Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La plaça de Prim, urbanitzada el 1851, és sens dubte un dels llocs més genuïns del barri, amb poques transformacions urbanístiques que l'hagin esguerrat. De fet, la plaça va ser el nucli al voltant del qual es va anar expandint el nou barri industrial. El fet de dedicar el nom de la plaça al general Joan Prim, i alguns dels carrers que l'envolten a prohoms de la Renaixença, com el de Marià Aguiló, demostra el fort arrelament que tingué aquest moviment entre les classes obrera i menestral del barri.
A redós de la tranquil·litat que respira aquest espai podem fer diferents lectures que hi estan relacionades: primer, un fragment de les Memòries de Xavier Benguerel, que reviu els costums i la quotidianitat de la seva joventut; després, un fragment d'Icària, Icària... en què barreja diferents nivells narratius (el festeig a l'entorn de la plaça de Prim dels dos protagonistes, Clàudia, una dona madura, i Climent, un jove que n'està enamorat; les al·lusions a ella, que fuig amb el tren a Prada de Conflent, on és exiliada, i la referència a la presó, on es troba Climent, que desitja morir d'amor per retrobar-la); a continuació podem seguir les lectures amb tres mostres poètiques breus del mateix Benguerel que reflecteixen l'enyor del temps perdut i la simbologia de l'arbre; amb els versos finals d'una elegia que Anton Sala-Cornadó va dedicar al barri, i, finalment, amb el desenllaç d'un conte de Quim Monzó (Barcelona, 1952) —que de petit havia freqüentat l'indret amb el seu pare gràcies a la taverna Els Pescadors— en què un seguici funerari que ha d'anar a un cementiri del nord de la ciutat acaba a la plaça de Prim.
Els parents del difunt tornen a sortir dels cotxes. El fill del difunt proposa tornar a travessar la ciutat, sortir pel sud i, per l'altra autopista, la que circumval·la la ciutat, arribar al nord, al poble on hi ha el cementiri. El germà del difunt no hi està d'acord. Són al nord de la ciutat. És absurd tornar-la a travessar per, simplement, donar-hi la volta per fora i tornar prop d'on ara són. El que han de fer és no posar-se nerviosos i buscar l'avinguda que du a l'autopista. Ha de ser allà mateix, ben a prop: algun carrer hi ha de portar, per força. El conductor torna a entrar al cotxe funerari, els altres l'imiten, van fins al carrer següent, l'agafen cap a l'esquerra, i el següent també cap a l'esquerra, intentant trobar aquell carrer més ample que anava a desembocar al club de natació i a la platja. Però no hi ha manera d'arribar-hi i es troben, de cop, en una plaça quadrada. És una plaça que du el nom d'un general de fa un parell de segles, amb un gran arbre de tronc retorçat al bell mig, al damunt del qual dos nens juguen a fer caure l'altre, i on no va a parar cap carrer tret d'aquell del qual venen.
Sortíem de casa a les quatre. Com de costum, rodó, vermell, aferrat al seu mig caliquenyo, el senyor Pepitu feia guàrdia al peu de la botiga, l'ull fogós i la mirada llarga a l'aguait de totes les tendres faldilles del barri. Seguíem rambla avall o bé, desviant-nos cap a la placeta de l'arengader, trencàvem pel carrer de Marià Aguiló. En Vidal i Valenciano (ignoro si l'Eduard o en Gaietà) i en Juli Vallmitjana tenien dos carrers que, junt amb els de Fernando Poo, Rocafort i Topete, donaven a la placeta d'en Prim, àrea platgera que la taverna de l'Emili Miquel, «Els Pescadors», avalava. Encara avui, quan de tard en tard torno inevitablement al meu barri, m'assec en un banc d'aquesta placeta. Aleshores la plaça menuda gaudia d'un sol plàtan vulgar i solitari, confinat en un racó, però li agafà una tal fúria arbòria i s'expandí amb tanta exuberància que ombrejava tot l'àmbit de la plaça i sobrevolava els terradets de les cases de planta baixa i un pis: les mateixes d'ara. Cases bessones, ben encalcinades, amb profusió de testos als balcons, ornamentats amb gàbies de caderneres i canaris.
A l'entorn d'aquesta placeta d'en Prim, pels anys de la guerra del 14, uns quants boters, parents dels del passeig d'Icària, martellejant cèrcols i dogues d'un cap de dia a l'altre, van fer collita grassa i van provocar estranys deliris, esborronadores migranyes.
I
Escolta l'arbre vell, escolta
el panteix de l'asmàtica saba; i observa
l'estremida caiguda d'una fulla,
falba, arrugada, sola,
i la veu derrotada del merlot senil
que la segueix cantant-li les absoltes;
i, ben al fons de tu mateix,
interroga't per última vegada,
si es que has entès la Faula.
II
Em pregunto què hi faig, ara i aquí;
o, allà on fos, què hi faria.
Segueixo palpant ombres; desavesat i las,
ja no interrogo l'alba ni la posta,
no em giro per si queda cap rastre del meu pas,
o si algú se m'acosta...,
ni si hi haurà resposta.
Última instància
Arbres meus, quan em mori,
cobriu amb la vostra ombra
l'ombra que ja seré.
Altres indrets de Barcelona: