Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta plaça dedicada al Dr. Josep de Letamendiés l'única de l'Eixample que té forma de rombe. Dequan encara hi creuava per un profund vall la línia de tren, tenim per llegir un text de Josep Pla que rememora com era l'ambient d'aquesta zona tan prope-ra a la universitat. També ens serviran un original poema de Jordi Sarsanedas plantejat com un joc d'escacs per transitar per l'Eixample tenint la plaça deLetamendi com a punt de possibles taules i un fragment d'un article periodísticde Joan Barril (Barcelona, 1952) sobre la plaça de la seva infància.
Plaça Letamendi
La plaça de Letamendi va ser la plaça de la meva infància. Avui hetornat a passar per allà i les palmeres washingtònies devien haver crescut molt més que jo. Recordo que des de la meva habitació veia el carrer d'Aragó i un autobús mantenia periòdicament el motor al ralentí i a l'estiu aquest rumor nocturn em desvetllava. Des de casa meva es veien les teulades d'uralita d'un concessionari de la Seat i un parell de dotzenes de gats que esperaven l'almoina del veïnat. A la plaça de Letamendi em vaig barallar per primera vegada amb un nen desconegut que molestava unes nenes. Igual que Robin Hood robava als rics per donar-ho als pobres. Avui els xavals ja no es peguen per galanteria i l'estrèpit del carrer és molt superior al de l'autobús orfe de la meva infància. No només això:els gats han desaparegut i allà on abans s'obria l'esperança de la Seat avui es troba el sinistre edifici de la Delegació d'Hisenda equipat amb l'arbitrari armament fiscal de l'Agència Tributària. Per descomptat, el delegat no es diu Robin Hood.
8 de març de 2014
En el seu temps, en tot cas, el rec ferroviari del carrer d'Aragó fou considerat una obra d'enginyeria. Ara, l'exaltació de l'obra serví per a cobrir una de les aberracions més grans de Barcelona. Barcelona hauria hagut de tenir una estació del Nord i una estació del Sud. Hauria estat el més natural, donada l'estreta faixa de terra manejable, econòmicament manejable, sobre la qual Barcelona s'ha establert. No senyor. Barcelona té totes les seves comunicacions ferroviàries concentrades en la seva part nord i tot va a parar en definitiva a l'estació de França. La solució implicà, naturalment, fer passar el tren pel mig de la ciutat a través d'un rec: a través del rec del carrer d'Aragó. Els senyors que proposaren i realitzaren aquesta solució degueren fer un esforç mental digne de la més alta condecoració. Quina visió, quina intel·ligència! Però, en fi, davant de la tècnica, la discreció és indispensable. S'ha de respectar la tècnica.
El carrer d'Aragó, de dalt a baix, sembla tocat de maledicció. Sobre el seu curs hi ha un lloc, concretament una plaça, que, dintre del sistema de les quadrícules, és el més trist, llòbrec i fred: és la plaça de Letamendi. És una plaça única, sospito, al món: una plaça travessada per la caixa mortuòria d'un tren. En el meu temps hi havia unes palmeres i uns jardinets raquítics. A l'hivern sobretot, la plaça de Letamendi, amb el cul de sac del carrer de la Universitat (més tard Enric Granados), té una desolació químicament pura, és una espècie de desgràcia.
Però el curiós és que el carrer d'Aragó—i això demostra que està tocat de maledicció—té els seus partidaris. Una vegada que vaig dir que l'Apeadero era el Partenon de l'arquitectura mingitoriana, diverses persones es molestaren. I jo he conegut gent dominada per la pruïja de viure al carrer d'Aragó, gent que deia a les seves amistats:
— Des del pis veurem passar el tren... És molt entretingut!
Joc de quadravis, amb xamfrans
En aquest escaquer de panots i llambordes
he anat jugant, guanyant, perdent.
Amb quin gambit he obert el joc?
Avui jugo amb les blanques.
Sempre ho he fet: de cantonada a cantonada,
mansana rere mansana,
vaig i vinc, com escaigui a la jugada,
a l'empara del fullam present
—el goig de Barcelona plena de fulles tendres—
o del fullam absent, esborrat
per la solellada de l'agost
i les ventades de l'octubre:
estora falba de la nostra tardor.
Sempre, però, la companyia dels plàtans,
bonyeguts, malaltissos, fidelíssims,
des del carrer de la meva infantesa
fins a la vacil·lació d'avui mateix.
He anat, com qui no fa res,
de jovenesa a senectut.
Als temps més feliços,
he caminat d'escalf a escalf,
de quina a quina intimitat.
Ara que el dia es rúfol,
a cada quadrivi em sotja un peó negre,
l'estúpida severitat del peó negre.
Un alfil meu
s'esquitlla per la Diagonal, el perdo.
La reina, tan poderosa, tan armada,
en quin barri ha pres quarter?
El que és jo,
amb què m'enrocaria?
El verd de qualsevol semàfor
pot engegar contra mi l'escac i mat.
A la plaça Letamendi
un cavall meu llança un bitzac.
Em queda la il·lusió, ben absurda,
que l'altre i jo acabarem fent taules
i tornarem a començar.
Altres indrets de Barcelona: