Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La plaça del Diamant és un dels centres neuràlgics de tota ruta literària de Mercè Rodoreda per Barcelona. El nom de la plaça es deu al fet que el terreny va ser comprat el 1860 pel regidor de la vila Josep Rossell, que era joier. En honor seu es donà el nom de diferents ele-ments de joieria a les seves propietats; així, pels voltants, hi trobem els carrers del Robí, del Topazi, de la Perla i de l'Or. Un poema de Jaume Rosquellas i Alessan que hi podem llegir documenta aquests orígens. En un dels laterals de la plaça hi ha el monument que es va erigir, el 1984, a l'escriptora i a la popular protagonista, Colometa, obra de Xavier Medina-Campeny. Al davant hi podem llegir un poema de Mercè Rodoreda dedicat al colom; tres fragments clau, dos d'inicials lligats amb el ball de l'envelat i un de final, de La plaça del Diamant, i la lletra de cançó de Joan Ollé que va musicar i va interpretar Ramon Muntaner arran de l'estrena, el 1982, de la pel·lícula sobre la novel·la. De la història també se n'han fet dos muntatges teatrals, un el 2004, de la mà del mateix Ollé, i un altre, el 2007, amb adaptació de Josep Maria Benet i Jornet.
Colom
Passejo per la cornisa
clos de bec i amb pit rodó:
he sortit del covador
rumbejant ma ploma llisa.
És meva la dolça brisa
i sóc fill de primer ou;
quan el cel és fosc i plou
de fer niu mon ala frisa.
Conec la fi que m'espera
i el viure no em desaltera
saber-me carn de poc os.
Prop de pintada llagosta
i de pèsols una embosta
regnaré entre grans d'arròs.
Quan vam arribar a la plaça els músics ja tocaven. El sostre estava guarnit amb flors i cadeneta de paper de tots colors: una tira de cadeneta, una tira de flors. Hi havia flors amb una bombeta a dintre i tot el sostre era com un paraigua a l'inrevés, perquè els acabaments de les tires estaven lligats més enlaire que no pas el mig, on totes s'ajuntaven. La cinta de goma dels enagos, que havia patit molt per passar-la amb una agulla de ganxo que no volia passar, cordada amb un botonet i una nanseta de fil, m'estrenyia. Ja devia tenir un senyal vermell a la cintura, però així que el vent m'havia sortit per la boca la cinta tornava a fer-me el martiri. L'entarimat dels músics estava voltat d'esparreguera fent barana i l'esparreguera estava guarnida amb flors de paper lligades amb filferro primet. I els músics suats i en mànigues de camisa. La meva mare morta feia anys i sense poder-me aconsellar i el meu pare casat amb una altra. El meu pare casat amb una altra i jo sense la meva mare que només vivia per tenir-me atencions. I el meu pare casat i jo joveneta i sola a la plaça del Diamant, esperant que rifessin cafeteres, i la Julieta cridant perquè la veu li passés per damunt de la música, i no seguis que et rebregaràs!, i davant dels ulls les bombetes vestides de flor i les cadenetes enganxades amb pasta d'aigua i farina i tothom content, i mentre badava una veu a l'orella va dir-me, ¿ballem?
La Julieta, de color de canari, brodada de verd, va sortir de no sé on i em va dir, tapa'm que m'haig de treure les sabates... no puc més... Li vaig dir que no em podia moure perquè un jove que buscava l'americana i volia ballar amb mi de totes passades m'havia dit que l'esperés. I la Julieta va dir, balleu, balleu... I feia calor. Les criatures tiraven coets i piules per les cantonades. A terra hi havia pinyols de síndria i pels racons closques de síndria i ampolles buides de cervesa i pels terrats també engegaven coets. I pels balcons. Veia cares lluents de suor i nois que es passaven el mocador per la cara. Els músics contents i toquem. Tot com una decoració. I el pas doble. Em vaig trobar anant amunt i avall i com si vingués de lluny, de tan a la vora, vaig sentir la veu d'aquell noi que em deia, ¡ veu com sí que en sap de ballar! I sentia olor de suor forta i olor d'aigua de colònia esbravada. I els ulls de mico lluents ran dels meus i a cada banda de la cara la medalleta de l'orella. La cinta de goma clavada a la cintura i la meva mare morta i sense poder-me aconsellar, perquè vaig dir a aquell noi que el meu promès feia de cuiner al Colón i va riure i em va dir que el planyia molt perquè al cap d'un any jo seria la seva senyora i la seva reina. I que ballaríem la toia a la plaça delDiamant. La meva reina, va dir.
El carrer era lleig i la casa era lletja i l'empedrat era un
empedrat només bo per carros i cavalls. El fanal era lluny i la
porta era fosca. Vaig buscar el forat que en Quimet havia fet a la
porta, damunt del pany, i el vaig trobar de seguida: tapat amb suro
damunt mateix del pany. I vaig començar a treure miques de suro
amb la punta del ganivet. I el suro saltava esmicolat. I vaig treure
tot el suro i aleshores vaig adonar-me que no podria entrar. Amb
els dits no podia agafar la corda i treure-la enfora i estirar i obrir
la porta. Havia d'haver dut un filferro per fer ganxo. I quan anava
a clavar dos cops de puny a la porta vaig pensar que faria massa
soroll i vaig picar la paret i em vaig fer molt de mal. I em vaig
girar d'esquena a la porta i vaig reposar i tenia molta matinada a
dins. I em vaig tornar a girar de cara a la porta i amb la punta del
ganivet i amb lletres de diari vaig escriure Colometa, ben ratllat
endintre, i, com d'esma vaig posar-me a caminar i les parets em
duien que no els passos, i vaig ficar-me a la plaça del Diamant:
una capsa buida feta de cases velles amb el cel per tapadora. I al
mig d'aquella tapadora hi vaig veure volar unes ombres petites i
totes les cases es van començar a gronxar com si tot ho haguessin
ficat a dintre d'aigua i algú fes bellugar l'aigua a poc a poc i les
parets de les cases es van estirar amunt i es van començar a
decantar les unes contra les altres i el forat de la tapadora s'anava
estrenyent i començava a fer un embut. I vaig sentir una
companyia a la mà i era la mà d'en Mateu i a la seva espatlla se li
va posar un colom corbata de setí i jo no n'havia vist mai cap,
però tenia plomes de tornassol i vaig sentir un vent de tempesta
que s'arremolinava per dintre de l'embut que ja estava gairebé
clos i amb els braços davant de la cara per salvar-me de no sabia
què, vaig fer un crit d'infern. Un crit que devia fer molts anys que
duia a dintre i amb aquell crit, tan ample que li havia costat de
passar-me pel coll, em va sortir de la boca una mica de cosa de
no-res, com un escarbat de saliva... i aquella mica de cosa de no-
res que havia viscut tant de temps tancada a dintre, era la meva
joventut que fugia amb un crit que no sabia ben bé què era...
¿abandonament?
La plaça del Diamant
Com tumbaga rutil·lant
damunt l'entreforc aurífic
s'obre en clos breu i magnífic
la Plaça del Diamant.
La Plata, l'Or i el Robí,
el Topazi i fins la Perla,
irisen per cada esberla
del recés diamantí.
Gracienc acaparador
de superba joieria
llueixes de nit, de dia,
el teu nom evocador.
I ni els anys que van passant,
ni les lluites fratricides
han deixat esmorteïdes
les llums del teu diamant.
I l'or encara és de llei,
i la plata encara trinca,
i el reflexe riu i brinca
de cada pedra, i el rei
del dèdal de carrerons
nominats amb tal grandesa,
centra en la seva nuesa
llampants evocacions.
Placeta del Diamant,
humil i senzilla, Plaça
menestrala per la traça
si be pel teu nom brillant,
jo recordo, de petit,
quan al teu recer vivia
i tota la pedreria
que t'envoltava, en un crit
d'opulència, valent,
furgava el meu cor... I, ara,
que em trobo lluny de tu, encara
el teu record m'és plaent.
La plaça del Diamant
Tens els ulls plens de paraules,
la vida estesa al davant,
aparador de joguines
cançons fàcils de cantar.
Cançó d'un temps de tramvies
i carrers mal empedrats;
dies de sol i de pluja,
barri amunt i barri avall.
Nits de lluna plena...
Somnis d'envelat...
Bella com una princesa
d'algun vell conte d'infants,
et veig ballar un vals de puntes
a la Plaça del Diamant.
I tu, al terrat, estenent la roba
o asseguda cosint
sola, amb la tarda,
i voltada de baranes,
de vent i de blau.
Sentir que passen els dies
com si fos un joc d'atzar:
una rosa per sant Jordi
i flors negres per Tots Sants.
Xerrameca de botigues,
coloraines de mercat;
olor de sofre i de lluna
cada nit de Sant Joan.
Nits de lluna plena...
Somnis d'envelat...
L'ocell de la jovenesa
pren el vol mirall enllà:
valsos que van i que vénen
a la Plaça del Diamant.
I tu, al terrat, estenent la roba
o asseguda cosint
sola, amb la tarda,
i voltada de baranes,
de vent i de blau.
Llargues tardes de diumenge
polsim de lluna als terrats,
quietud d'hivern al vespre
quan es fa fosc aviat.
Sentor de rosa perduda,
claror de vidre entelat,
joguina feta malbé,
cendra d'ocell estimat.
Nits de lluna plena ...
Somnis d'envelat...
I quan la cançó s'acabi
una altra en començarà,
car tot gira com els valsos
de la Plaça del Diamant.
Altres indrets de Barcelona: