Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest tram de la Rambla és centrat per una obra de Joan Miró, realitzada el 1976 i restaurada el 2007. Pot ser un bon punt per llegir un fragment de La papallona de Narcís Oller, que hi fa passar la Toneta en el seu trajecte fins a la rectoria de Santa Madrona, evidenciant el seu aspecte d'obrera entremig d'uns assidus aristòcrates de la Rambla del Mig. Per la seva banda, Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967) fa una oda als plàtans i pardals de la Rambla que el fascinen, fins al punt d'atorgar aquests darrers certes capacitats de transmissió filosòfica.
Nèstor Lujan (Mataró, 1922- Barcelona, 1995) ens dibuixa l'ambient noctàmbul i exòtic d'una Rambla d'altre temps, mentre que, per la seva banda, Lluís Permanyer fa una glossa de la Rambla evocant tots els grans escriptors que al seu pas per Barcelona se n'han sentit fascinats i l'han fixada en els seus escrits. Finalment, Joan Margarit per arrels familiars, vivències lligades amb el passeig i en la seva dedicació com a arquitecte ha establert amb la Rambla unes connexions emocionals que fan que pugui afirmar que vagi on vagi el batec humà que inunda la Rambla per sota els plàtans sempre l'acompanya.
Tot aquell trasbals bigarrat de carruatges que, corrent a dreta i esquerra de la Rambla, omple l'espaiosa via de terratrèmol; el bum-bum de les converses, la cantúria dels ocells entaforats pels plàtans ja verdejants, les veus discordants dels revenedors cridaners, dels venedors de periòdics i mistaires; tot aquell bruit de vida, que fa de la millor via de Barcelona un dels carrers més alegres del món, no arribava a l'orella de la pobra dona sinó com una maror llunyana, per damunt de la qual ressortien amb veu més forta i vibrant els crits agudíssims del seu esperit. I així, caminant en zig-zag per entre els rotllets de conversants i compradors de flors, obrint-se escletxa entre les colles de treballadors que esperen feina pel Pla de la Boqueria, passejant, com discordant taca de color, son vestuari esblanqueït d'obrera per l'aristocràtica Rambla del Mig, o banyant-se en el boiri-sol que campeja pels amples espais de la plaça de les Comèdies i de la desembarassada Rambla de Santa Mònica, arriba, per fi, a la de Santa Madrona; i, havent-se enfilat per una escaleta mesquina i pobra, trucà a la rectoria
Els plàtans de la Rambla són els arbres més pacients i resignats del món. Retorcien llurs soques amb innocent voluptat: vingué una mà dura, i les adreçà com si fossin un vil filferro. Llurs branques s'escampaven capritxoses en dolça ufanor; vingué una destral despòtica i uniformista i les mutilà horriblement. I encara, per a suprem afront, una altra mà de botxí substituí trossos de llur fusta (que els arbres estimen com nosaltres la carn) per un ciment pàl·lid i insensible. Ara els pobres arbres són, a la vora de la Rambla, semblants a uns miserables que capten mostrant llurs nafres... L'únic consol que tenen, a l'hivern, aleshores que no els resta ni una fulla per cobrir llurs tristes aparences, són els pardals. Sí: encara que sembli estrany, els plàtans de la Rambla estan contents d'ésser l'asil nocturn de tots els pardals de Barcelona.
El pardal arriba las i somnolent; revola uns instants cercant un còmode branquilló. Ja el té: s'hi ajup, pren el plomatge contra el seu cos minso, i s'adorm santament, com s'adormen els infants de casa bona que tenen dida alsaciana i àngel de la guarda. Llavors, els bons plàtans, erts i despullats, tenen somnis de color de rosa. Es creuen que han fruitat al bell mig de l'hivern, de sobte. Cap arbre al món té fruits com els llurs. Oh delícia inefable! La palmera dels dàtils saborosos, el magraner de fruits com robins, la planta humil que fa les enormes carbasses... tot el regne vegetal, enveja els plàtans que tenen unes fruites grises, molsudes i tèbies.
Mes els pardals són egoistes, i dormen indiferents a tot: a la benaurança dels plàtans i a la febre de les multituds que els passen per sota. No senten res, no veuen res: dormen com si haguessin pres un narcòtic acreditat en alguna novel·la d'aventures.
Un obrer sindicalista que esguardés enlaire i fes frases tendencioses diria que aquests ocells són el símbol de la burgesia. Jo no sé ben bé de què són símbol aquests éssers que dormen impàvids sobre les multituds en febre... Jo us asseguro, però, que, si resteu absorts contemplant-los, ben aviat sentireu revolt d'idees dintre vostre, com si dels pardals adormits en descendís una ofensiva filosòfica.
Les altes matinades, a les branques dels plàtans, dormia la «infinita nació que juga, amorosa, lladre, feta d'aire i de foc», que deia el poeta Josep Carner: eren els ocells recollidets, embolats, indiferents als homes. La Rambla era un món infinitament exòtic: sortien els tipògrafs de les impremtes de les redaccions properes; mandrejaven els artistes teatrals després de la seva representació, o prenien un cafè amb llet al Cafè de la Rambla; les «tanguistes», les prostitutes de luxe prou conegudes i àdhuc les modestes i anònimes, anaven a la seva feina o en retornaven. Els burgesos, amatents, abans de retirar-se, compraven els diaris tot just sortits, la tinta fresca encara, olorosa i acre. Un món cosmopolita entre la ciutat burgesa i el port franc: mariners que tornaven als seus vaixells, burgesos que buscaven taxi amb una entretinguda abillada com un faisà, xinesos que anaven carregats de collars de perles, intentant vendre'ls, un japonès que proposava corbates a setanta-cinc cèntims, dones andaluses que cridaven la seva loteria amb una sonsònia prou coneguda: «El último que me queda para mañana. ¿Quién quiere la suerte? El último que me queda para mañana.» Pul·lulaven toreros i picadors si era cap de setmana i temporada, cantants de tango, ballarins negres, putes franceses, cirabotes, noctàmbuls pàl·lids i venerables, serenos i vigilants espectrals, turistes il·lustres i literaris
En arribar davant de la parada de la Carolina, el Roger em presenta la quarta generació que és a peu de Rambla enamorant els vianants, i li demana que m'ofereixin un pom de violetes. Es compleix així, diu, el ritual d'obsequiar els visitants distingits, siguin famosos com Fleming, Strauss i Stephen Hawking o anònims, com jo mateixa. En deixar la darrera florista i obrir-se un espai sense plàtans, em fa trepitjar un Miró i em fa admirar una façana exòtica, ornada amb pai-pais, amb un paraigua gegant i un drac d'ulls exorbitants que brolla com un espanta-sogres de l'escaire d'una façana. Un Liceu en reconstrucció és la pinzellada trista, compensada per l'escultura humana que més m'ha agradat de totes les que he vist: un home de marbre que, en tirar-li un nen una moneda, ha fet un moviment mecànic i ha modelat un canvi de mirada inquietant. El cabal de geni manté el mateix nivell i em sento com si la massa em transportés cap avall, tot seguint l'impuls de la baixada suau. No m'hi resisteixo pas i estic disposada a reconèixer totes les sensacions i a gaudir-ne. I mentre pensava això, m'adono que es va produint un altre canvi delicat d'orientació, just en perfilar-se la curvatura del teatre Principal, que acaba amb aquell Arc del Teatre que em va portar l'altre dia iniciàticament al cor del Xino, i on Pitarra ens mira amb aire de superioritat. La Rambla apareix llavors encarada a la mar, esbravada i amb els braços gairebé oberts; el monument a Colom és el contrapunt fosc i vertical, que potser ara trobo una mica menys lleig. El Roger comenta que aquesta és la mateixa Rambla que va enamorar tots els viatgers, des de George Sand a Montherlant, passant per aquell Lawrence de lady Chaterley o el combatent George Orwell i el rondinaire Henry Miller, fins a un Somerset Maugham que va sentenciar amb autoritat que és el carrer més bell del món. El pare me'n parlava sovint i jo no aconseguia entendre llavors que els ulls espurnejants li delatessin l'emoció continguda.
L'avi i l'àvia paterns van tenir un restaurant a la plaça Reial, vora la Rambla, i una pensió per a dependents de comerç al carrer del Carme, també al costat de la Rambla, on el meu avi va agafar el tifus en la famosa epidèmia del 1914. També va ser el lloc on el pare, d'infant, es va fer la cremada que li travessava la cara. Jo estava tan acostumat a veure'l així que vaig tardar molt a ser conscient de la importància que per a ell havia tingut aquell fet. El pare i la mare van viure els seus últims quaranta anys al carrer Pintor Fortuny, davant l'estàtua del pintor, on jo també vaig viure de jove, fins que em vaig casar amb Raquel. Vam tenir la primera cita davant de la rellotgeria Jordà, a la plaça Catalunya, que tenia a la façana tota una sèrie de rellotges marcant l'hora de les capitals del món. En la gran nevada del 62, Raquel i jo passejàvem meravellats per la blancor impensable de la Rambla i el Paral·lel. Era el temps que vaig escoltar per primera vegada i última Gabriel Ferrater. Va ser en un local del SEU (Sindicato Español Universitario) del carrer Canuda, on va fer unes classes sobre Foix. No recordo res del que va dir i, en canvi, no he oblidat la bellesa de la noia que anava amb ell i que va romandre al seu costat com una esfinx durant tota la classe. També eren les nits del Cafè de l'Òpera, on solia haver-hi una tertúlia de caçadors, algun amic i jo, i algunes putes. Eventualment, venia un senyor molt vell que els feia classe d'anglès perquè poguessin entendre's amb els mariners americans. El jazz també ha estat, per mi, a l'entorn de la Rambla: al vell Jamboree, on Joan Petit m'hi va dur per primera vegada, quan tocava Lou Bennet, i on molts anys més tard vaig escoltar el saxo del meu fill Carles i, per última vegada, el d'en Ricard Roda.
Fins i tot he fet d'arquitecte a la Rambla. En Buxadé i jo vam calcular i construir l'estructura del que se'n diu "l'edifici intel·ligent", davant de la Boqueria, que té onze soterranis, i també vam reparar el monument a Colom, que per dins estava absolutament rovellat i a punt de caure, l'any 1982. Em sento lligat a la Rambla, emparat per la Rambla. Vagi on vagi, si tanco els ulls, puc sentir, a sota, la multitud avançant lentament entre les dues fileres de plàtans i, a dalt, entre les fulles, l'estrèpit de l'altra multitud, la dels estornells al crepuscle. I, mentrestant, des de la Rambla, puc veure, al fons del carrer Pintor Fortuny, les finestres familiars il·luminades
Altres indrets de Barcelona: