Edicions Destino (Barcelona), 1966
En aquestes nits de lluna, veient la llum groga de l'astre regalimant sobre les pedres groguenques de la Sagrada Família, penso que l'esforç fet per Gaudí per portar l'arquitectura a la naturalesa hauria merescut poder rematar la jugada fins a les darreres conseqüències. El temple, en la lluna de la nit, tant si us el mireu de lluny com de prop, és una cosa única. Però és potser quan us el mireu de prop — quan sentiu l'ensulsiada de detalls caient-vos a sobre i la mateixa sensació de trobar-vos dins de la pura geologia — que us adoneu del seu esperit. A l'arquitecte li agradava de fer emmotllar les coses de la naturalesa i inserir-les en el temple. Això em portava a imaginar el desplaçament de la baluerna de l'aire lliure en què naturalment es troba, al fons del mar i en una llum submarina. Aquest hauria estat potser el seu medi més natural i més adequat. L'estructura del temple s'hauria anat carregant de deposicions minerals; aquell punt de fredor tèrbola que caracteritza la llum del fons del mar, l'haguera mantingut en una imprecisió incerta; a sobre, s'hi haurien format anfractuositats, protuberàncies, cavernes, esquerdes, coves, tot aquell món informe de la vida còsmica. Una vasta biologia animal i botànica palpitaria, en un formigueig primigeni, al damunt i al voltant de la massa imprecisa: les formes toves, les formes titil·lants, les punxes, les viscositats, el somnambulisme dels rèptils. Les torres, els arcbotants, els contraforts, tindrien el tremolor de la molsa i la temperatura del pàlpit primigeni. Em podia imaginar—ajudant la lluna—que l'estructura dibuixada i creada per l'arquitecte hauria estat, posada al fons del mar, completada per les secrecions de la mineralogia. En la llum submarina, de la zona lluminosa del mar, que en la zona superficial és tan dolça, — suau i bella, el temple hauria estat potser més ben posat que en la llum del dia de Barcelona, que de vegades li costa d'ésser fina. En aquest medi líquid, la sagrada Família seria d'un naturalisme màgic, irreal, fantàstic.
Quan, després de caminar una estona curta o llarga pels carrers de les quadrícules, s'arriba a la Sagrada Família, l'estupefacció no es pot reprimir. No diria pas que els carrers de l'Eixampla de Barcelona deprimeixin; ara: que són ensopits, repetits i poc graciosos, que inviten a la mediocrització personal, és evident. El contrast entre l'Eixampla i la Sagrada Família és un dels fets més extraordinaris de la Barcelona moderna. Quan, en la meva època d'estudiant, i després de vagar per la uniformitat dels carrers, arribava en aquell descampat que pintà Ramon Casas, tendia a creure que em trobava davant d'una explosió de romanticisme. Davant d'aquella genialitat creia que comptava menys l'obra que l'autor, que l'arquitecte. Em semblava que la personalitat era superior a les formes de l'arquitectura, les quals no eren més que un reflex d'un esperit angoixant, asfixiant, prepotent. Em semblava trobar-me davant d'una construcció firmada en els seus menors detalls, que no es podia atribuir més que a ell. No pensava més que en ell. Si les idees de Gaudí — em deia — haguessin estat formulades i realitzades per un home corrent encarnat en l'arquitecte més distingit, el resultat hauria estat irrisori. Projectades i realitzades per ell, han creat l'os arquitectònic més extraordinari del segle.
Vaig anar molt sovint, en aquella època, al parc de la Ciutadella. Hi vaig aprendre algunes coses. Solitari, silenciós, totalment passat de moda, els barcelonins hi vivien d'esquena. Semblava que la ciutat s'allunyava del punt on havia iniciat la seva creixenca en l'època moderna. A l'hivern era el seu pitjor moment. Els arbres, despullats, deixaven veure les desferres de l'arquitectura de l'Exposició del 88, més aviat d'una amenitat molt relativa. Però a la primavera, amb els arbres florits, retrobava totes les seves anacròniques delicadeses. Petit, modest, enraonat, ni adotzenat ni fascinador, melrosat i discret, la quinta essència en el rengló dels parcs, del que jo suposava ésser l'esperit barceloní, presentava la nota curiosa de no ésser freqüentat pels barcelonins.
Baixar Rambla avall, des de Canaletes fins a les frondes pomposes de les Drassanes, és molt agradable en temps de primavera. La millor hora és a mitja tarda, trobant-se el vent plenament entaulat, quan s'emporta, al fil de la costa, els núvols del cel blau i fresc, com si no tinguessin pes. El vent entra a la Rambla pel carrer de Pelayo i pel seu carrer paral·lel, el dels Tallers. Pel carrer de Pelayo arriba assolellat; pel carrer dels Tallers, més concentrat, humit i dens. Abans d'arribar a la Rambla, el vent ha passat per una gran extensió de terra. Abans d'encaixonar-se en les ombres, en el meu temps, més aviat fètides, del carrer dels Tallers, el vent s'ha cremat en la costa seca i calcària de Garraf, s'ha endolcit en la fluïdesa vegetal del Pla del Llobregat i ha entrat a Barcelona pels suburbis de l'oest, formiguejants de tantes vides. Quan arriba a la Rambla ja no és un vent exclusivament marí. Ha perdut una mica de la sal molla del mar i sembla haver guanyat la suavitat de la fruita del Prat i de les galtes fines del suburbi barceloní.
Hom va baixant Rambla avall i sent com el vent arriba, d'una manera ja més indirecta, pels carrers del Carme, de l'Hospital i de Sant Pau. Aquests tres carrers són antics, són les tres vies d'accés als pobles del Llobregat i, per tant, encara que més anguilejants, d'accés del vent. Entre aquests carrers hi ha les pauses del vent — els redossos del llebeig. Baixar per la Rambla és alternar aquestes calmes, dintre de les quals la temperatura és gairebé estival, amb la frescor de gust de menta de l'embat de les cantonades. Es produeixen, sobre la pell, les sensacions alternades segons sigui assolellada o tocada per l'ombra: la plenitud o el calfred, la salut o l'esgarrifança de les dècimes de febre. Aquests canvis són una pura delícia, i per això em sembla que passejar per la Rambla agrada tant a la gent, en aquest temps de primavera, i no diguem a l'estiu, quan el vent de garbí converteix la Rambla en un dels llocs més frescos de Barcelona — el lloc on la xafogor queda més alleugerida per l'aire salat però amorosit en el seu últim trajecte.
Sempre caminant Rambla avall, hom constata que el carrer de la Unió i el carrer Nou ja no encaixonen el vent. Són carrers moderns, merament urbanístics, construïts amb la preocupació que formessin amb la Rambla angles rectes perfectes. El vent, però, no sol pas anar en angle recte. Aquests dos carrers més aviat semblen fets per encaixonar més el vent del sud, el xaloc, que el llebeig. Ara, generalment parlant, el vent del sud, en temps normal, no és més que un curt episodi de la volta dels vents, mentre que el sud-oest és dominant. Per això aquests carrers donen una bafarada estàtica, una xafogor aturada i densa. Molt més sentit té el paratge de les Drassanes, que foren admirablement construïdes des del punt de vista dels vents, com per altra part és natural que ho siguin aquests establiments.
L'espectacle que presenta el Liceu del cinquè pis estant, en una bona nit, és magnífic; és un dels panorames més extraordinaris del país. En l'època de la joventut, la sensibilitat queda especialment fascinada per la visió panoràmica, per la morbosa desfibració que produeix la contemplació des d'una altura situada sobre el mar o sobre la terra. El panorama és una de les claus del romanticisme literari o anímic. Tot el que és oceànic, vagarós i dilatat fa titil·lar la malenconiosa inconcreció de la jovenesa. Des del cinquè pis del Liceu, el panorama era literalment fabulós: es veia un oceà de burgesia, guspirejant de joies, de brillants i de tota classe de pedres dures. Quin meravellós espectacle, valga'm Déu! Sembla inconcebible que una classe de la població pugui crear unes ondulacions humanes proveïdes d'una força d'imantació tan viva. En el cinquè pis hi havia, primer, la claca, o sia aquell conjunt de persones estratègicament col·locades que feien cara de maquinistes de tren i que es coneixien a simple vista. Després, hi havia els melòmans recalcitrants, amb solfa a la mà o sense, per als quals només comptava la música del drama. Aquests melòmans tenien un menyspreu olímpic per l'oceà burgès que els apareixia davant de la vista. Ni se'l miraven. Com que es consideraven musicalment superiors, conceptuaven que el panorama burgès era una concentració, més aviat densa, de cretinisme. Com que eren pobres, estaven dominats per l'orgull insoluble i pèrfid que segrega la pobresa. Conceptuaven que la seva sensibilitat musical era incomparable, perquè els emplenava la buidor de la seva pobresa — de la mateixa manera que en moments anteriors s'havien considerat superiors en la sensibilitat de l'amor perquè l'amor havia emplenat la buidor de la seva pobresa.
Baixar Rambla avall, des de Canaletes fins a les frondes pomposes de les Drassanes, és molt agradable en temps de primavera. La millor hora és a mitja tarda, trobant-se el vent plenament entaulat, quan s'emporta, al fil de la costa, els núvols del cel blau i fresc, com si no tinguessin pes. El vent entra a la Rambla pel carrer de Pelayo i pel seu carrer paral·lel, el dels Tallers. Pel carrer de Pelayo arriba assolellat; pel carrer dels Tallers, més concentrat, humit i dens. Abans d'arribar a la Rambla, el vent ha passat per una gran extensió de terra. Abans d'encaixonar-se en les ombres, en el meu temps, més aviat fètides, del carrer dels Tallers, el vent s'ha cremat en la costa seca i calcària de Garraf, s'ha endolcit en la fluïdesa vegetal del Pla del Llobregat i ha entrat a Barcelona pels suburbis de l'oest, formiguejants de tantes vides. Quan arriba a la Rambla ja no és un vent exclusivament marí. Ha perdut una mica de la sal molla del mar i sembla haver guanyat la suavitat de la fruita del Prat i de les galtes fines del suburbi barceloní.
Hom va baixant Rambla avall i sent com el vent arriba, d'una manera ja més indirecta, pels carrers del Carme, de l'Hospital i de Sant Pau. Aquests tres carrers són antics, són les tres vies d'accés als pobles del Llobregat i, per tant, encara que més anguilejants, d'accés del vent. Entre aquests carrers hi ha les pauses del vent — els redossos del llebeig. Baixar per la Rambla és alternar aquestes calmes, dintre de les quals la temperatura és gairebé estival, amb la frescor de gust de menta de l'embat de les cantonades. Es produeixen, sobre la pell, les sensacions alternades segons sigui assolellada o tocada per l'ombra: la plenitud o el calfred, la salut o l'esgarrifança de les dècimes de febre. Aquests canvis són una pura delícia, i per això em sembla que passejar per la Rambla agrada tant a la gent, en aquest temps de primavera, i no diguem a l'estiu, quan el vent de garbí converteix la Rambla en un dels llocs més frescos de Barcelona — el lloc on la xafogor queda més alleugerida per l'aire salat però amorosit en el seu últim trajecte.
Sempre caminant Rambla avall, hom constata que el carrer de la Unió i el carrer Nou ja no encaixonen el vent. Són carrers moderns, merament urbanístics, construïts amb la preocupació que formessin amb la Rambla angles rectes perfectes. El vent, però, no sol pas anar en angle recte. Aquests dos carrers més aviat semblen fets per encaixonar més el vent del sud, el xaloc, que el llebeig. Ara, generalment parlant, el vent del sud, en temps normal, no és més que un curt episodi de la volta dels vents, mentre que el sud-oest és dominant. Per això aquests carrers donen una bafarada estàtica, una xafogor aturada i densa. Molt més sentit té el paratge de les Drassanes, que foren admirablement construïdes des del punt de vista dels vents, com per altra part és natural que ho siguin aquests establiments
Baixar Rambla avall, des de Canaletes fins a les frondes pomposes de les Drassanes, és molt agradable en temps de primavera. La millor hora és a mitja tarda, trobant-se el vent plenament entaulat, quan s'emporta, al fil de la costa, els núvols del cel blau i fresc, com si no tinguessin pes. El vent entra a la Rambla pel carrer de Pelayo i pel seu carrer paral·lel, el dels Tallers. Pel carrer de Pelayo arriba assolellat; pel carrer dels Tallers, més concentrat, humit i dens. Abans d'arribar a la Rambla, el vent ha passat per una gran extensió de terra. Abans d'encaixonar-se en les ombres, en el meu temps, més aviat fètides, del carrer dels Tallers, el vent s'ha cremat en la costa seca i calcària de Garraf, s'ha endolcit en la fluïdesa vegetal del Pla del Llobregat i ha entrat a Barcelona pels suburbis de l'oest, formiguejants de tantes vides. Quan arriba a la Rambla ja no és un vent exclusivament marí. Ha perdut una mica de la sal molla del mar i sembla haver guanyat la suavitat de la fruita del Prat i de les galtes fines del suburbi barceloní.
Hom va baixant Rambla avall i sent com el vent arriba, d'una manera ja més indirecta, pels carrers del Carme, de l'Hospital i de Sant Pau. Aquests tres carrers són antics, són les tres vies d'accés als pobles del Llobregat i, per tant, encara que més anguilejants, d'accés del vent. Entre aquests carrers hi ha les pauses del vent — els redossos del llebeig. Baixar per la Rambla és alternar aquestes calmes, dintre de les quals la temperatura és gairebé estival, amb la frescor de gust de menta de l'embat de les cantonades. Es produeixen, sobre la pell, les sensacions alternades segons sigui assolellada o tocada per l'ombra: la plenitud o el calfred, la salut o l'esgarrifança de les dècimes de febre. Aquests canvis són una pura delícia, i per això em sembla que passejar per la Rambla agrada tant a la gent, en aquest temps de primavera, i no diguem a l'estiu, quan el vent de garbí converteix la Rambla en un dels llocs més frescos de Barcelona — el lloc on la xafogor queda més alleugerida per l'aire salat però amorosit en el seu últim trajecte.
Sempre caminant Rambla avall, hom constata que el carrer de la Unió i el carrer Nou ja no encaixonen el vent. Són carrers moderns, merament urbanístics, construïts amb la preocupació que formessin amb la Rambla angles rectes perfectes. El vent, però, no sol pas anar en angle recte. Aquests dos carrers més aviat semblen fets per encaixonar més el vent del sud, el xaloc, que el llebeig. Ara, generalment parlant, el vent del sud, en temps normal, no és més que un curt episodi de la volta dels vents, mentre que el sud-oest és dominant. Per això aquests carrers donen una bafarada estàtica, una xafogor aturada i densa. Molt més sentit té el paratge de les Drassanes, que foren admirablement construïdes des del punt de vista dels vents, com per altra part és natural que ho siguin aquests establiments
Els monuments (fragments)
Anselm Clavé, fundador dels cors que porten el seu nom, amb la intenció de fer minvar la parròquia de les tavernes, dirigeix, amb una batuta a la mà, nit i dia, unes masses corals invisibles. La seva figura rígida amb afectació, d'una seriositat fonamental, bronze sense sensibilitat, més plom que bronze, d'una importància basada purament en el pes, es d'una contemplació depriment. Es veu de seguida que el músic dirigeix mediocrement i que les masses corals del seu voltant canten malament. Ara, el monument és inacabat. Construït per subscripció popular, hi hagué diners per a la figura, però no n'hi hagué prou per a posar-la en el pedestal elevat que comportava el projecte. Potser si fos possible de veure l'estàtua més alta no resultaria tan espessa i pesada. S'airejaria. El cert és que, en acostar-se el moment de la inauguració, calgué trobar una solució provisional. Hi havia estàtua, però faltava baluerna d'elevació. L'arquitecte municipal Falqués, l'autor dels bancs i dels fanals del Passeig de Gràcia, el cèlebre Falqués, féu construir un sòcol de pressa i corrents. I així quedà Clavé sobre un sòcol peremptori i desproporcionat, amb les seves sabatasses enormes i la seva batuta incansable. Per donar als contempladors de l'estàtua la idea que l'homenatjat fou músic, Falqués féu incidir sobre el sòcol unes lires enormes que si s'haguessin de polsar exigirien pals semalers.
I encara, si el Palau hagués estat una sala de concerts! Perquè el cas és que no ho era... Una de les primeres vegades que vaig anar al Palau hi havia un concert literalment fascinador: Beethoven per Kreisler i Pau Casals. L'audició de la primera sonata fou successivament interrompuda: primer per la campana d'una església veïna; després, pel carrer paral·lel a la sala passà un carro lent, amb una lentitud enervant, com si s'hi rabegés, un carro tan pròxim que semblà que passava pel mig de la sala; després, d'un pis immediat se sentí la cançó desaforada d'una raspa que rentava els plats — era primavera avançada i llavors de les minyones en deien raspes — després, encara, se sentí repetidament cantar un gall: perquè els galls casolans i de balcó de Barcelona canten de dies i de nits, com tothom sap. La darrera part del concert fou literalment esmicolada pels moviments, botzines, clàxons, démarrages, frenades i canvis de marxa d'innombrables cotxes, ja aparatosos però molt primitius i sorollosos, situats pels voltants del Palau i que es preparaven per rebre i transportar els seus propietaris.
Aquests sorolls exteriors, ignominiosament presents a la sala, converteixen en ridícula la pretensió dels crítics, diletants i persones delicades, segons la qual el públic ha de guardar un silenci religiós i absolut. Converteixen a més a més el reglament que obliga a tancar les portes durant l'audició en lletra morta. És — sospito — ridícul escoltar música en un local tancat, hermèticament tancat, i tenir la sensació de trobar-se, en sentit literal, al mig del carrer.
Vaig anar molt sovint, en aquella època, al parc de la Ciutadella. Hi vaig aprendre algunes coses. Solitari, silenciós, totalment passat de moda, els barcelonins hi vivien d'esquena. Semblava que la ciutat s'allunyava del punt on havia iniciat la seva creixenca en l'època moderna. A l'hivern era el seu pitjor moment. Els arbres, despullats, deixaven veure les desferres de l'arquitectura de l'Exposició del 88, més aviat d'una amenitat molt relativa. Però a la primavera, amb els arbres florits, retrobava totes les seves anacròniques delicadeses. Petit, modest, enraonat, ni adotzenat ni fascinador, melrosat i discret, la quinta essència en el rengló dels parcs, del que jo suposava ésser l'esperit barceloní, presentava la nota curiosa de no ésser freqüentat pels barcelonins.
Al parc hi ha aquell monument tan deliciós —aquella senyoreta que porta polisson, tan ben vestida de marbre, tan fina i distingida, que aguanta un paraigua obert que quan plou goteja autènticament. La senyora és una síntesi de tota una època i té una manera de presentar-se i de posar el peu absolutament igual que les senyores de l'època de la Restauració, tal com es poden veure en la "Ilustración Española y Americana", que fou una publicació molt artística i recollí les palpitacions del seu temps. He sentit dir a col·leccionistes de monuments, a refinats d'aquestes baluernes, que la figura, dintre de la seva cursileria, és plausible. De plausible, bé ho deu ser. És la Venus d'una classe dirigent educada en col·legis de jesuïtes, escolapis, doctrina cristiana o maristes.
Les Evolucions (Fragment)
Avui em passejava per la part alta de la Rambla de Catalunya. Aquesta Rambla és un dels carrers més agradables de Barcelona, sobretot a la primavera, quan els til·lers són florits. M'hi passejava amb el nas enlaire mirant el borrissol dels arbres a punt de florir, i heus aquí que de sobte he vist un rètol posat sobre el balcó del segon pis d'una casa. El rètol posava "Residència".
Davant de la paraula, la memòria em portà algunes coses a primer terme i no em costà gens de precisar que en aquell mateix pis, anys enrere, hi existí una casa de dispeses de la taula de la qual vaig ésser un gris comensal en el meu primer any d'estudis a Barcelona. Una casa de dispeses absolutament corrent, totalment anònima, sense rètol al carrer. Més tard, en els primers mesos de 1918, la casa canvià una primera vegada de nom i s'anomenà Pensió, per influència francesa, perquè França i els seus aliats acabaven de rematar victoriosament la guerra. Pensió fa francès. Ara s'ha produït un altre canvi. El que fou primer casa de dispeses i després pensió, ara apareix a la curiositat dels vianants amb el títol flamant de Residència.
A mesura que vaig acostar-me al portal vaig constatar que la casa, almenys externament, no havia canviat gens. En traspassar-lo, em pujà al paladar, de les profunditats de l'oblit, un regust de mongetes verdes amb fils i patates bullides barrejat amb el del lluç arrebossat i fregit—aquest lluç que es mossega la cua i que les persones imaginatives anomenen de palangre per una pura il·lusió de l'esperit. Jo sóc un admirador entusiasta de la imaginació dels homes i de les dones i de la facilitat que tenen posant noms altisonants i de qualitat sempre ascendent a les seves coses. Però, en definitiva, el que no canvia mai quan s'ha provat és el regust que deixen en les cases de dispeses barcelonines les mongetes verdes amb fils i les patates i el lluç fregit.
Barcelona deixà d'ésser una ciutat provinciana en els anys de la primera gran guerra — que coincidiren amb el pas de la gent de la meva generació per la ciutat, amb les meves deambulacions pels carrers de les quadrícules portant el ventre prim de les sòrdides dispeses. Ens fou possible així de veure la liquidació de l'exhibicionisme provincial en balcons i tribunes — aquelles senyores grasses assegudes en les poltrones laterals de les tribunes amb uns senyors al fons del vidre, en la semiobscuritat del saló, passant-se la mà per les barbes grises. Quan davant d'aquestes baluernes passava un espectacle qualsevol, els usufructuaris eren envejats per la gent del carrer. — Aquests sí que ho veuran bé! — deia la gent. Es produïa un fenomen curiós: quan passava una processó, per exemple, semblava que els qui realment s'exhibien no eren els qui portaven el ciri, el tàlem o el penó, sinó els qui la contemplaven, amb cara de circumstàncies, darrera de l'impressionant i sumptuós vidre. Arribava un moment que la processó semblava immòbil i que davant d'ella desfilaven, fent-li llum, una darrera l'altra, totes les tribunes de les quadrícules, bufades, solemnes i rígides.
A mesura que Barcelona anà creixent, aquestes manifestacions de l'afectació provincial desaparegueren.
Però els ferros dels balcons persisteixen. N'hi ha tants que la seva universal presència contribueix a la tendència a la claustrofòbia que fomenten els carrers regulars de la quadrícula, sobretot en certes tardes lívides i ara que el creixement de la ciutat fa que els carrers de l'Eixample semblin cada dia més estrets.
Aquests ferros exciten aquesta sensació en termes vivíssims. Aquests ferros de barana us punxen el front com una corona d'espines o us furguen en la boca de l'estómac amb una persistència maligna. És per això que els arquitectes de la meva generació que imposaren la casa sense balcons ni ferros ni tribunes feren un gran servei a la ciutat i al país. Si en tots els aspectes de la vida s'hagués pogut liquidar l'esperit provincial com en aquest ha estat possible, hauríem fet un gran camí.
En aquella època el Paral·lel tenia mala fama, i quan la paraula saltava, en la conversació de les persones serioses, sempre hi havia algú que feia una rialleta de conill d'una estolidesa estrictament pornogràfica. Si jo hagués freqüentat aquesta part de Barcelona, no tindria cap inconvenient a declarar-ho. El cert és que no el vaig freqüentar mai per una raó: per falta de quartos. Era el lloc de Barcelona en què l'avidesa crematística era practicada d'una manera més sistemàtica. A les senyoretes que s'hi dedicaven a les passions de l'amor, se'ls havia de pagar àdhuc la respiració, cosa notòriament exagerada. Però potser si hagués disposat d'algun quartet tampoc no hauria freqüentat aquell indret, perquè sempre em semblà que el Paral·lel era la quinta essència del desordre barceloní cru i descarnat, i el desordre, passat un cert límit, el trobo intolerable.
Principalment, el Paral·lel el vaig conèixer com a lloc de pas, perquè d'estudiant vaig ésser molt afeccionat als paisatges secs de la muntanya de Montjuïc i a les meravelloses panoràmiques que es veuen des de la muntanya, que jo crec — modestament — que són les millors que ofereix el terme de Barcelona. A còpia de passar pel Paral·lel, em semblà que el barri — pres en general — era una barreja de misèria i de procacitat, però que al mateix temps la gent formal i familiar hi era en gran abundància. Ara, el que es veia més, fins a semblar que ho dominava tot, era la misèria i la procacitat, que era, realment, considerable i totalment sofisticada.
Passeig de Gràcia és un encert. En el sistema de les quadrícules del senyor Cerdà, aquesta avinguda, de proporcions nobles, intel·ligents, concebuda a una escala que en la ciutat de la gasiveria del pam quadrat no té precedents, redimeix moltes misèries. Quan vaig sentir dir a persones que han viatjat que el Passeig de Gràcia és el carrer més important de l'àrea del Mediterrani, vaig tenir una gran satisfacció. Un dels seus encants més visibles prové del pla inclinat, suau però marcat, que dibuixa sobre la terra. Els carrers en pla inclinat que tenen la inclinació encertada i justa tenen el do d'augmentar la qualitat de les senyores que hi pugen i de donar als seus moviments una gràcia esvelta. Les ciutats guanyen molt si les senyores hi acompanyen. El Passeig de Gràcia ha contribuït a donar elegància a les senyores i en aquest sentit ha fet molt per la ciutat
En el seu temps, en tot cas, el rec ferroviari del carrer d'Aragó fou considerat una obra d'enginyeria. Ara, l'exaltació de l'obra serví per a cobrir una de les aberracions més grans de Barcelona. Barcelona hauria hagut de tenir una estació del Nord i una estació del Sud. Hauria estat el més natural, donada l'estreta faixa de terra manejable, econòmicament manejable, sobre la qual Barcelona s'ha establert. No senyor. Barcelona té totes les seves comunicacions ferroviàries concentrades en la seva part nord i tot va a parar en definitiva a l'estació de França. La solució implicà, naturalment, fer passar el tren pel mig de la ciutat a través d'un rec: a través del rec del carrer d'Aragó. Els senyors que proposaren i realitzaren aquesta solució degueren fer un esforç mental digne de la més alta condecoració. Quina visió, quina intel·ligència! Però, en fi, davant de la tècnica, la discreció és indispensable. S'ha de respectar la tècnica.
El carrer d'Aragó, de dalt a baix, sembla tocat de maledicció. Sobre el seu curs hi ha un lloc, concretament una plaça, que, dintre del sistema de les quadrícules, és el més trist, llòbrec i fred: és la plaça de Letamendi. És una plaça única, sospito, al món: una plaça travessada per la caixa mortuòria d'un tren. En el meu temps hi havia unes palmeres i uns jardinets raquítics. A l'hivern sobretot, la plaça de Letamendi, amb el cul de sac del carrer de la Universitat (més tard Enric Granados), té una desolació químicament pura, és una espècie de desgràcia.
Però el curiós és que el carrer d'Aragó—i això demostra que està tocat de maledicció—té els seus partidaris. Una vegada que vaig dir que l'Apeadero era el Partenon de l'arquitectura mingitoriana, diverses persones es molestaren. I jo he conegut gent dominada per la pruïja de viure al carrer d'Aragó, gent que deia a les seves amistats:
— Des del pis veurem passar el tren... És molt entretingut!
Pedret és un carrer de cases afilerades davant de la carretera. De l'altra banda hi ha el Ter, ample, endegat en una presa, d'un tèrbol blanc.
Fou en aquest estret i miserable suburbi, esmaltat de llaunes de petroli i ratllat de filferros, que vaig sentir el primer gran xoc de la meva vida. Anàvem passant el carrer de Pedret quan de sobte Girona se'ns presentà, sobre l'arc de la tartana, amb tota la seva impressionant monumentalitat. Fou com una fuetada i em semblà que àdhuc l'euga alçà una mica les orelles davant de les ratlles verticals. Jo vaig quedar immòbil com una perdiu parada per un gos. Vaig quedar com clavat.
Davant teníem, com si ens vingués a sobre, molt pròxima, amb una força implacable, la nau imponent de la Catedral. Més a la dreta es veia, finíssima i altiva, l'agulla de Sant Feliu. Més a la dreta encara, les grans masses vegetals de la Devesa tenien, tocades del vinagre tardoral, una elegància fabulosa que la bromositat de l'atmosfera matisava de blau. A l'esquerra de la catedral la terra s'alça i a sobre corren les muralles i els baluards coberts d'heures. Més enllà, la muntanya de Montjuïc, paisatge militar intens i dramàtic, sec i àrid, era una irisació de minerals clapejada de mates d'estepa —petites flors violàcies—, d'ortigues i argelagues. A primer terme, sobre unes cases rònegues, emergia, torrat, humil i mil·lenari, el campanar de Sant Pere de Galligants.
Plantats sobre els terrenys d'al·luvió que fa el Ter en arribar a Girona, en el seu marge dret, molt baix, el jardí és una construcció d'avingudes de plàtans, arbres altíssims, d'una majestat simfònica i catedralícia impressionant. A dins d'aquesta construcció hi ha tres elements diferenciats: a la dreta de l'avinguda principal, tot just iniciada, hi ha uns jardinets municipals, de gust petit burgès, rodejats d'una anella d'aigua; a la seva dreta, a la plaça anomenada de les Botxes, hi ha un centre d'avingudes radials; finalment, el camp de Mart forma un gran rectangle d'aire emmarcat per quatre masses botàniques puixants.
El jardinet municipal, que sempre fou una mica raquític, en el meu temps acabava de passar de moda. És un Sans-Souci sense castell i de proporcions minúscules, posat a peu pla. És, en tot cas, una perla del gust petit burgès i conté admirablement dosificats els seus matisos més cursis i delicats: els arbres sentimentals, els raconets amagats, les giragonses de caminets de sorra amb fulles mortes tardorals, els miraclets de la jardineria més empipadora i detallada, aquelles meravelles que la gent acorda copiar al seu jardinet l'endemà mateix de treure la rifa. Passàveu per aquell lloc i us semblava fullejar un àlbum de 1890. Però tot això, que té una certa gràcia, és totalment invisible, perdut, com queda, entre les grans avingudes majestuoses i esveltes, lliures i dilatades. El jardí podria convertir-se, un dia, en un petit hort botànic, quan s'acabin els regidors estiracordetes i aplicats.
La plaça de les Botxes és una catedral botànica. De la seva alta volta de branques nues a l'hivern, plena d'aire ombrejat d'un verd salamandra a la primavera i a l'estiu, en sortien uns raigs d'avingudes que endolcien el pensament, de manyaga perspectiva. El lloc, a la morta estació, era fred, humit i solitari; en els mesos benignes, el sol hi feia clarianes sobre l'herba, mòbils i blanques, i ombres profundes, d'un aire filtrat, finíssim. Els diumenges s'hi solien reunir tres o quatre grups de jugadors de botxes, que hi passaven l'estona amb els seus jocs monòtons i infantívols. Aquestes menudes escenes —que em feien pensar en reproduccions que havia vist de pintures holandeses— és de les coses que recordo, d'aquells temps, que em donen una sensació més precisa de la placidesa d'aquella època. Aquells menestrals tiraven la bola en cos de mànigues, amb el barret posat, la gran cadena sobre l'armilla anomenada de fantasia, el coll planxat, corbata de nus fet, punys rigidíssims. Alguns portaven una goma als bíceps, una goma vermella de llibreta, per mantenir la roba del braç rígida i lliure. Miraven els resultats de les jugades amb un aire meditatiu, refilant-se el bigoti o passant-se la mà per la barbeta, el barret al clatell.
M'agradava, també molt, ajaguts a l'herba, a l'ombra dels arbres, l'orella plena de la vaga música que feia el ventet a les branques altes, veure fer l'exercici als soldats i desfilar la tropa darrera els instruments de vent de la banda. Aquest és un espectacle que distreu els vagabunds, ganduls i persones de poca roba, i confesso que aquest és un gust que tinc molt arrelat. En aquest món, per altra part, tothom desitja el que li fa més falta, i a nosaltres, empordanesos, de temperament tan anàrquic, dispers i desmanegat, ens satisfà l'ordre, l'automatisme i la precisió marcial. Veure jugar a soldats —sempre, ben entès, que de soldat en faci un altre— ens entusiasma. És un espectacle que a la llarga, i si va acompanyat de la preparació necessària, ha de cultivar l'emoció patriòtica. Però nosaltres no arribàvem pas tan enllà. Ningú no ens havia parlat, encara, d'aquestes coses; ningú no semblava tenir pressa per a parlar-nos-en. La virginitat de la nostra ànima era d'un neutre químicament pur. El que ens hi agradava era el gust que l'ull troba en les coses visualment ordenades.
Seguint la gran avinguda a la dreta, hi havia el camp de Mart. En aquest gran espai — que es la part mes francesa de la Devesa, en el sentit que fou concebut notòriament per fer-hi revistes i espectacles militars—, hi passàrem tantes hores de la nostra adolescència en llibertat, que no ens podríem pas estar d'estimar-lo. Hi hem armat, amb la passió dels catorze anys, partits de futbol terribles, hi hem fet tota mena de curses i de salts, hi hem donat i rebut magnífiques trompades. Vivint reclosos en les quatre parets del col·legi incrustant en la vella Girona, les dimensions folgades del camp ens produïen una exaltació vital, un gust de rabejar-nos e l'aire solar. Coneixíem el lloc i n'havíem explorat els voltants. Més enllà de les avingudes de plàtans, sobre els marges del Ter hi havia una manigua de mates, clots i munts de sorra, amb molts caus de rates, conills i talps. Amb uns petards que compràvem al carrer de l'Argenteria –tres deu cèntims- esbotzàvem els forats enmig d'un soroll africà. Aquests topants confusos haurien pogut ésser la medecina de tots els nostres mals.