Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest Saló fou construït pel mestre d'obres Pere Llobet l'any 1369, de planta rectangular, amb coberta plana i amb tres trams separats per dos grans arcs de mig punt. Per la seva il·luminació es van obrir quatre rosasses, la més gran es va disposar sobre l'entrada principal, mentre que les tres restants i d'inferior grandària, es van situar al mur que donava al Pati dels Tarongers. Els vitralls de les rosasses van ser realitzades per l'artista Nicolau de Maraya. La decoració del cassetonat del sostre es va encarregar a Jaume Canalies, Francesc Jordi i Berenguer Lleonart l'any 1372.
Aquest saló va acollir la primera convocatòria dels Jocs Florals de 1859 i les següents fins al 1868. En la festa de 1861 es proclamà el primer Mestre en Gai Saber, Víctor Balaguer, que acabava de guanyar l'Englantina amb "Lo cap de N'Armengou d'Urgell". En la de 1865, Jacint Verdaguer rebé el preuat mestratge, creant una gran expectació per la seva joventut i perquè s'hi presentà abillat amb el vestit de mudar de pagès amb barretina, arran d'haver guanyat un accèssit a l'Englantina amb "Los Mossos de l'Esquadra" i un premi extraordinari per "A la mort d'en Rafael Casanova". Francesc Pelagi Briz va immortalitzar el moment en una crònica d'època. En la convocatòria de 1867 es proclamava Mestre en Gai Saber Josep Lluís Pons i Gallarza que guanyava la Flor Natural amb "La muntanya catalana". Fragments d'aquestes composicions els podem llegir en aquest incomparable indret literari.
Lo cap de n'Armengou d'Urgell (Fragment)
II
Hermosa nit de sant Joan
que prompte que n'ets passada!
Tu n'ets la nit dels amors
i la nit de les rondalles,
la nit de la peronella,
la nit del foc i les danses.
En ta nit busquen les nines
la ventura que els hi falta,
i de fulles ne despullen
una viola boscana,
per saber si es casaran
amb lo donzell que les ama,
i en l'aigua corrent del riu
sa cabellera ne banyen
a l'hora de mitjanit,
que n'és l'hora dels fantasmes.
En tal nit totes les serres
s'il·luminen de fogasses,
i ne semblen per llurs pics
esteses ses alimaries,
com estrelletes de foc
que tatxonen la muntanya.
En la nit ne van corrent
per entre boires les fades,
deixant ses cambres de perles
dintre llurs palaus de plata,
i buscant per redimir-los
los cautius que el moro guarda,
i per deslliurar-los busquen
les donzelles encantades.
Hermosa nit de Sant Joan,
que prompte que n'ets passada!
La muntanya catalana
Tollens ad ostra caput,
Pujada
Deixem la plana enrere,
i dins la vall l'esgrogueïda fulla
entrem-ne trepitjant.
Dels bacs per la vorera
que el degotar de les terreres mulla
amunt anem pujant.
Les alberedes blanques,
lo doll de l'aigua de la font lluenta
que al mig de l'herba naix,
les conradisses tanques,
la vinya al marge del torrent pendenta,
ja es veu tot allí baix.
Aquí llisars cendrosos,
rocs davallats pel ronc de les tronades
botant pels rossegalls,
penyalars alterosos
guaitant per les cingleres esberlades
lo fons dels xaragalls.
Faigs esbrancats per terra,
roures desarrelats que s'abalancen
a dalt dels enderrocs,
i en el pic de la serra
les boires que s'apleguen i s'atansen
caragolant llurs flocs.
¿Sentiu la tramuntana
brunzir turons avall cruixint les soques,
l'ocellada espargint?
¿Veis l'escuma llunyana
i l'esquitx del saltant sobre les roques
com s'enfonsa bullint?
Lo caminal s'esborra;
fins la petjada del pastor hi falta;
la mort signa una creu;
sols per les timbes corre
l'isard lleuger i les encletxes salta,
clar l'ull i ferm lo peu.
Amunt! Los macs rodolen,
de les cairades serres desiguales
sota es veu l'esquenall.
Les àligues que volen
dintre els núvols del cel roinant ses ales
ja es queden més avall.
Sens escoltar l'oratge,
sens tremolar el genoll a la vorera
del precipici a plom,
arribem amb coratge...
L'empitrada del front es la darrera...
Grat sia a Déu, ja hi som.
Quan al cridar-lo el secretari s'aixecà de la cadira, tothom va fixar sobre d'ell la vista, i al veure que era un jove i un pagès, a l'obirar penjanta de sos braços la per nosaltres tan estimada barretina catalana, no van ser uns quants aplausos, no, els que es llençaren a l'aire, fou un torrent de crits de benvinguda i picaments de mans lo que anà a commoure lo ben alt teixinat de la històrica Sala de Cent. Portant en lo front la vergonya, en los ulls la modèstia, en la boca l'alegria, anava avançant lo jovenet poeta, i dames i cavallers lo deturaven en son camí, i savis i lletrats s'abalançaven per veure'l.
L'ovació es va repetir en publicar-se que igualment era guanyador del premi de l'"Amarante d'or" el pageset de Riudeperes, el mateix que ja havia guanyat el segon accèssit a l'englantina d'or, en Jacinto Verdaguer. Quan el secretari l'anomenà, tothom es commogué de nou, i altre cop crits d'alegria, i altre cop picaments de mans i murmulls de satisfacció per part de tots els que omplien la sala.
El jove rebé la joia de mà de la Reina de la Festa com els altres poetes també la n'havien rebuda i tornà a seure's al costat dels senyors jutges. Un d'ests, el llorejat poeta N'Adolf Blanch, amb veu ferma i entonació potenta llegí l'afortunada poesia del trobador vigatà . I quan finí, in tro de picaments va ofegar la darrera paraula en sos llavis.
Los Mossos de l'Esquadra
I
Si voleu valents de mena,
anau amb los catalans,
sobretot los de l'Esquadra,
sobretot los xics de Valls.
Ells són la flor de la terra
que no s'hi cria un covard,
i d'entre la flor encara
ne son triats de gra a gra.
Los denerits són cunyeres,
los curts passen de nou pams,
lo més sonso de la colla
faria cara a un gegant.
Los lladres vos ho dirien,
los lladres de camí ral,
qui no poden traure l'urpa
sens veure's emmanillats.
D'ençà que els Mossos les guarden,
en les cases no hi ha clau,
i els marxants van per les fires
amb los diners a les mans.
Demanau-los-ho, i amb llàgrimes
la resposta us donaran,
que vius encara ja els ploren
com si fos pels funerals.
Puix per bons i braus que sien
fins a avui han arribat,
comptades tenen les hores,
demà no en restarà cap.
A fer-ne perdre la mena
venir avui ha jurat
Carrasclet amb cinc-cents homes
que són mig homes mig cans.
Tots són bandolers d'ofici,
la flor de cada veïnat,
als bons minyons de la colla
se'ls podria arreu penjar.
Ell, ans de ventar ses cendres,
vol donar als llops sa carn,
i de la sang dels Vecianes
vol abeurar-ne els cavalls.
I ho farà, puix és per fer-ho,
i no fa un jurament fals;
més que més si en colls de nobles
son sabré pot amussar.
Què és allò que lluenteja
de Vallmoll al camí ral?
Són ells! Minyons d'en Veciana,
Déu vos haja perdonat!
Altres indrets de Barcelona: