig atribuir al meu personatge Bruno Quadreny era realment una lleteria anomenada llavors, i encara ara, Granja de Gavà, un nom tan català que aclareix sobradament la fatalitat dels meus orígens. Tot i això, aquesta granja on vaig néixer i vaig començar a créixer constituïa un refugi del mestissatge; el consolat permanent d'Aragó al barri del Raval.
Mentre la família del pare es podia vantar d'una catalanitat a prova de bomba, la de la mare provenia d'un poble aragonès. De fet, vaig tenir una mare d'importació.
És cert que la van importar a una edat tan primerenca que sempre es va considerar barcelonina i catalana i es vantava d'aquests dons en molt diversos graus, però de totes maneres no va renunciar mai del tot a la seva vena aragonesa, que, d'altra banda, era més aviat ambigua. El seu poble natal pertanyia a la Terra Alta, i només una discutida subdivisió territorial executada al segle passat justifica que es pogués considerar manya. De fet, a Nonasp es va parlar sempre aquella pintoresca barreja de castellà i català que els habitants de la zona van coincidir a anomenar chapurreado.
Aquest amuntegament d'accidents geogràfics fan que la meva mare sigui mestissa a Barcelona i mestissa a l'Aragó. Emigrant, quan va arribar de ben jove a Barcelona, i emigrant també cada vegada que tornava a Nonasp, sempre de visita, parlant amb les formes típiques del barceloní i, per tant, aliena a tot chapurreado.
Com totes les botigues de Ciutat Vella, la granja estava formada per dues plantes. A la primera, hi havia la botiga, amb el mostrador farcit de llaminadures i diverses taules de marbre sempre disposades per a esmorzars o berenars. Però hi havia, a més, un detall que em feia pensar en les casetes dels gnoms: el balconet que treia el cap des del pis superior, destinat a dormitoris i altres reductes de la intimitat familiar. Més aviat hauríem de dir, de la intimitat només nocturna, perquè el menjador, la cuina, els trasters i el pati es trobaven a la planta de sota, separats del negoci només per una porta, sempre oberta per controlar el tràfec incessant.
M'encantava aquell balconet. El pare en va pintar els barrots de blau cel, com la façana, i jo fruïa a les taules de marbre, convertides en el centre neuràlgic dels meus jocs, dels meus estudis i les meves meditacions. També era el focus d'atenció de totes les dones que envaïen la botiga. Era constant l'anar d'aquí cap allà, en braços de les clientes, que m'acariciaven, em grapejaven i em sotmetien, amb insistència, a una pràctica que va ser d'una gran importància en el meu futur.
Acostumaven a tocar-me els genitals per comprovar si s'anaven fent com els del meu pare, molt elogiats tant per algunes senyores casades com per les putes més addictes del Barri Xino. Davant d'unes expectatives com aquestes, es pot dir que no hi hagué al carrer Ponent cap nen més tocat que jo.
Quan aquelles donasses em deixaven en pau, jo m'entotsolava en jocs sempre solitaris o en la contemplació d'unes imatges que constitueixen el meu primer record, el primer senyal reconeixible de la meva vida.
Era la vidriera de l'entrada el punt fix d'aquella meva observació diària, d'aquell entotsolament. I no perquè a través dels vidres es pogués albirar el carrer com un punt de possible escapatòria —era tan estret que no em permetia imaginar horitzons—, sinó a causa dels cartells que acostumaven a deixar-hi setmanalment diversos cines del barri.
El món s'acabava al Pes de la Palla, perquè, a l'altra banda de la Ronda, els espais s'ampliaven de tal manera que cap nen normal no hauria gosat creuar-los.
Tot i que ja no existia la forma física de les muralles, l'escissió entre mons diferents era clarament perceptible i encara ho va ser molt més quan els carrers de la meva infantesa van començar a degradar-se amb l'excés de població, el caos urbanístic i la incúria. El símbol dels murs elevats que separen les classes socials va ser, llavors, més palpable. El vell i desacreditat concepte de barris baixos va anar ascendint fins a envair espais que en un altre temps havien gaudit d'un cert crèdit.
Al Pes de la Palla, s'hi alçava una fàbrica portentosa d'estil modernista que avui ha desaparegut per cedir el lloc a una espantosa casa de veïns. Mes enllà, hi havia un edifici amb les finestres que semblaven sempre tancades i que, en lloc d'una escala normal, tenia una ombrívola entrada de garatge, tot plegat senyals que corresponien a la famosa casa de barrets coneguda com el Niu d'Or. A l'altra banda, hi apareixia un local gegantí anomenat Gran Price, a la pista del qual, no menys gran, hi van tenir lloc, al llarg dels anys, els fets més espectaculars del barri: maratons de ball, combats de lluita lliure, campionats de boxa, exhibicions de bàsquet i, fins i tot, les avorrides xerrades del pare Peyton, promotor de la campanya del rosari en família.
A partir del Gran Price, començava el barrí que els grans anomenaven l'Eixample. Jo vaig aprendre a distingir-lo perquè, al final dels seus llargs carrers, s'hi produïa un rar prodigi: hi apareixia la muntanya del Tibidabo dominant tota la ciutat.
Sé que, al matí, aquesta meva creació de pedra i plantes tornarà a somriure'm i, amb el perfum pulcre de l'espígol i el romaní, recuperaré el plaer que proporciona una pàgina ben escrita. Sé que, demà, l'escenografia tornarà a sorgir esplendorosa, loquaç i abassegadora i em donarà una raó per viure, perquè aquest jardí és un reflex de mi mateix. Em dóna la força del fill que no tindré mai, la calidesa dels amors que he perdut, la seguretat de la llengua a la qual voluntàriament he renunciat. Tot això, ho tornaré a tenir amb els rajos del dia, però l'entotsolament en la solitud de la marinada em fa pensar que la meva joventut ha estat substituïda per la vellesa prematura de l'esperit.
He acumulat a Ventalló tots els capricis destinats a fer-me oblidar que, de fet, no en necessito cap. Aquest recer daurat és el magatzem de totes les coses que vaig poder somiar de nen, encara que algunes ni tan sols no s'havien inventat. Algunes coses que ens haurien semblat de ciència-ficció, són avui els meus únics parents i també el meu estímul eròtic. Són els aparells que la fi del mil·lenni m'ha lliurat perquè omplin la meva solitud amb la millor música, la millor literatura, el millor cinema i els millors cossos preservats en una sola cinta.
A través de la possessió de tots aquests aparells, m'instal·lo en el pulmó de la meva època. Vull respirar amb ella, agafar-ne el ritme, però ben just si em surt la raspera d'un fumador empedreït. Pretenc amarar-me'n en la incòmoda modernitat de les seves formes, però de seguida es converteixen en un rellotge de sorra que mesura el pas inexorable dels temps.
El nen despòtic que vaig ser atapeïa la màgica nit de Reis amb una infinitud de joguines desproporcionades a la seva edat i a la seva condició. L'home que he aconseguit semblar atapeeix la seva solitud amb videògrafs, antenes parabòliques, realitzadors d'imatge, ajustadors de color, tocadiscos, televisors gegantins, projectors i fins i tot una pantalla que pretén recuperar, a Ventalló, la màgia dels cines de barri.
¿Per què aquests ginys es converteixen en missatgers de la memòria? Tot i que són muts en ells mateixos, agafen una loquacitat esfereïdora tan aviat com es posen en marxa. Del tocadiscos, en surten cançons que em situen en temps diversos de la meva vida i m'escupen el record de persones que els van acompanyar. Furiós per aquesta imposició, martellejo l'aparell, canvio d'entreteniment, obro la pantalla i poso una pel·lícula, sempre a l'atzar. També aquesta improvisació implica un risc: és la pel·lícula que vaig veure fa trenta anys, quan ningú no em va dir que el temps sempre s'escola, i tot i això, jo ho estava esbrinant, envoltat de malsons, al llit proper al Pes de la Palla. Les ombres es van omplint de certeses, i les imatges i els sons d'aquests intrusos mecànics em retornen fragments de tots els somnis que vaig tenir, malaguanyats avui en la memòria.
¡Continua envaint els meus dominis actuals la ceguesa del cinema dels dissabtes!
Per això he dipositat tota la meva capacitat d'estimar en uns jardins i després, lentament, en la casa que els conté.
I, a vegades, en aquest jardí que és meu i en aquest possessiu que sóc jo, recupero els records de Roma i el cos deforme del Ricardo i les disfresses del Livio i els calçotets ridículs del meu pare. És aleshores que sé que ja res no té solució.
La meva vida i els meus records depenen del videògraf, aquest germà que em retorna cada nit els meus amics de sempre. Totes les heroïnes que han mort durant la redacció d'aquest llibre reapareixen, quan jo vull, en el moment culminant del seu talent i amb l'esplendor de la seva joventut. La Bette Davis, la Barbara Stanwyck, l'Ava Gardner, cap d'elles no se n'ha anat de la meva vida, de la mateixa manera que no marxaran mai de la meva obra. Paral·lelament, els herois a qui els vaig girar l'esquena se'n revengen envaint la meva sexualitat, hi regnen, hi instauren els seus poders. Com que el nen no va saber aprofitar les seves proeses, imitant-les fent salvatjades pels carrerons del barri, ells ara acorralen l'adult, el bressolen amorosament i el protegeixen per sempre de les agressions del sexe exterior. I sé que, en la seguretat absoluta dels morts, es fonamenten, de manera definitiva, les meves fantasies.